No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Carta a una nova generació de comunistes

 

Estimats joves comunistes,

El proper 7 de novembre la revolució d’Octubre complirà 97 anys. Durant quatre generacions, els comunistes (incloent la meva generació, que fou la darrera en pensar així) no solíem escriure el nom d’aquesta revolució sense acompanyar-lo amb adjectius com “gran” o “gloriosa”. I teníem raó.

Revo17L’any 1982 Berlinguer va anunciar que l’impuls de la revolució d’Octubre s’havia esgotat. Aquest enunciat provocà l’ escàndol d’aquells comunistes que no estàvem disposats a renunciar a la nostra identitat, contra aquesta afirmació ens vàrem rebel·lar. D’altra banda provocà l’ interessat entusiasme en els futurs ex-comunistes que, s’aplicaren a destruir el PCI i el PCE, d’aquells que avui estan en el govern i en la presidència d’Itàlia, o ocupen càrrecs importants en el PSOE, per exemple. Totes dues bandes interpretàrem aquesta tesi com si anunciés la liquidació del comunisme com a aspiració ideal de la humanitat. Crec que ambdós costats en equivocàvem.

Berlinguer, segurament tenia en ment els diversos passos dels Quaderns en que Gramsci desenvolupa la idea de que impuls de la revolució francesa durà, per lo menys fins 1871. L’ historiador Eric Hobsbawm, ben conegut de Berlinguer, ens ha fet entendre què vol dir l’impuls revolucionari d’una revolució en dues obres cabdals: “Els ecos de la Marsellesa” i “Historia del segle vint”. De fet, crec que la seva idea del segle curt segle XX ( 1914-1989) està basada en la duració de l’impuls nacional e internacional de la revolució d’octubre.

Crec que Berlinguer volia advertir-nos d’un canvi d’època i no pas liquidar la perspectiva del comunisme. Tots plegats el vàrem malinterpretar. És el drama que pateixen les persones que tracten d’orientar-se en una perspectiva de la llarga durada històrica.

A principis dels anys 1980, què quedava del missatge de llibertat i d’igualtat contingut en el Manifest Comunista, en el Manifesti inaugural de l’AIT, en La Guerra Civil a França o en l’ Estat i la Revolució? Siguem sincers: res o gairebé res. Calia un profunda revolució cultural i política que enderroqués el poder dels que negaven el comunisme des de el poder d’uns estats burocratitzats. Calia una profunda revolució cultural en els partits comunistes d’occident. Calia que el comunisme retornés a la seva raó de ser: l’emancipació del proletariat feta per ell mateix. Encara que ens hi vam esforçar no ho vàrem aconseguir.

A l’Est, l’intent de reforma des de dalt, fou com una operació quirúrgica feta “in extremis”. L’operació fou un èxit, però s’endugué el malalt pel davant. A l’Oest, l’ascens i la victòria del neoliberalisme agafà els partits comunistes, instal·lats en la cultura del pacte social del 1945, sense energia ni capacitat per a donar una batalla de classe de dimensions colossals. Avui, de la revolució d’octubre i de les organitzacions que varen néixer al seu calor sols en queden les cendres.

Què en queda, doncs, del comunisme? Tot absolutament tot. El comunisme encara es un ideal per a realitzar. Aquesta és l’extrema paradoxa que al meu entendre ens deixa el balanç del segle XX.

Personalment, cada dia trobo més raons per a ésser comunista. Només tinc d’obrir el diari, o bé de passejar una estona pels barris obrers i populars de qualsevol de les nostres ciutats, per a constatar una evidència: cada dia hi ha més raons per a lluitar per la igualtat i per la llibertat. És a dir, per a ésser comunista.

Benvolguts joves comunistes, dues idees per a que, si us ve de gust, les rumieu una mica. Potser us siguin útils. O no, no ho sé.

Primera idea. Qui vulgui fer viure el comunisme en el vostre segle haurà d’haver fet el balanç crític i autocrític de l’experiència del segle XX. Això inclou les seves llums innegables i glorioses. Unes llums que fet i debatut tampoc no ens han d’enlluernar. També inclou les seves ombres, amb les que hem de ser implacablement crítics. Per a això cal molta cultura. Aquesta cultura no és fàcil d’adquirir, precisa anys de lluita i experiència i anys d’estudi crític dels clàssics i de la realitat. Lluiteu, llegiu, formeu-vos, debateu, sigueu crítics, no us conformeu amb les veritats simples i a mitges. Un veritat a mitges és una mentida completa, sigueu implacables en això. Ens cal també una visió global i dialèctica dels processos històrics.

