La farsa de la despenalización de la Ley Mordaza

Hace unos días discutí a través de Twitter con un militante del PP sobre la Ley de Seguridad Ciudadana (LSC); él venía a decir que el encarcelamiento de Carlos Cano por su lucha sindicalista se justificaba porque amenazaba en los piquetes. Yo le repliqué que su partido nos amenaza cada día con cosernos a multas por protestar, y mi sorpresa fue cuando me trató de justificar una supuesta benevolencia de la LSC porque despenaliza. No es la primera vez que oigo este tipo de argumentos justificativos, el propio ministro Fernández Díaz también hace alusión a ello. Por eso es interesante tratar este tema y saber qué se esconde detrás de la despenalización.

ley-mordazaLo primero que hay que aclarar es que la LSC sólo despenaliza algunos hechos; el Anteproyecto de Ley contempla en un total de 51 supuestos, 11 lo son de despenalización, sin embargo hay 31 nuevos supuestos de hechos que se castigan. Por lo tanto, si algo hace la LSC es castigar nuevos actos, y en menor medida, despenalizar.

¿Pero qué importancia tiene la despenalización? Entre la sanción penal y la administrativa hay importantes diferencias, pero mantiene una finalidad común, que es la aplicación del ius puniendi, es decir, el Estado tiene la potestad sancionadora para unas conductas definidas por la ley (exigencia del principio de legalidad), y la frontera entre la sanción administrativa y la penal la encontramos en la gravedad de las mismas. En muchos supuestos de la LSC ya especifica que la sanción se impone siempre que no sea delito, pues en este caso prima la penal en aras al principio de non bis in ídem (no ser castigado dos veces por el mismo hecho).

Hay que destacar sin embargo las importantes diferencias entre la sanción penal y la administrativa, pues es aquí donde encontramos, más en la práctica que en la ley, los motivos por los cuales el gobierno opta por la despenalización. La más importante es que la sanción administrativa jamás puede comportar la pérdida de libertad; tal riesgo en un estado de derecho y democrático viene acompañado de una serie de garantías que se diluyen y son minimizadas en la sanción administrativa. El primer ejemplo es la exigencia del carácter objetivo de las conductas descritas en la ley para la sanción administrativa; esto llevado a la práctica se traduce en que el policía que pone la multa es el “primer juez” que determina que uno ha hecho la infracción. En este sentido, la famosa frase en el ámbito penal de que todo sujeto es inocente hasta que no se demuestre lo contrario pierde toda su potencia en la sanción administrativa. En realidad es una garantía penal (la oímos muchas veces bajo el nombre de presunción de inocencia) ausente en la sanción administrativa, que en aras al principio de autotutela no necesita la intervención judicial para ser eficaz. El control judicial sobre las actuaciones de la Administración será siempre a posteriori de la imposición de la sanción y tendremos que demostrar la ilegalidad de la sanción impuesta por la Autoridad, mientras que por lo penal deben probar nuestra culpabilidad. Si bien es cierto que la presunción de veracidad de la versión policial actúa en ambos casos, será más difícil romperla si tenemos que demostrar la ilegalidad de su sanción que si éste debe probar nuestra culpabilidad penal, ya que bajo el principio de in dubio pro reo, muchos procedimientos penales por manifestaciones acaban en absolución por dificultades en identificación de la autoría, porque normalmente en una manifestación la policía detiene al primero que engancha.

También hay importantes diferencias procesales, y es aquí donde toma una especial relevancia las tasas judiciales de Gallardón, porque efectivamente las sanciones de la LSC están sujetas a tasas en caso de que las queramos recurrir por la vía judicial (una parte es fija y otra variable en función de la cuantía de la sanción). El derecho a una tutela judicial efectiva consagrado en la Constitución queda en tela de juicio con una exclusión de las clases populares que no se lo podrán permitir. Sin embargo por la vía penal no encontramos las tasas.

Todo lo anterior nos lleva a una conclusión muy clara; el gobierno despenaliza porque es más efectivo, más arbitrario y menos controlable por los tribunales. La LSC socaba derechos fundamentales como el de reunión, manifestación y libertad de expresión pacífica. En realidad no es nada nuevo, el fascismo siempre le ha dado un gran protagonismo a la sanción administrativa por su gran eficacia; así fue con la ley de vagos y maleantes que reprimió de forma sistemática los movimientos sociales que surgían en oposición al franquismo. Los juristas deberemos dar la batalla contra esta ley por vía del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ya que el Tribunal Constitucional se ha convertido en un circo donde ya no se puede hacer valer nuestros derechos, pues su Presidente fue abiertamente militante del PP. La otra batalla tiene que ser en la calle, una ley que trata de amordazarnos sólo se entiende de una manera, nos tienen miedo y no nos quieren en las calles, pero lo que se van a encontrar va a ser más calle, más respuesta a sus políticas injustas y más movilización hasta que los echemos del poder.

 

Luis Fernández Pallarés

República o Monarquia, Democràcia o Cleptocràcia

felipenosserasreiEl que semblava impossible fa molt poc temps avui és una realitat. Els consensos sagrats i inamovibles del 78 han esclatat. Tot l’entramat sobre el que es sostenia el poder va mostrant-se rovellat, ple d’esquerdes i amb símptomes evidents d’esfondrament. Les causes semblen també evidents; si un règim actua sempre contra el seu poble, sense donar ni les molles, el poble se li tornarà en contra. L’expressió per excel·lència amb la que s’ha mostrat aquest rebuig és –el que alguns diuen- la “desafecció política” o la “crisi de la política”, termes que fugen de la realitat i que assenyalen com a responsables les veritables víctimes.

