La farsa de la despenalización de la Ley Mordaza

juliol 23, 2014 by Albert Fajula

Hace unos días discutí a través de Twitter con un militante del PP sobre la Ley de Seguridad Ciudadana (LSC); él venía a decir que el encarcelamiento de Carlos Cano por su lucha sindicalista se justificaba porque amenazaba en los piquetes. Yo le repliqué que su partido nos amenaza cada día con cosernos a multas por protestar, y mi sorpresa fue cuando me trató de justificar una supuesta benevolencia de la LSC porque despenaliza. No es la primera vez que oigo este tipo de argumentos justificativos, el propio ministro Fernández Díaz también hace alusión a ello. Por eso es interesante tratar este tema y saber qué se esconde detrás de la despenalización.

Lo primero que hay que aclarar es que la LSC sólo despenaliza algunos hechos; el Anteproyecto de Ley contempla en un total de 51 supuestos, 11 lo son de despenalización, sin embargo hay 31 nuevos supuestos de hechos que se castigan. Por lo tanto, si algo hace la LSC es castigar nuevos actos, y en menor medida, despenalizar.

¿Pero qué importancia tiene la despenalización? Entre la sanción penal y la administrativa hay importantes diferencias, pero mantiene una finalidad común, que es la aplicación del ius puniendi, es decir, el Estado tiene la potestad sancionadora para unas conductas definidas por la ley (exigencia del principio de legalidad), y la frontera entre la sanción administrativa y la penal la encontramos en la gravedad de las mismas. En muchos supuestos de la LSC ya especifica que la sanción se impone siempre que no sea delito, pues en este caso prima la penal en aras al principio de non bis in ídem (no ser castigado dos veces por el mismo hecho).

Hay que destacar sin embargo las importantes diferencias entre la sanción penal y la administrativa, pues es aquí donde encontramos, más en la práctica que en la ley, los motivos por los cuales el gobierno opta por la despenalización. La más importante es que la sanción administrativa jamás puede comportar la pérdida de libertad; tal riesgo en un estado de derecho y democrático viene acompañado de una serie de garantías que se diluyen y son minimizadas en la sanción administrativa. El primer ejemplo es la exigencia del carácter objetivo de las conductas descritas en la ley para la sanción administrativa; esto llevado a la práctica se traduce en que el policía que pone la multa es el “primer juez” que determina que uno ha hecho la infracción. En este sentido, la famosa frase en el ámbito penal de que todo sujeto es inocente hasta que no se demuestre lo contrario pierde toda su potencia en la sanción administrativa. En realidad es una garantía penal (la oímos muchas veces bajo el nombre de presunción de inocencia) ausente en la sanción administrativa, que en aras al principio de autotutela no necesita la intervención judicial para ser eficaz. El control judicial sobre las actuaciones de la Administración será siempre a posteriori de la imposición de la sanción y tendremos que demostrar la ilegalidad de la sanción impuesta por la Autoridad, mientras que por lo penal deben probar nuestra culpabilidad. Si bien es cierto que la presunción de veracidad de la versión policial actúa en ambos casos, será más difícil romperla si tenemos que demostrar la ilegalidad de su sanción que si éste debe probar nuestra culpabilidad penal, ya que bajo el principio de in dubio pro reo, muchos procedimientos penales por manifestaciones acaban en absolución por dificultades en identificación de la autoría, porque normalmente en una manifestación la policía detiene al primero que engancha.

También hay importantes diferencias procesales, y es aquí donde toma una especial relevancia las tasas judiciales de Gallardón, porque efectivamente las sanciones de la LSC están sujetas a tasas en caso de que las queramos recurrir por la vía judicial (una parte es fija y otra variable en función de la cuantía de la sanción). El derecho a una tutela judicial efectiva consagrado en la Constitución queda en tela de juicio con una exclusión de las clases populares que no se lo podrán permitir. Sin embargo por la vía penal no encontramos las tasas.