Segona. El comunisme, la democràcia, els ideals d’igualtat i llibertat no son estats finals als que adreçar-se si no “el moviment real que aboleix l’estat actual de coses”. L’objectiu importa, és essencial, central. Però els mitjans, les formes, els procediments, la manera de fer també ho són. Qui vol els fins vol els mitjans. Els mitjans determinen, la substància el què serà l’objectiu si aquest és assolit. El 1968 algú va escriure en un mur: En les lluites d’avui el socialisme del demà. Ho va dir gairebé tot.

Perdoneu aquestes recomanacions d’un vell comunista que viu a cavall de dos segles. Sobre tot estimats joves: No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Rebeu una cordial salutació del vostre camarada,

Joan Tafalla

República o Monarquia, Democràcia o Cleptocràcia

felipenosserasreiEl que semblava impossible fa molt poc temps avui és una realitat. Els consensos sagrats i inamovibles del 78 han esclatat. Tot l’entramat sobre el que es sostenia el poder va mostrant-se rovellat, ple d’esquerdes i amb símptomes evidents d’esfondrament. Les causes semblen també evidents; si un règim actua sempre contra el seu poble, sense donar ni les molles, el poble se li tornarà en contra. L’expressió per excel·lència amb la que s’ha mostrat aquest rebuig és –el que alguns diuen- la “desafecció política” o la “crisi de la política”, termes que fugen de la realitat i que assenyalen com a responsables les veritables víctimes.

Així doncs, la “crisi de la política” o la “desafecció” no són més que la pèrdua total de credibilitat de totes les institucions, és a dir d’un règim polític. Però aquesta “desafecció” no ha estat resignada. No hi ha una gran derrota de l’esquerra alternativa ni dels moviments socials, ni un gran replegament crònic, al contrari, hi ha signes de creixement. Tot i que l’alternativa encara està en gestació –diríem que l’òvul encara no està fertilitzat, però l’espermatozou va pel bon camí- es donen els símptomes d’un canvi en profunditat. Algunes forces tradicionals d’aquest espai alternatiu s’han desenganxat a temps del règim –algunes encara hi són- i l’espai buit deixat per anys i anys de post-política ha estat ocupat per nous actors. Els resultats de les europees en són una mostra. El mapa polític a Espanya i Catalunya dóna signes evidents de reconfiguració, amb més claredat a Catalunya i amb un bri d’esperança a Espanya.

A Catalunya ens situem en la possibilitat d’un mapa polític amb una esquerra nacional forta, que pot obrir la porta a un veritable procés constituent que construeixi una República “dels treballadors (i les treballadores, afegeixo) de tota classe”. Caldrà saber configurar un pol d’esquerres alternatiu prou fort com per assegurar que la gent treballadora en surt reforçada.

A Espanya, amb l’abdicació de Juan Carlos I, s’obre l’escletxa definitiva que pot esfondrar el règim del 78 o redreçar-lo del tot. I si el règim del 78 es recomposa ens podem anar oblidant de construccions nacionals, somnis republicans i esperances fins d’aquí a uns decennis.

La seva recomposició vindrà, necessàriament, d’una gran coalició, un front d’ordre que apel·li a l’estabilitat davant moments agitats i de cert redreç de la situació econòmica, amb una nova figura al capdavant: Felip VI. Ara bé, aquest pla té les mateixes esquerdes, o més, que el règim en l’anterior situació. El descrèdit continuarà si no es solucionen els problemes del dia a dia de la gent treballadora, si no veuen millorar les seves condicions de vida i les generacions joves no veuen cap esperança en el futur. A la vegada, les institucions que regeixen el país continuen controlades per la mateixa gent, i per les mateixes famílies polítiques. Canvien algunes figures, les estratègies, però els que mouen els fils són els mateixos.

La situació a Catalunya i a l’Estat espanyol interactua d’una forma en la que els moments i els escenaris es complementen: la consulta del 9 de novembre serà una oportunitat més en la ruptura del règim del 78, i el debilitament constant d’aquest front d’ordre i del règim serà, a la vegada, una oportunitat per l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’equivoquen, doncs, aquelles persones que pensen que la implicació catalana en aquesta disputa representa relegar l’autodeterminació a segon terme, o que una República Espanyola podria frenar les aspiracions. Qui faci aquesta lectura s’infravalora, si és independentista. I al revés, qui des del republicanisme cregui que la consulta hagi de quedar en segon terme, no entén la profunda arrel popular que té aquesta aspiració.

