Aprofitant que la meva darrera columna parlava de “No quarto do Vanda”, avui m’agradaria comentar “Ciudad de Dios”, ja que són dues películes prou properes (quant a la temàtica) com per intentar mostrar que representen dues maneres diametralment oposades de fer cinema.

Hi ha quatre aspectes, principalment, que em fan sentir que Cidade de Deus és una película totalment fallida, i tot i que són elements dificils de separar els uns dels altres, intentaré comentar-los separadament. Aquests quatre aspectes són el guió, la llum, l’espai, i, potser en menor mesura, els moviments de càmara.

El problema principal que li veig al guió de la película és que es dedica, durant dues hores, a enfrontar personatges entre ells, la qual cosa no és a priori un problema, però que només dedica mig minut (si fa no fa, l’he cronometrat) a mostrar-nos un personatge que té un conflicte amb si mateix, les seves accions i el seu entorn. Aquest mig minut té lloc exactament a l’equador de la pel·lícula, quan li demanen a un nen a matar-ne un altre d’una banda rival. El nen dubta, té por, està a punt de creuar una porta que el canviarà. Resulta interessant. Mig minut. En la resta de la película, veiem desfilar tot de personatges que prenen decisions (perque poden decidir, sempre poden decidir), i tot els hi surt bé fins que topen amb les decisions d’un altre. Llavors disparen. Disparen i disparen. Al primer minut de la película, li disparen a una gallina. Al segon minut, disparen a l’aire. Al tercer minut li disparen a algú. Veieu per on vaig? Són personatges que decideixen disparar, però mai perquè no tinguin altre sortida sino perque és l’eina del seu entorn per sortir-te amb la teva. Hi ha un parell de moments de la película en que algún personatge diu “ja en tinc prou, em busco una feina”. I ho aconsegueixen, sempre! Fins i tot el personatge de Galinha, que teòricament és un home pacífic abocat a la guerra, té un moment per decidir si vol venjar-se o si vol ser pacífic. I de la mateixa manera que a un espectador de Tarantino (sobretot de la última etapa) no se li presenten dilemes morals sobre la violència, amb aquesta película passa si fa no fa el mateix. De la mateixa manera, el guió destila una visió antisèptica del món de la droga que en el fons fa una mica de riure. La cocaína i la marihuana van que volen a la favela, però no sentim a parlar de nens que esnifin cola, ni de gent que es punxa heroína en vena. Fa lleig.

La llum i l’espai resulten una qüestió pràcticament indivisible. En el cas d’aquesta película, l’espai hauría de tenir una importància vital, vist el títol. Ciutat de Deu, d’acord. És una favela, d’acord. Un barri marginal. Però pistoles a part, està filmat com un lloc mig paradisíac en alguns moments. La llum càlida del sol, les postes de sol a la platja, les cases perfectament il·luminades, els nens que es banyen al riu mentre fan plans de futur…. Tothom duu la roba neta (hi ha una noia que es lleva amb un picardíes blanc que sembla sortit d’una perxa del Mango), els llençols blancs (lavados con Vernel?) estesos es mouen suaument al ritme del vent…. Miseria? On? Els joves tenen una discoteca, amb llums de neó que fan pampallugues, boles de miralls “ochenteras”, i fins i tot llums estreboscòpiques, per no mencionar el caríssim equip de DJ que presideix la sala. Una misèria d’aquelles, com ho diría… profunda!

Per últim, hi ha la qüestió dels moviments de càmara. Potser no us ho heu plantejat mai però, sabeu els recursos que requereix fer un pla seqüencia en steady-cam, un moviment de grúa, travellings giratoris al voltant dels personatges…? Una morterada de diners, temps, equipament, i tècnics. Moviments de càmara carissims posats al servei d’uns plans que ens donen una visió estètica del caos de la favela, uns plans preparadíssims de cercles de nois armats rodejant un cadàver, que vistos desde dalt més semblen una coreografía de natació sincronitzada que altra cosa, ralentitzacions de l’imatge que ens permeten una visió privilegiada dels fets. Tècniques, al cap i a la fi, gens miserables, posats al servei d’un suposat retrat de la duresa de la miseria.

Hollywood arriba a la favela, i el públic, embadalit, aplaudeix la broma.

No quarto da Vanda (Pedro Costa – 2000)

Entrar en contacte amb un director com Pedro Costa és garantía segura de que gairebé tot el que hom pensa sobre el cinema pot canviar molt ràpidament. Des de la seva gènesi fins a la seva projecció, “No quarto do Vanda” suposa una plantofada a molts nivells a la cara de tot l’aparell megalomaníac del cinema burgès, plantofada que portava gestant-se dins de Pedro Costa probablement des que frequentava bars i festes de l’onada punk dels 70 a Lisboa.

Temps després de la ja esmentada adolescencia rebel, Pedro Costa es converteix en un director d’èxit. Aquest èxit el porta, l’any 1997, a rodar “Ossos” al marginalíssim barri lisboeta de Fontainhas, un d’aquells forats negres on l’heroína i la misèria ho han rosegat tot. Segons les pròpies paraules de Pedro Costa, el fet d’entrar a un lloc com aquell amb camions de material lumínic i una marabunta de tècnics envaïnt el barri el va fer sentir totalment fora de lloc, com si el cinema estigués vampiritzant un espai que tenia la seva pròpia història prou conflictiva com per haver de suportar una invasió de la ficció.