Todo lo anterior nos lleva a una conclusión muy clara; el gobierno despenaliza porque es más efectivo, más arbitrario y menos controlable por los tribunales. La LSC socaba derechos fundamentales como el de reunión, manifestación y libertad de expresión pacífica. En realidad no es nada nuevo, el fascismo siempre le ha dado un gran protagonismo a la sanción administrativa por su gran eficacia; así fue con la ley de vagos y maleantes que reprimió de forma sistemática los movimientos sociales que surgían en oposición al franquismo. Los juristas deberemos dar la batalla contra esta ley por vía del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ya que el Tribunal Constitucional se ha convertido en un circo donde ya no se puede hacer valer nuestros derechos, pues su Presidente fue abiertamente militante del PP. La otra batalla tiene que ser en la calle, una ley que trata de amordazarnos sólo se entiende de una manera, nos tienen miedo y no nos quieren en las calles, pero lo que se van a encontrar va a ser más calle, más respuesta a sus políticas injustas y más movilización hasta que los echemos del poder.

Luis Fernández Pallarés

Eivissa diu no! La lluita pel medi ambient, un nou model energètic i contra el saqueig del territori.

juny 25, 2014 by Albert Fajula

Des de fa dècades és conegut que a la Mar Mediterrània entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i han bosses de petroli i gas. Avui dia aquestes reserves, per motius mediambientals i de viabilitat econòmica, gairebé no han estat explotades. Una forta crisi econòmica, els hidrocarburs en màxims històrics -crisi rere crisi a l’orient mitjà i altres regions exportadores sumat a una demanda energètica sense frens- i la pressió de les poderoses empreses petrolíferes ha fet que aquesta situació canviï; a l’esta espanyol les conseqüències no s’han fet esperar, Repsol a Canàries i Cairn Energy a Les Pitiüses -és possible que també a altres indrets del orient mediterrani- ja han rebut des de gener permisos per fer sondejos que haurien de començar el 2015.
Les conseqüències de les esmentades prospeccions no són massa previsibles. Els sondejos amb só que es volen fer per saber-hi si sota la superfície marina s’amaga petroli o gas serien un desastre per a la vida marina, amb sons tan forts que malgrat ser-hi a la mar es sentirien a la costa. A això s’ha de sumar que si finalment s’aprovessin les prospeccions existiria el risc de que es produís un vessament, a més de tots els fems que produeix una plataforma d’aquesta mena, molts dels quals anirien a parar a la mar. No parlem de qualsevol costa, la illa d’Eivissa i la seua costa són Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1999, aquesta entitat no s’ha pronunciat.
El rebuig ha sigut total en una illa amb sòlida però poc coneguda tradició de lluita, des de la cooperativa pagesa antifranquista Es Nostro Camp fins a les protestes del 2006 contra les autopistes o les protestes dels 90 contra la constricció d’hotels en el que avui dia és el Parc Natural de Ses Salines. La defensa de un territori maltractat i saquejat sempre ha estat un motiu per sortir al carrer pels eivissencs. Tota mena de protestes han sigut coordinades per un moviment que ja ha estat batejat com “Eivissa diu No”.
Els dos governs que han tingut a ses mans aquest problema o bé no s’han pronunciat (el PSOE) o bé han estat donant arguments contradictoris; el ministre Soria un dia digué que pregava a la Mare de Déu perquè es trobés petroli i altre donava la culpa al PSOE dient que trencar ara el contracte seria, gairebé, la fallida de l’Estat. El que ha quedat ben clar de les seves posicions és que quan han estat governant ambdues formacions han votat reiteradament a favor del petroli en el congrés -inclosos els diputats illencs que tan oposats diuen estar quan tothom els mira-.
Aquesta és la situació a les Illes dels Pins: l’or negre front a l’or blau i verd, el perjudici de la majoria front a l’enriquiment d’una elit i un sistema energètic i econòmic obsolet front la recerca de solucions més sostenibles. Un conte tan llarg com la vida mateixa, però aquesta vegada no podran passar.