La situació se’ns planteja d’aquesta forma: o el poder del poble o el poder dels lladres. Sigui a Catalunya o a Espanya, el manteniment, la defensa o el consentiment de la monarquia, i de l’entramat institucional que lidera, suposa el manteniment del robatori. No cal estendre’s massa en què han robat, qui ha estat, com ho han fet i a qui li han fet. Millors autors i millors articles que aquest ho han explicat. La cleptocràcia és el millor concepte per definir el règim polític i econòmic en el que vivim. Que cadascú, doncs, es posicioni com li dicti el cor i la butxaca.

Juanma Rodríguez

Carta d’un militant deu anys després

jcc-jove-nostreGràcies als CJC vaig aprendre, no sense dificultats, que l’important de les persones i els moviments comunistes no és la identitat ni l’aparença, sinó la capacitat de transformar el seu entorn en col·laboració amb moltes altres persones i moviments populars que també desitgen construir una societat més justa i equitativa.

Que al marge de les doctrines i dels clàssics s’aixeca tossuda la multiplicitat i complexitat de la vida.

Que els essencialismes i les anàlisis dogmàtiques de la realitat són prepolítica sense dialèctica.

Que una associació d’estudiants, un esplai o un casal de joves poden ser la primera trinxera del nou món que ha de venir.

Que la unitat primer de tot ha de ser programàtica. Que el programa ha de ser realista i possible.

Que cal parlar el llenguatge del carrer.

Que la consigna buida sense la pràctica pacient i quotidiana és pur avantguardisme paternalista.

Que l’autoritat moral és la més poderosa arma política.

Que la pluralitat de pensament i d’orígens enriqueix i ens fa més representatius.

Que el treball intel·lectual és imprescindible, però que la ideologia sense sensibilitat és un decàleg buit de significats.

Que hegemonitzar no vol dir homogeneitzar, sinó confluir en l’heterogeneïtat.

Que la Revolució no és un dia ni una setmana, sinó una gran constel·lació de vides i projectes que es densifiquen molt lentament.

Que la Joventut existeix per formar-se i equivocar-se en el seu propi camí, no per mimetitzar el discurs de ningú altre.

Que el consens sempre és preferible a la imposició.

Que l’ortodòxia esclerotitza i aniquila la creativitat.

Que l’important del centralisme democràtic és l’adjectiu que acompanya el nom.

Que l’apoderament és del col·lectiu, però que les persones són infinitament més importants i profundes que les sigles.

Que l’individu també té un lloc en una societat d’iguals.

Que la llibertat cal guanyar-la i aplicar-la cada dia.

Que els sentiments no són febleses, sinó l’ingredient humà que justifica les nostres lluites diàries.

Que una dirigent per damunt de tot ha de saber entendre i atendre les emocions d’altres camarades.

Que menysprear els companys i companyes de lluita per allò que ens diferencia, en comptes d’apreciar-los pel que ens uneix, ens fa més petites i pobres.

Que sense instruments oberts i plurals en els fronts d’acció només som un club d’opinió que mai no s’equivoca.

Que l’autosuficiència i l’enveja són contrarevolucionàries.

I, sobretot, que sense alegria no hi ha combat.

A. C.

El somni republicà

La nostra història ha viscut pocs moments de llum. Els ha viscut, però sempre han estat breus. I no és que no ens apuntéssim al carro de les revolucions del XIX, ni a les del XX, és que la reacció (la foscor) mai ha estat derrotada. Sigui per les divisions, per la manca d’una estratègia revolucionària ben definida, sigui pel que sigui, mai hem assaborit la victòria. Ens hem acostumat a la resistència, a les formes d’organitzar-nos pròpies del silenci, del secretisme, amb tots els seus vicis i les seves virtuts.
II-RepúblicaUn dels episodis on les classes subalternes van assaborir la victòria –encara que parcial, momentània, molt limitada i plena d’entrebancs- va ser la Segona República. Si bé el poder no va estar del tot a les nostres mans, com a classe vam estar al centre de la major revolució democràtica de la nostra història. Una revolució democràtica, en termes clàssics, que va expropiar el monopoli del poder polític als amos d’Espanya i de Catalunya, que va expropiar a l’Església el monopoli de l’educació i la cultura del poble. Va ser un gran pas endavant sense el pas definitiu: expropiar del tot els expropiadors, els que obtenen la riquesa desposseint a qui la crea.
Aquesta experiència, com sabem, va ser esclafada pel feixisme, un producte històric del capitalisme per alliçonar i disciplinar una classe. I vàrem tornar a la resistència. Una resistència heroica que, malgrat tot, va acabar derrotada per uns dirigents que van fer de la renúncia la seva praxi política. És evident que la llum d’una espelma és millor que la foscor de quaranta anys. Conformar-se ad eternum amb aquesta petita claror, viure per sempre dels residus d’un sistema, no ho és. Representa un retrocés històric que encara paguem. Avui, però, tornem a recuperar el somni de prendre el poder. Amb timidesa li diem procés constituent, en part perquè hem perdut la costum de projectar un país a la mida de la gent treballadora i només ens atrevim a plantejar el fet de poder debatre de tot. Avui toca recuperar el somni republicà, i concretar com serà la República Catalana dels treballadors i les treballadores que volem construir.