En acabar el rodatge d’Ossos, Costa va començar a visitar el barri de Fontainhas de forma assidua, armat amb una videocàmera i un petit mirall per il·luminar. Aquestes visites, que es van perllongar durant un parell d’anys, van donar com a resultat “No quarto do Vanda”, una obra mestra que retrata de forma punyent una realitat social duríssima però també un grup d’éssers humans que fan el millor que poden amb allò que la vida els hi ha donat.

Aquesta película esborra els límits entre el documental i la ficció – o més aviat, demostra que son uns límits més aviat inexistents, al contrari del que pensa la cultura cinematogràfica més mainstream, que a vegades ens obliga a escoltar barbaritats com “no és una película, és un documental”-, i mostra, de facto, com no calen grans pressupostos ni grans desplegaments de mitjans per manufacturar películes d’una bellesa singular i d’una humanitat elogiable.

El seu mètode de treball és eminentment documentalista, però això no li impedeix assajar determinades escenes amb els actors, que s’interpreten pràcticament a ells mateixos. La construcció de les escenes està elaborada o dramatitzada, però sempre aprofitant elements propis de l’espai. La película no s’inventa res, però ho aprofita tot en el lloc i en el moment apropiats per teixir l’història, la vida dels personatges.

En relació a això, és molt destacable alguna de les escenes en que els joves del barri s’injecten heroïna. Sempre ho fan mig a les fosques, però necessiten punts de llum per trobar-se la vena. El resultat es una llum que sembla col·locada pel director per poder mostrar de forma efectiva com es punxen, però que en realitat és una llum col·locada o buscada pels propis personatges per poder fer allò que l’escena mostra.

Costa va aprofitar totes les imatges de l’enderrocament de Fontainhas (que a día d’avui ja fa temps que no existeix) per anarles inserint al llarg de tota la película, per donar la sensació d’un món que s’ensorra al voltant dels personatges, cosa que al cap i a la fi descriu bastant bé les seves vides.

Si aconseguiu una càmera digital petitona i teniu una mica de temps lliure, fer una película com “No Quarto do Vanda” està al vostre abast. Només cal el talent.

Blue Valentine (Derek Cianfrance – 2010)

Aprofitant els aires de Sant Valentí, aquesta ressenya ve com un guant. No només perquè la major part de l’acció es desenvolupa en un día de Sant Valentí, sino perque personalment em va portar a reflexions que podrien ser útils davant de tant marketing amorós de bomons i cupidos.

Les meves raons per veure Blue Valentine van ser més tècniques que cap altra cosa. Està filmada amb la que es promociona com “la millor càmera de cinema digital del mon”, i això va apelar a la meva curiositat. No obstant, m’esperava una tragicomèdia romantica ensucrada i llefiscosa, estava preparat per dues hores de tortura emocional i psicològica, i potser per aquest motiu em va sorprende gratament.

La película ens presenta en dos eixos cronològics la història d’una parella. En el primer, la parella es coneix, s’enamora, fa el burro, s’ho passa bé, fa plans. Són joves, guapos, ilusionats, poden amb tot. En el segon, un fabulós Ryan Gosling amb una calvície incipient i una no menys fabulosa Michelle Williams a la que sembla que falten moltes hores de son van veient com la rutina i la vida en general van prenent el lloc a la màgia dels seus primers anys junts.

Fins aquí, podeu pensar que no és res massa original. I tindrieu raó. No és una película que destaqui per un guió innovadoríssim ni per uns girs de guió espectaculars. Tot el contrari. Segurament, aquí es on rau la seva humanitat. El cinema ens té acostumats a presentar-nos parelles meloses amb un amor indestructible, sotmesos als designis sàdics d’uns guionistes que, patint perquè el tema de les relacions de parella sigui massa poc interessant, necessiten assassinar-los, torturar-los, separar-los, posseïr-los, el que sigui per tal de no haver-se de quedar a soles amb les emocions humanes.

El drama central de Blue Valentine es l’ineluctable humanitat dels seus personatges. Els éssers humans, ja les fan aquestes coses. S’enamoren, son feliços, tenen fills, pateixen d’alopècia, perden les forçes, s’avorreixen els uns dels altres. Segur que no és tan espectacular com tenir a Ryan O’neill (Love Story) repetint frases estúpides com “estimar és no haver de demanar mai perdó” mentre veu com la seva dona agonitza de leucèmia sense saber-ho; però té un mèrit indiscutible, i és que resulta molt més proper i verosímil, i que és una oportunitat molt més interessant per investigar les emocions humanes.

L’estructura de muntatge, sense ser una idea nova, no es limita a presentar dos eixos cronològics per entrar a la galàxia de directors cool que descobreixen la sopa d’all, sino que utilitza el muntatge en la seva funció comparativa més elemental, la comparació. Comparem com eren al principi, com són al final, i els entenem. Entenem que costi més sentir ilusió quan les coses deixen de ser noves i apassionants.

També cal destacar l’atreviment del fotògraf, Andrij Parekh, sobretot en la memorable seqüència del motel, un himne àcid al valentinisme més hortera del mercat, que deixa ben clar que no hi ha llums de colors suficients al món que aixequin una relació quan l’amor s’ha esfumat. Com a nota negativa, però, hi ha un cert abús de l’estètica publicitària imperant, amb rajos de sol entrant directament a la òptica per fer-ho tot més “bonic”. Però jo el comprenc. Al cap i a la fi, els productors volien veure els resultats de “la millor càmera de cinema digital del món”. I per sort, sembla que les grapes dels productors es van mantenir allunyades de la major part de seqüencies de la película.

Si esteu tips i tipes de romanticisme de plàstic i caixes de bombons amb forma de cor, Blue Valentine és la vostra película per aquest proper día 14.