Juanjo Hinojo – Estudiant

IM-PAH-RABLES

abril 9, 2014 by Albert Fajula

Durant els últims anys són molts els espais de lluita en els quals he pogut participar, alguns més dinàmics i il.lusionadors que d’altres. La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca n’és un, i amb diferència, el més emocionant i difícil de definir.

Si bé el 15M va ser la combustió espontània de la societat davant la crisi econòmica, política i de valors que estàvem patint, la PAH és l’arbre de tronc fort que neix de les cendres del moviment dels indignats. És l’escola on aprendre el concepte de col.lectiu, de lluita, de solidaritat, on desintoxicar-se de l’egoisme i l’individualisme hegemònics. La PAH és retrobar-se amb un sentiment que uneix molt més que qualsevol altra cosa: sentir-se part d’una comunitat de persones amb qui comparteixes uns interessos, una cultura, una mateixa condició d’oprimits. Tornem a intuïr qui som després de dues dècades de conciències narcotitzades, on hem deixat de ser subjectes de canvi per esdevenir subjectes de consum, una metamorfosi que ens ha impedit veure i reaccionar a temps a la involució que ara estem patint.

Questionar-se les regles del joc, la propietat privada, el concepte de violència, el propi sistema no és gens fàcil. No obstant, les persones que formen la PAH ho fan de forma contundent, sense hores de discussió al darrere i sense lloc a dubtes. L’explicació sí que és ben senzilla: el sistema econòmic i polític els ha girat l’esquena, els ha enganyat, els ha dut al límit de la seva resistència, els ha destrossat psicològicament fins creure que són culpables d’haver de demanar diners, o menjar sempre macarrons de la veïna o cigrons de serveis socials, de viure sense llum, sense calefacció, de veure sortir de l’escola els fills amb les sabates foradades. Alguns no troben la sortida i acaben amb el patiment saltant d’un cinquè pis. D’altres s’apropen a una assemblea d’afectats i afectades en la seva mateixa situació i el terror que sentien, de sobte esdevé esperança.

La PAH ha aconseguit alló que semblava impossible no fa gaire temps: identificar perfectament l’enemic. L’enemic és el sistema econòmic, que el formen bancs, que tenen oficines on una persona amb noms i cognoms amb qui existia una relació de confiança mentre les condicions econòmiques eren favorables, els va convèncer per signar una hipoteca abusiva a la qual ara no és possible fer front. Un sistema econòmic que el sostenen unes elits polítiques corruptes que van legislar una llei hipotecària que protegeix aquests bancs enlloc de protegir el dret constitucional a l’habitatge. Atacant l’enemic des de tots els fronts, la PAH ha posat sobre la taula la vulnerabilitat de les institucions i la capacitat dels moviments socials d’influïr en les decisions polítiques. Denunciant als jutjats (pero aquesta llei hipotecària els desampara judicialment), fent peticions als governants (sense resposta), manifestant-se (essent reprimits o ignorats), paralitzant desnonaments (essent de nou reprimits), recollint signatures i presentant una Iniciativa Legislativa Popular (rebutjada) i finalment, l’escratxe, trencar la baralla amb la convicció de tenir la raó i haver esgotat totes les vies possibles. Així es crea el poder popular i així neix el “sí se puede”.

És difícl definir la PAH, però més difícil és entendre com ha pogut resistir els atacs externs i les tensions internes que existeixen a tota organització. La PAH és imPAHrable i en la meva humil opinió, poder tastar el gust de la victòria ha estat la clau. El mèrit d’aquestes victòries és la lluita col.lectiva per casos individuals. La motivació per apropar-se a una assemblea sempre és individual. Alló veritablement revolucionari és veure com aquesta motivació individual acaba convertint-se en conciència col.lectiva amb el pas del temps i poder comptar amb persones que ja van guanyar la seva batalla però continuen organitzades, acompanyant altres afectats, animant, assessorant i lluitant amb la resta colze a colze.