Juanma Rodríquez Serrano

El poder popular a Cornellà

Volem convertir la participació puntual de les veïnes en mobilitzacions en modus vivendi de lluita

Des de el gener de 2013, Cornellà compte amb un projecte al barri de Gavarra anomenat Ateneu Popular de Cornellà. Un petit espai de 120 metres quadrats, on els fills del 15M a Cornellà van ajuntar forces amb altres col·lectius de la ciutat per dotar als moviments socials d’un espai, propi i independent, que servis de recolzament material i humà per començar, créixer i seguint teixint als nostres barris.

ateneuL’Ateneu s’entén des de un principi com un projecte humil, però a llarg termini. S’entén com la idea d’aglutinar una xarxa de col·lectius i sòcies per així fer-la créixer amb el treball del dia a dia. Una xarxa que permeti crear un punt de nexe entre les diferents mobilitzacions que es donen als nostres barris, fent possible que aquella persona que es mou per salvar un cinema, vegi com altres companyes fan municipalisme, o com es guanyen casos de dació en pagament a bancs, o quina es la lluita per la supervivència que porten els emigrants a la ciutat. Essent aquest un dels nostres principals objectiu, ara som capaces de convertir participacions puntuals en mobilitzacions, en modus vivendi de lluita.

L’Ateneu actualment compte amb poc més de 100 sòcies, i 10 col·lectius que treballen setmanalment a l’espai. Col·lectius com la PAH de Cornellà de Llobregat, la candidatura municipal AECornellà, el grup de consum agrològica de La Paca, la Assemblea de Joves de Cornellà, el col·lectiu Cornellà Sense Fronteres, son exemples de la feina que s’està fent en aquest moment. Per altre banda, no ton son flors i violes. Donades les limitacions econòmiques de les que partíem, l’espai es queda petit davant la demanda d’assemblees i reunions, i a l’hora, manca d’una zona adequada destinada a l’oci, on la gent es pugui ajuntar “informalment” per anar fent caliu.

Aquestes limitacions però, formen part de l’aprenentatge que anem construint, i seguir teixint aquesta xarxa als nostres barris es allò que ens permetrà assumir nous reptes. Així que com diuen els companys Zapatistes per allà la selva Chiapaneca. <<Vamos despacito, porque vamos lejos>>.

Joan Giner Miguelez

Ateneu Popular de Cornellà

Breu relat de vida d’una capçalera històrica de la classe treballadora catalana

avantpereardiacaL’Avant va néixer l’abril de 1982 com a òrgan d’expressió del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Des dels seus inicis, l’Avant ha estat sempre una tasca col·lectiva del conjunt de la militància, un treball en equip que comença a les cèl·lules i acaba a les cèl·lules, després d’implicar tota l’organització. Com a òrgan d’expressió d’un partit comunista, l’Avant sempre ha tingut una doble vessant: la interior, com a instrument d’organització de persones, de debat intern i de cohesió del discurs per al conjunt de la militància, i l’exterior, com a portaveu del posicionament dels i les comunistes de Catalunya a la societat catalana.

Durant els seus 32 anys de vida, l’Avant ha tingut sis directors/es que han enfrontat el repte tirar endavant una publicació nacional i de classe, contra tota mena d’obstacles i amb molts pocs recursos tècnics i econòmics. Joan Tafalla, Jordi Miralles, Adelina Escandell, Sandro Maccarrone, Felipe L. Aranguren i Joan Samit han fet de l’Avant, amb el seu esforç i dedicació, una capçalera de referència per als sectors més conscients de la classe treballadora catalana.

El número 1000 de l’Avant situa aquesta capçalera entre les publicacions històriques de la premsa política del nostre país i la converteix en una de les revistes de més edat de la premsa política que s’edita avui.