Així doncs, la “crisi de la política” o la “desafecció” no són més que la pèrdua total de credibilitat de totes les institucions, és a dir d’un règim polític. Però aquesta “desafecció” no ha estat resignada. No hi ha una gran derrota de l’esquerra alternativa ni dels moviments socials, ni un gran replegament crònic, al contrari, hi ha signes de creixement. Tot i que l’alternativa encara està en gestació –diríem que l’òvul encara no està fertilitzat, però l’espermatozou va pel bon camí- es donen els símptomes d’un canvi en profunditat. Algunes forces tradicionals d’aquest espai alternatiu s’han desenganxat a temps del règim –algunes encara hi són- i l’espai buit deixat per anys i anys de post-política ha estat ocupat per nous actors. Els resultats de les europees en són una mostra. El mapa polític a Espanya i Catalunya dóna signes evidents de reconfiguració, amb més claredat a Catalunya i amb un bri d’esperança a Espanya.

A Catalunya ens situem en la possibilitat d’un mapa polític amb una esquerra nacional forta, que pot obrir la porta a un veritable procés constituent que construeixi una República “dels treballadors (i les treballadores, afegeixo) de tota classe”. Caldrà saber configurar un pol d’esquerres alternatiu prou fort com per assegurar que la gent treballadora en surt reforçada.

A Espanya, amb l’abdicació de Juan Carlos I, s’obre l’escletxa definitiva que pot esfondrar el règim del 78 o redreçar-lo del tot. I si el règim del 78 es recomposa ens podem anar oblidant de construccions nacionals, somnis republicans i esperances fins d’aquí a uns decennis.

La seva recomposició vindrà, necessàriament, d’una gran coalició, un front d’ordre que apel·li a l’estabilitat davant moments agitats i de cert redreç de la situació econòmica, amb una nova figura al capdavant: Felip VI. Ara bé, aquest pla té les mateixes esquerdes, o més, que el règim en l’anterior situació. El descrèdit continuarà si no es solucionen els problemes del dia a dia de la gent treballadora, si no veuen millorar les seves condicions de vida i les generacions joves no veuen cap esperança en el futur. A la vegada, les institucions que regeixen el país continuen controlades per la mateixa gent, i per les mateixes famílies polítiques. Canvien algunes figures, les estratègies, però els que mouen els fils són els mateixos.

La situació a Catalunya i a l’Estat espanyol interactua d’una forma en la que els moments i els escenaris es complementen: la consulta del 9 de novembre serà una oportunitat més en la ruptura del règim del 78, i el debilitament constant d’aquest front d’ordre i del règim serà, a la vegada, una oportunitat per l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’equivoquen, doncs, aquelles persones que pensen que la implicació catalana en aquesta disputa representa relegar l’autodeterminació a segon terme, o que una República Espanyola podria frenar les aspiracions. Qui faci aquesta lectura s’infravalora, si és independentista. I al revés, qui des del republicanisme cregui que la consulta hagi de quedar en segon terme, no entén la profunda arrel popular que té aquesta aspiració.

La situació se’ns planteja d’aquesta forma: o el poder del poble o el poder dels lladres. Sigui a Catalunya o a Espanya, el manteniment, la defensa o el consentiment de la monarquia, i de l’entramat institucional que lidera, suposa el manteniment del robatori. No cal estendre’s massa en què han robat, qui ha estat, com ho han fet i a qui li han fet. Millors autors i millors articles que aquest ho han explicat. La cleptocràcia és el millor concepte per definir el règim polític i econòmic en el que vivim. Que cadascú, doncs, es posicioni com li dicti el cor i la butxaca.

Juanma Rodríguez

El somni republicà

La nostra història ha viscut pocs moments de llum. Els ha viscut, però sempre han estat breus. I no és que no ens apuntéssim al carro de les revolucions del XIX, ni a les del XX, és que la reacció (la foscor) mai ha estat derrotada. Sigui per les divisions, per la manca d’una estratègia revolucionària ben definida, sigui pel que sigui, mai hem assaborit la victòria. Ens hem acostumat a la resistència, a les formes d’organitzar-nos pròpies del silenci, del secretisme, amb tots els seus vicis i les seves virtuts.
II-RepúblicaUn dels episodis on les classes subalternes van assaborir la victòria –encara que parcial, momentània, molt limitada i plena d’entrebancs- va ser la Segona República. Si bé el poder no va estar del tot a les nostres mans, com a classe vam estar al centre de la major revolució democràtica de la nostra història. Una revolució democràtica, en termes clàssics, que va expropiar el monopoli del poder polític als amos d’Espanya i de Catalunya, que va expropiar a l’Església el monopoli de l’educació i la cultura del poble. Va ser un gran pas endavant sense el pas definitiu: expropiar del tot els expropiadors, els que obtenen la riquesa desposseint a qui la crea.
Aquesta experiència, com sabem, va ser esclafada pel feixisme, un producte històric del capitalisme per alliçonar i disciplinar una classe. I vàrem tornar a la resistència. Una resistència heroica que, malgrat tot, va acabar derrotada per uns dirigents que van fer de la renúncia la seva praxi política. És evident que la llum d’una espelma és millor que la foscor de quaranta anys. Conformar-se ad eternum amb aquesta petita claror, viure per sempre dels residus d’un sistema, no ho és. Representa un retrocés històric que encara paguem. Avui, però, tornem a recuperar el somni de prendre el poder. Amb timidesa li diem procés constituent, en part perquè hem perdut la costum de projectar un país a la mida de la gent treballadora i només ens atrevim a plantejar el fet de poder debatre de tot. Avui toca recuperar el somni republicà, i concretar com serà la República Catalana dels treballadors i les treballadores que volem construir.

Juanma Rodríquez Serrano