Laura R. Sigüenza

El poder popular a Cornellà

març 26, 2014 by Albert Fajula

Volem convertir la participació puntual de les veïnes en mobilitzacions en modus vivendi de lluita

Des de el gener de 2013, Cornellà compte amb un projecte al barri de Gavarra anomenat Ateneu Popular de Cornellà. Un petit espai de 120 metres quadrats, on els fills del 15M a Cornellà van ajuntar forces amb altres col·lectius de la ciutat per dotar als moviments socials d’un espai, propi i independent, que servis de recolzament material i humà per començar, créixer i seguint teixint als nostres barris.

L’Ateneu s’entén des de un principi com un projecte humil, però a llarg termini. S’entén com la idea d’aglutinar una xarxa de col·lectius i sòcies per així fer-la créixer amb el treball del dia a dia. Una xarxa que permeti crear un punt de nexe entre les diferents mobilitzacions que es donen als nostres barris, fent possible que aquella persona que es mou per salvar un cinema, vegi com altres companyes fan municipalisme, o com es guanyen casos de dació en pagament a bancs, o quina es la lluita per la supervivència que porten els emigrants a la ciutat. Essent aquest un dels nostres principals objectiu, ara som capaces de convertir participacions puntuals en mobilitzacions, en modus vivendi de lluita.

L’Ateneu actualment compte amb poc més de 100 sòcies, i 10 col·lectius que treballen setmanalment a l’espai. Col·lectius com la PAH de Cornellà de Llobregat, la candidatura municipal AECornellà, el grup de consum agrològica de La Paca, la Assemblea de Joves de Cornellà, el col·lectiu Cornellà Sense Fronteres, son exemples de la feina que s’està fent en aquest moment. Per altre banda, no ton son flors i violes. Donades les limitacions econòmiques de les que partíem, l’espai es queda petit davant la demanda d’assemblees i reunions, i a l’hora, manca d’una zona adequada destinada a l’oci, on la gent es pugui ajuntar “informalment” per anar fent caliu.

Aquestes limitacions però, formen part de l’aprenentatge que anem construint, i seguir teixint aquesta xarxa als nostres barris es allò que ens permetrà assumir nous reptes. Així que com diuen els companys Zapatistes per allà la selva Chiapaneca. <<Vamos despacito, porque vamos lejos>>.

Joan Giner Miguelez

Ateneu Popular de Cornellà

Metro ja!

març 4, 2014 by Albert Fajula

Eliminació d’una línia vital pel barri (la 72), substituïda per una que no satisfà les necessitats de la gent del barri (V3), la futura eliminació de les línies 9, 109 i 37, que ens porten, respectivament, al centre de la ciutat, a Estació de Sants i al Polígon Zona Franca, i als únics centres sanitaris de referència que tenim (el nostre barri no te urgències de nit ni els caps de setmana), aixó després se successius retalls en la freqüència de pas. Tot això s’agreuja amb l’absència de Metro, necessitat històrica del barri, i amb les pujades abusives el preu d’un transport públic del que no gaudim com la resta de barris.

Davant de tot això, que sabien des de fa mesos (excepte la pujada de preus) i que el regidor, Jordi Martí, negava tot i sabent que era veritat, des de setembre, l’Assemblea de Barri de La Marina-ZF, sorgida del 15M, va planejar de cara al Mobile World Congress (MWC) la necessitat de mobilitzar al barri per exigir, mitjançant la pressió social, un transport digne al barri. Es va plantejar la necessitat de contactar amb totes les associacions i entitats, i es va fer, amb nul·la resposta, i fins i tot, per part d’algunes, ens van posar pals a les rodes. Per altra banda es va fer un manifest i una proposta de mínims, a la qual ens seguim acollint. Aquests son els punts:

– Adequació del recorregut de la línia V3 en funció de la necessitat real dels veïns i veïnes del barri

– No a l’eliminació del 9, 109 i 37 i tornar a la freqüència de pas de Gener de 2013, que es quan van començar a eliminar vehicles diaris (confirmat per treballadors de TMB)

– Posada en marxa de les obres pel Metro.