A l’igual que el conjunt de la premsa escrita, l’Avant ha hagut d’adaptar-se a l’evolució de la societat. Des de l’any 2007, la publicació va començar a editar-se en format web sota el domini www.avant.cat. L’any 2011 es va abandonar definitivament l’edició impresa de la qual només s’imprimeixen alguns números destacats. Tanmateix, la revista es distribueix en un doble format: web i PDF. El format PDF permet la impressió descentralitzada de la publicació en impressores convencionals, per la qual cosa, és habitual trobar versions impreses de l’Avant a les seus del partit o a diferents espais dels moviments socials i populars on els i les comunistes militem.

El desenvolupament de les TIC també ha influit en la mateixa organització de l’Avant. Actualment l’Avant està dirigit per una comissió dels responsables d’Agitació i Propaganda de tot el partit que és oberta a tota la militància. La major part de l’organització de la redacció es porta a terme a través de llistes de correu, la qual cosa ha contribuit a una major fluidesa i a una economització dels recursos de què disposem.

la redacció de l’Avant

Avant 1000

La pobresa és desgraciada, no per l’absència de

possessions, sinó perquè convida al desànim

en la lluita per sortir d’ella“.

Oració fúnebre, Pericles.

Gairebé dos centes persones es van aplegar en aquest acte d’entrega de carnets. Un acte especialment emotiu per la sortida del número 1000 d’Avant i perquè fa 10 anys que ens va deixar un dels “imprescindibles” que diria Brecht, el Josep Miquel Céspedes, primer secretari general dels CJC i destacat líder comunista català.

avant1000En l’acte ens van acompanyar la família Céspedes, la cònsol de Cuba Iraida Guerrero, companys i companyes del moviment Plataforma #StopPujadesTransport, i altres representants dels moviments ciutadans. Amb actuacions musicals com les de “Más vale tarde que nunca ” i de Lenin, cantant veneçolà, els relats poètics de Pharos.

Les intervencions del nostre primer director de l’Avant Joan Tafalla, que amb emoció va recordar la seva etapa al capdavant de l’Avant i com el PCC havia estat una positiva “anomalia” davant la desmobilització de la Transició. El company Alberto Herbera, en el seu elogi a JM Céspedes, i la intervenció política final de Joan Josep Nuet, fent un balanç de la trajectòria històrica del Partit.

Els Pere Ardiaca, Román, Margarida Abril, Luís Romero, Joan Tafalla, Manola Rodríguez, Juan Navarro, Neus Català, Paco Muñoz, J.M. Céspedes i molts milers d’homes i dones del poble han fet possible gràcies a la seva lluita i sacrifici diari que aquesta “anomalia” segueixi ben present a la societat catalana, participant al conflicte i sent conflicte. Des de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, per defensar la República el 1934 i davant el cop d’Estat militar feixista de 1936 i contra la dictadura franquista. Però aquest fil roig no va acceptar la Monarquia i la Transició i el seu “gatopardisme”, ni el procés imperialista de la CEE i la OTAN ni la renúncia a l’internacionalisme, el socialisme i el dret d’autodeterminació dels pobles.

Però no només ha estat un Partit de “contra” sinó de “pros”. Ja al 1983 va llençar la seva proposta de política d’esquerres i d’unitat, a favor de la Pau i el Treball, pel Front d’Esquerres, per la unitat sindical i perquè l’alternativa d’esquerres a Catalunya fos hegemònica. Aquesta capacitat de plantejar propostes alternatives i prendre la iniciativa avui es veu representada per la proposta de Nou Espai de l’Esquerra així com la defensa de la Ruptura Democràtica, el Procés Constituent i de la República Catalana. En definitiva, amb humilitat i orgull, com va dir un cop l’actual secretari general: “som un Partit petit, però ben parit”.

David M.

