Aprofitant que la meva darrera columna parlava de “No quarto do Vanda”, avui m’agradaria comentar “Ciudad de Dios”, ja que són dues películes prou properes (quant a la temàtica) com per intentar mostrar que representen dues maneres diametralment oposades de fer cinema.
Hi ha quatre aspectes, principalment, que em fan sentir que Cidade de Deus és una película totalment fallida, i tot i que són elements dificils de separar els uns dels altres, intentaré comentar-los separadament. Aquests quatre aspectes són el guió, la llum, l’espai, i, potser en menor mesura, els moviments de càmara.
El problema principal que li veig al guió de la película és que es dedica, durant dues hores, a enfrontar personatges entre ells, la qual cosa no és a priori un problema, però que només dedica mig minut (si fa no fa, l’he cronometrat) a mostrar-nos un personatge que té un conflicte amb si mateix, les seves accions i el seu entorn. Aquest mig minut té lloc exactament a l’equador de la pel·lícula, quan li demanen a un nen a matar-ne un altre d’una banda rival. El nen dubta, té por, està a punt de creuar una porta que el canviarà. Resulta interessant. Mig minut. En la resta de la película, veiem desfilar tot de personatges que prenen decisions (perque poden decidir, sempre poden decidir), i tot els hi surt bé fins que topen amb les decisions d’un altre. Llavors disparen. Disparen i disparen. Al primer minut de la película, li disparen a una gallina. Al segon minut, disparen a l’aire. Al tercer minut li disparen a algú. Veieu per on vaig? Són personatges que decideixen disparar, però mai perquè no tinguin altre sortida sino perque és l’eina del seu entorn per sortir-te amb la teva. Hi ha un parell de moments de la película en que algún personatge diu “ja en tinc prou, em busco una feina”. I ho aconsegueixen, sempre! Fins i tot el personatge de Galinha, que teòricament és un home pacífic abocat a la guerra, té un moment per decidir si vol venjar-se o si vol ser pacífic. I de la mateixa manera que a un espectador de Tarantino (sobretot de la última etapa) no se li presenten dilemes morals sobre la violència, amb aquesta película passa si fa no fa el mateix. De la mateixa manera, el guió destila una visió antisèptica del món de la droga que en el fons fa una mica de riure. La cocaína i la marihuana van que volen a la favela, però no sentim a parlar de nens que esnifin cola, ni de gent que es punxa heroína en vena. Fa lleig.
La llum i l’espai resulten una qüestió pràcticament indivisible. En el cas d’aquesta película, l’espai hauría de tenir una importància vital, vist el títol. Ciutat de Deu, d’acord. És una favela, d’acord. Un barri marginal. Però pistoles a part, està filmat com un lloc mig paradisíac en alguns moments. La llum càlida del sol, les postes de sol a la platja, les cases perfectament il·luminades, els nens que es banyen al riu mentre fan plans de futur…. Tothom duu la roba neta (hi ha una noia que es lleva amb un picardíes blanc que sembla sortit d’una perxa del Mango), els llençols blancs (lavados con Vernel?) estesos es mouen suaument al ritme del vent…. Miseria? On? Els joves tenen una discoteca, amb llums de neó que fan pampallugues, boles de miralls “ochenteras”, i fins i tot llums estreboscòpiques, per no mencionar el caríssim equip de DJ que presideix la sala. Una misèria d’aquelles, com ho diría… profunda!
Per últim, hi ha la qüestió dels moviments de càmara. Potser no us ho heu plantejat mai però, sabeu els recursos que requereix fer un pla seqüencia en steady-cam, un moviment de grúa, travellings giratoris al voltant dels personatges…? Una morterada de diners, temps, equipament, i tècnics. Moviments de càmara carissims posats al servei d’uns plans que ens donen una visió estètica del caos de la favela, uns plans preparadíssims de cercles de nois armats rodejant un cadàver, que vistos desde dalt més semblen una coreografía de natació sincronitzada que altra cosa, ralentitzacions de l’imatge que ens permeten una visió privilegiada dels fets. Tècniques, al cap i a la fi, gens miserables, posats al servei d’un suposat retrat de la duresa de la miseria.
Hollywood arriba a la favela, i el públic, embadalit, aplaudeix la broma.