A més a més, arrel de la aparició de Stop Pujades l’esperit de lluita de la gent pel transport públic va fomentar la participació a les mobilitzacions, que han superat, i de molt, el que esperava la assemblea.

Com a CJC, que des de el primer dia vam començar a treballar dins de l’assemblea (i abans de que es crees el col·lectiu tots ja hi participàvem) ja que es el front més important, actiu i a més a més amb un gran nivell de consciencia, hem participat de forma totalment activa dins d’aquestes mobilitzacions i de la seva organització, darrerament, després de fer autocrítica per la baixa participació juvenil, hem decidit orientar la nostra feina en atraure a més joves i començar a crear moviment juvenil aprofitant l’empenta d’aquestes mobilitzacions.

La feina i la lluita de tot el barri està aconseguint que el districte i TMB tinguin que cedir, després d’una reunió amb el regidor i TMB en la que van prometre aturar l’eliminació de les línies 9, 109 i 37 i la millora de la freqüència de pas dels busos, en la que se li va comunicar que totes aquestes mesures ens semblaven insuficients, s’ha aconseguit, també, l’objectiu de que vingui al barri a fer un consell de barri obert, amb l’objectiu de aconseguir els punts del manifest i si no es així seguirem amb la lluita.

CJC – Zona Franca

Sobre la ley del aborto.

febrer 25, 2014 by Albert Fajula

Le ley antiabortista promovida por el Ministro Alberto Ruíz-Gallardón ha hecho salir a centenares de personas a la calle. El 14 de febrero unos cuantos colectivos y ciudadanos pedimos frente a la Subdelegación del Gobierno que se retirara la ley del aborto más restrictiva des del franquismo y más ideológicamente evidente, que condena a las mujeres a ser víctimas de su propia naturaleza y las somete a un régimen de vida que nos las posibilita a desarrollarse en igualdad social frente a los hombres.
El 14 de febrero yo asistí a esa manifestación en calidad de joven comunista asentada en una firme creencia en el socialismo, pero también en calidad de mujer, porque veo como cada día las trabas para acceder a mis libertades individuales son más grandes y me alejan, como joven y como mujer, de un futuro propicio que concuerde con mis capacidades y deseos. La ley del aborto es una forma más de sometimiento al sistema, que mediante toda una serie de signos biopolíticos nos domina bajo el falso amparo de la necesidad. El 14 de febrero demostramos que queremos poder decidir sobre nuestro cuerpo, que queremos aborto libre y gratuito.

Ara és demà: una crònica

febrer 5, 2014 by Carlota

El passat dissabte 1 de febrer, a la Fàbrica Fabra i Coats es va celebrar l’Assemblea Oberta “Ara és demà”, convocada des de ICV-EUiA.

Una trobada amb l’objectiu d’acostar, teixir i reforçar associacions, moviments i gent d’esquerres.

Va ser una jornada de reflexió, debat i intercanvi d’idees de persones que lluiten tant a peu de carrer com a les institucions.

Prop de 1500 persones van participar-hi, compartint i debatent en diversos grups amb gent de diferents fronts de lluita però amb objectius comuns.

El debat es va donar entorn als següents eixos:

EIX 1: ACCIONS:

1. Quines són les accions que creus que s’han de promoure, reforçar o iniciar?

2. Quines són les accions prioritàries?

EIX 2: ALTERNATIVA POLÍTICA

1. Quina és l’alternativa? Com es construeix? Com ens l’imaginem? A quins sectors socials ens adrecem?

2. Com ha de funcionar aquest espai per facilitar una construcció oberta d’una alternativa política i social?

La bona dinamització i la bona voluntat dels i les participants van ser els millors engranatges de l’èxit que de la jornada.

Van ser especialment emotius els parlaments dels i les representants dels Comitès de Vaga d’Alstom, Panrico i TVC, que porten ja molts mesos en lluita constant. Suportant tota mena de coaccions sense perdre mai la força i l’empenta.

De l’”Ara és demà” es van recollir moltes propostes i es va veure evidenciada la necessitat de donar continuïtat a aquest procés. Per això, es va acordar la configuració d’un grup dinamitzador per donar continuïtat a la trobada.