En el 10º aniversario de la muerte de JM Céspedes: La lucha continúa

Hoy, 19 de enero, se cumplen diez años de la muerte de Josep Miquel Céspedes, el más destacado dirigente juvenil comunista, en Catalunya y en España, desde los tiempos de la transición/transacción hasta hoy.
Militante de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), activista y dirigente estudiantil en la segunda mitad de los años 70, formó parte destacada del amplio sector de militantes que, desde el II Congreso de la JCC (1980), se enfrentaron a la burocratización e institucionalización del aparato dirigente de la JCC, resultado de la creciente desideologización de la organización, de la política de claudicaciones practicada durante los primeros años de la transición y de la pérdida masiva de militantes e influencia política que sufrió la JCC como consecuencia del “desencanto”y el “pasotismo”.
2182915828_59461fe0daEstas manifestaciones de la frustración colectiva que recorrieron e hicieron estragos entre los amplios y combativos movimientos sociales construidos en la lucha contra la dictadura franquista fueron, en buena parte, el resultado del contraste entre las expectativas de profundos cambios políticos y sociales tras la muerte de Franco y una transición pilotada por los herederos políticos del régimen franquista y “consensuada” con la mayor parte de las fuerzas que lucharon contra la dictadura, incluidos los aparatos dirigentes del PCE, de la UJCE, del PSUC y de la JCC. A cambio de la legalización, es decir, de unos cuantos escaños, se entregaban las señas de identidad y la memoria de quienes sacrificaron los mejores años de su vida, y su vida misma, al combate contra el fascismo. Y, en la experiencia directa de las clases populares, los Pactos de la Moncloa clausuraban abruptamente el ciclo de luchas por disputar la plusvalía al capital, a fin de garantizar el incremento de los beneficios empresariales, en medio de un aumento irrefrenable del paro. Manuel Sacristán, en un artículo colectivo publicado pocos días después del V Congreso del PSUC (1981), reproducía la frase de un delegado obrero: “El eurocomunismo no es una palabra, es romper huelgas”.
JM Céspedes, incorporado a la dirección del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) desde su fundación en 1982, fue el primer secretario general de los Col.lectius de Joves Comunistes (CJC). La experiencia del desarrollo de esta organización en los años 80, que todavía no ha sido estudiada de forma sistemática, puede ser de mucha utilidad para los jóvenes revolucionarios de nuestros días. Los CJC emergieron contra corriente. Cuando el resto de organizaciones políticas juveniles iban quedando reducidas a sus aparatos burocráticos, los CJC contribuyeron decisivamente a poner en pie un movimiento juvenil profundamente democrático, arraigado en barrios, pueblos y centros de estudio.
Algunos recordamos la estupefacción y desconcierto –que captamos en sus radios– de la policía (azul, verde o marrón…), cuando varias columnas con miles de jóvenes parados, procedentes de las comarcas metropolitanas, confluyeron en Barcelona cortando simultáneamente las principales autopistas de acceso y las arterias principales de la ciudad. Era 1983, y en menos de un año los CJC habían impulsado la creación de decenas de asambleas de jóvenes en paro en barrios y localidades que se agruparon en una Coordinadora.
Poco después, miles de jóvenes entusiastas llenaron el Poble Espanyol de Montjuïc durante la  I Festa de Revolució, el órgano central de propaganda de los CJC.  La movilización de esos años permitió a la juventud catalana jugar un papel clave en las luchas contra la OTAN y en el rechazo rotundo de la sociedad catalana a la integración en la alianza militar imperialista. Los CJC combinaron esta lucha con la solidaridad internacionalista, que registró episodios muy duros pero hizo aflorar la lucha de pueblos como el chileno, el nicaragüense, el cubano, el palestino, el surafricano y otros por su dignidad.
Simultáneamente, los CJC emprendieron un intenso trabajo de extensión de la elección de delegados y representantes de los estudiantes en Institutos y centros de Formación Profesional. En medio de grandes luchas en defensa del derecho a la enseñanza, fueron creándose las condiciones para constituir la Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyament Mitjà, que más tarde dirigieron las mayores movilizaciones estudiantiles conocidas hasta entonces en Catalunya.
La política de unidad de la juventud en la lucha por sus derechos ganó para los CJC una autoridad indiscutible entre miles de jóvenes y, finalmente, el reconocimiento de quienes combatieron con saña y trataron de marginar a la Juventud Comunista de los organismos juveniles representativos.
JM Céspedes fue el eje central de aquel enorme trabajo, que sorprende visto con perspectiva por su magnitud y por el entorno adverso en que tuvo lugar. Lo fue desde el punto de vista político, ya que a él se debe la formulación de la política de unidad de la juventud en la lucha por sus derechos, y desde el punto de vista organizativo. JM Céspedes era un extraordinario organizador de equipos de trabajo. A su enorme capacidad de trabajo se unía una habilidad poco común para captar de inmediato lo esencial de cada problema y trazar un plan de acción preciso que invariablemente enlazaba con la estrategia general, con el objetivo global.
JM Céspedes tenía una concepción profundamente democrática del trabajo sociopolítico. Habiendo comprendido la necesidad de la lucha política, no concebía ésta sino como expresión necesaria de la autoorganización de los jóvenes en la defensa y la ampliación de sus derechos. La historia de los CJC de los años 80, en Catalunya y en España, es la historia de una organización que se marcó como objetivo prioritario contribuir a construir movimiento juvenil desde abajo.