És per tant, el moment de recórrer aquest camí iniciat, fent que sigui la gent d’esquerres i no unes sigles, les que marquin l’horitzó i el rumb a seguir.

Vladimir Manzanera i Helena Altés

Enllaços:

– www.araesdema.cat

– Infografia resum conclusions: http://euia.cat/img/documentos/file/doc_euia_8.jpg

– Document conclusions complet: http://pad.araesdema.cat/

Els barris, béns comuns

desembre 4, 2013 by Albert Fajula

Els barris són els nostres béns comuns, cal que lluitem per ells i pel nostre dret a la ciutat

El geògraf i teòric social marxista britànic David Harvey (1935) dedica un capítol sencer de la seva darrera obra, Rebel Cities. From the Right to the City to the Urban Revolution (2012), a parlar dels béns comuns existents a les ciutats.

Segons Harvey, els béns comuns són aquells recursos dels quals s’apropien les forces socials, recursos que protegeixen i milloren cercant el benefici mutu. En aquest sentit, per exemple, els carrers són espais públics que, a voltes i gràcies a l’acció social, esdevenen béns comuns. Béns comuns entesos com una relació social inestable entre cert grup social autodefinit i els aspectes del seu entorn social i/o físic considerats substancials per la seva vida i supervivència. Amb els béns comuns, tot i que en si no són cap mercaderia, se’n pot fer negoci.

Els barris, per tant, són béns comuns d’una ciutat. A Barcelona l’ambient i vida de cada barri són un bé comú. L’ambient i atractiu d’una ciutat és un producte col·lectiu dels seus ciutadans, un bé comú elaborat pel poble. Els carrers dels nostres barris abans eren espais de sociabilitat popular, ara han esdevingut mercaderies. Aquest bé comú creat per les veïnes i els veïns està sent capitalitzat comercialment, i depredat, pel sector turístic, immobiliari i financer que són els que n’extreuen d’ell les rendes de monopoli. Aquesta és la situació dels béns comuns urbans de la nostra època. Per tant, la lluita ciutadana per aconseguir o recuperar el dret a la ciutat s’ha d’enfrontar als poders del capital que es nodreixen de les rendes derivades d’una vida en comú, d’un producte, que altres han produït. La història del capitalisme al cap i a la fi.

És aquesta situació la que s’observa en els processos que estan vivint certs barris de Barcelona com la Barceloneta, el Raval o el Poble Sec, el barri on visc i la realitat més propera que tinc. Aquesta situació està portant a processos de gentrificació, uns processos de transformació urbana en els quals la població original d’un sector o barri “deteriorat” i amb pocs recursos és desplaçada progressivament per una altra de major nivell adquisitiu, al mateix temps que es transforma la realitat comercial i econòmica del barri. Si bé és cert que aquest procés ha triomfat en barris de Barcelona com el Born, és un procés que està en el seu punt àlgid al Raval i la Barceloneta i que encara és incipient en un barri com el Poble Sec. Un altre capítol de la llarga, mentidera i tràgica història del desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona”.

Aquests exemples només demostren que l’urbanització capitalista tendeix perpètuament a destruir la ciutat, els seus barris i els seus carrers, com a bé comú, social polític i vital. És el nostre deure com a ciutadanes i ciutadans lluitar pel nostre dret a la ciutat i pels nostres béns comuns. És el nostre deure pensar en noves formes d’actuació dins d’aquest oceà de sociabilitat que es pretén interrompre que és Barcelona. I si la Rosa de Foc no s’hagués d’apagar mai?.

Per obtenir més informació:

– Repensar el Poble-sec. El Pla Paral·lel, la mercantilització del Poble-sec, L’Altaveu del Poble-sec, núm.1, juliol 2013.

– Més informació sobre el “model Barcelona” a: DELGADO, M. (2007): La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”, Libros de la Catarata, Madrid; o, LEYVA, E.; MIRÓ, I.; URBANO, X. (2007): De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, Editorial Virus, Barcelona; o, UTE (Unió Temporal d’Escriptors) (2004): Barcelona marca registrada. Un model per desarmar, Editorial Virus, Barcelona.