En 1984 se constituyó el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE) y JM Céspedes fue elegido miembro de su dirección. Un año después, recibió el encargo de coordinar la reconstrucción de la Juventud Comunista a nivel estatal, y en 1986 fue elegido el primer secretario general de los Colectivos de Jóvenes Comunistas. Miles de jóvenes en toda España se formaron como comunistas en esos años, en las escuelas de formación y en las escuelas de lucha. Muchos de ellos son hoy en día parte esencial de organizaciones y movimientos que combaten contra la barbarie capitalista que ataca sin piedad nuestros derechos.
En los años 90, JM Céspedes regresó a Catalunya y cumplió las diferentes tareas que le asignó la dirección del PCC. Desde la creación de EUiA (1997), formó parte de su dirección. En los últimos años, viviendo en la localidad obrera de Sant Adrià de Besòs, dedicó sus energías a la potenciación del tejido asociativo de los barrios, especialmente del barrio de La Mina, y desde su condición de concejal batalló por la mejora de las condiciones de vida de sus habitantes.
JM Céspedes era un dirigente político excepcional, capaz de mantener discusiones políticas con un abanico muy amplio de personas, de edades y ubicaciones políticas muy distantes. Personas que en muchos casos no discutían entre ellas por la lejanía, real o aparente, de sus planteamientos políticos respectivos. Y sin embargo, todos ellos mantenían la relación con él y tenían de él un alto concepto. Josep Serradell “Román” destacó ese rasgo de JM Céspedes en sus palabras, leídas en el acto de homenaje que se rindió a JM Céspedes el 25 de abril de 2004 en el polideportivo Marina-Besòs de Sant Adrià.
Otras características personales sobresalientes estaban presentes en su trabajo político Todos, incluidos sus adversarios, reconocieron en él a una persona íntegra, honesta y, sobre todo, sincera. Son rasgos personales revolucionarios. También fue una persona tenaz en la lucha dialéctica. Algunos dirían terco. No cejaba hasta lograr lo que se proponía y era capaz de multiplicar sus argumentos hasta lograr convencer. JM Céspedes entendía, y trataba de transmitirlo incesantemente a los militantes de los CJC, que la faceta combativa del joven comunista es inseparable de la posesión de un sistema de valores tales como la integridad y la honestidad, la solidaridad y la cooperación, el esfuerzo por el estudio y la formación, el desinterés, la fidelidad a las ideas, la amistad, la tenacidad, el amor a la naturaleza y al género humano, el respeto, el debate franco y directo, la modestia. Y el optimismo revolucionario. Esa confianza ilimitada en la capacidad histórica de las clases populares para derrotar la injusticia y construir un mundo nuevo, libre de explotación.
JM Céspedes tuvo siempre una admiración y un profundo respeto por los veteranos luchadores antifascistas. Con la figura de su padre como referente inmediato, y la estrecha relación política con “gigantes” como Pere Ardiaca y Josep Serradell “Román”, JM Céspedes siempre trató de transmitir a las nuevas generaciones los altos valores y el desinterés idealista de aquellos luchadores formidables. Daba mucho valor a la cultura nacida del pueblo para el pueblo, y a las actividades lúdicas y deportivas que puso en práctica la JSU simultáneamente a su enorme esfuerzo en los frentes de guerra. De ahí el impulso que JM Céspedes dio a la celebración de campamentos y escuelas de formación lejos de los locales.
JM Céspedes era, en fin, una persona de sólida formación político-ideológica y dotada de una avidez insaciable por ampliar conocimientos. Decir que era un lector incansable no es retórica. Hasta el último momento, cuando las menguadas fuerzas de su larga lucha contra el cáncer le mantenían en cama y hablaba con mucha dificultad, seguía leyendo y aprendiendo. La muerte le alcanzó cuando leía un libro que había buscado durante años y que María, su compañera, le localizó a través de Internet. Estaba disfrutando con las guerras campesinas alemanas del siglo XVI y con Tomás Müntzer. Era sólo uno de la pila de libros recién adquiridos que aguardaban turno sobre su mesilla.
En la tradición de los movimientos populares revolucionarios siempre ha tenido un espacio significativo el recuerdo de personas concretas cuyo pensamiento y actividad en un momento histórico determinado nos sirven de referencia para las luchas presentes y futuras.
Más allá de la relación entre individuo y masas y del papel de ambos en el desarrollo histórico, el recuerdo de personas que dejaron huella en las luchas populares permite seguir el hilo rojo que, como corriente de fondo, une las diferentes etapas históricas en la lucha por la emancipación.
Los campesinos del MST brasileño hablan de la importancia de cultivar la “mística” revolucionaria. Se refieren a los elementos que sirven de identificación colectiva. Son los símbolos, las canciones y tradiciones revolucionarias. Y también el recuerdo y el homenaje a personalidades que nos transmiten valores que conectan con nuestras luchas.
JM Céspedes fue un luchador incansable por los derechos de la juventud y por la emancipación de los oprimidos. Un luchador por la unidad de la clase obrera y por el socialismo. Su gran capacidad de trabajo, su honestidad y sus conocimientos teóricos, históricos y políticos, hicieron de él un referente ineludible para toda una generación de comunistas, la generación que se incorporó a la lucha después de la dictadura. Pero el conocimiento de su actividad, de su lucha, de la experiencia política que contribuyó a poner en pie de modo decisivo, puede y debe ser útil para quienes hoy en día intentan resistir los ataques desenfrenados del capital financiero.
Josep Miquel Céspedes vive en la conciencia de quienes siguen en el combate por un mundo sin explotadores ni explotados.