Arnau Lopez Espinosa

@arnaulopes

Miedo a la revolución

octubre 23, 2013 by Albert Fajula

En una revolución se triunfa o se muere, si esta es verdadera decía el Che Guevara en su carta de despedida a Fidel el 3 de Octubre de 1965 en la Habana.

Somos muchas las personas del espectro de la izquierda que acostumbramos a usar citas, canciones o frases para callar alguna boca o simplemente para que alguien le de a “Me gusta” una red social. ¿Pero que estamos dispuestos a hacer por la revolución?¿Que sacrificios se plantea hacer la izquierda organizada para conseguir este todo que es cambiar el mundo? Están las organizaciones de la izquierda preparadas para morir, por la revolución? En mi opinión, no.

Cuando se trata de ir a hacer aquello que Lenin decía de “marchar separados para luego golpear juntos”, resulta que sobre el papel está claro. Pero es curioso como de repente aparece entre todo el espectro de la izquierda nuestras contradicciones más grandes. Es asombroso, como entre dos personas que podrían ponerse de acuerdo en un porcentaje altísimo de cosas, pueden ver sólo las que les separan.

En los últimos años aparecen espacios de contrapoder popular (15M, DRY, Procés Constituent etc…) incluso partidos que enseñan nuevas formas de democracia como pudiera ser la CUP. Ante estos procesos, los partidos de la izquierda llegamos con muy buenas intenciones, pero nunca de ver como sumando todas las sensibilidades podemos hacer esa revolución con la que nos llenamos la boca. Ahí es donde se empieza a buscar cual es la posible divergencia, para seguir intentando que las cosas cambien, pero lo justo para seguir controlando la parcelita.

Yo, que soy hijo de un Castellano y una Andaluza, no soy sospechoso de ser independentista o nacionalista pequeño burgués entre otras cosas porque las banderas y las señas de identidad me la traen floja. Soy clase obrera, hijo de trabajadores y nieto de campesinos. Y eso es lo que me une con toda esa gente que tiene mi misma condición. El caso es saber que tenemos en común, cuál es el yugo que nos oprime y quienes son los que nos roban.

Aquí es donde no creo que los partidos de la izquierda estemos gestionando bien esta situación. Por el miedo de confluir. Miedo de perder nuestros pequeños privilegios, que con mucho esfuerzo hemos ido consiguiendo. Estamos intentando ser el tuerto en el país de los ciegos, en lugar de sacarle los ojos a quienes nos hacen ser ciegos.

Es curioso, como veo gente que se llena la boca citando a Lenin o a Fidel Castro, pero cuando alguien les disputa su espacio, se van a buscar las divergencias para controlar su corral. De repente aparecen una monja y un cristiano rodeados de muchas personas militantes de la izquierda social y nos rasgamos las vestiduras por sus tendencias nacionalistas pequeño burguesas o simplemente por el hecho de ser cristianos, en lugar de escuchar los mensajes que están enviando. A mi también me da un poco de grima que tengan que ser personas cercanas a la iglesia quienes estén planteando cosas que me gustaría que plantease mi partido. Pero no pienso quedarme en la puerta. Quiero pasar y ver lo que hay dentro, y no buscar si sus siglas o sus banderas me incomodan, porque entiendo que también haya gente que no se sienta identificado con las mías.

Yo tengo claro que quiero vivir en un mundo mejor, con menos desigualdades. Y para ello ahora mismo, solo me queda ir a buscar a las personas que al igual que yo, quieren una sociedad mas justa. Luego ya nos pelearemos por el nombre, las banderas o los matices. El caso es estar dispuesto a perder identidad propia, para ganar identidad colectiva. Pero eso, nos da miedo. Puesto que puedo perder mi pequeña parcelita.

Carlos del Barrio
@CdelBarrio

Artigle original:El asombroso mundo de la basura