19/1/2014

Alberto Herbera fou militant de la JCC (1979-1981), dels CJC de Catalunya (1982-1986) y dels CJC d’España (1986-1990).

Una oportunitat… Perduda?

Sembla que hem perdut una oportunitat… Aquesta és la lectura personal que faig respecte l’elecció ahir de la candidatura de Izquierda Unida per les eleccions europees. Ara caldrà dilucidar amb el debat col·lectiu, si el que hem perdut és una oportunitat o quelcom més important. Endreço algunes reflexions al voltant d’això, per aportar una perspectiva més a un debat, que molts i moltes companyes tindrem aquests dies en marcs orgànics, bars i carrers amb cerveses i cafès a la mà.

zQue ens deixa veure en primera instància aquesta llista de noms i de persones, de pluralitat d’organitzacions que s’ha conformat?

En primer lloc, que encara i a aquestes alçades de la destrucció del pacte de classes, ens estem mirant més el melic que la realitat que ens envolta, fet que ens porta a que elaborem llistes en funció de les majories internes, en lloc de fer allò que venim a fer: política.
Que preferim repetir velles formules -i candidats- que arriscar en una aposta cap a una nova forma d’entendre les conteses electorals, més al servei de les lluites i del projecte polític que tenim, i no en gestionar les misèries del sistema.
Que hem forjat bones i necessàries aliances amb altres forces d’esquerres, que ens permeten sumar més i ampliar la nostra base electoral, empenyent cap a la construcció d’un front d’esquerres. Un front que pel que sembla, algunes persones donen per acomplert, o són del parer que ens hem de seure a esperar que, aquelles organitzacions polítiques que manquen en el nostre front, s’agenollin i vinguin a demanar-nos un lloc a la nostra llista: “porque la siriza española ya existe y es IU”. En lloc de veure que aquest nou espai, l’hem de construir entre tots, i tots hem de fer esforços perquè això sigui.

Bàsicament, el que dona a entendre aquesta llista, és que una part important de les persones que lideren el projecte de IU no comparteixen el meu anàlisi de la realitat, del moment polític i de la tàctica a seguir per enderrocar el règim (que és el projecte del PCC i els CJC) i, que per tant, no entenen igual que jo que és un front d’esquerres i la teorització del nou espai. Que no comparteixen el que vol dir la república catalana (del 99%) i el que comporta, per l’enriquiment de la teoria i model d’estat federal. Que no veuen necessària la ruptura democràtica per acabar amb el règim de la segona restauració borbònica.
Tampoc comprenen que les eleccions, no són més que un altaveu i un front més de lluita, perquè aquestes institucions són inservibles pel nostre projecte polític i impossibles de gestionar de manera coherent amb les nostres idees.

Però això ja està fet, ara cal valorar, pensar molt bé i en fred quina és la millor forma de portar el nostre projecte polític a la pràctica. Se, que a IU hi ha una bona part (no sé si majoritària) de gent que pensa com jo. Sabem, que els canvis polítics i els cops de timó a les organitzacions són possibles (nosaltres en som un exemple), i el que és més important, estic convençut de que el projecte polític que defenso és coherent, potent i tremendament modificable, ampliable i susceptible de ser enriquit. Valorem doncs, des del coneixement i el debat col·lectiu, quin ha de ser el full de ruta d’ara en endavant.

L’elecció d’aquesta llista, implica molt més que unes eleccions europees, implica el futur d’un projecte que és el meu i el de molta gent.

Aitor Moreno

Ara és demà: una crònica

El passat dissabte 1 de febrer, a la Fàbrica Fabra i Coats es va celebrar l’Assemblea Oberta “Ara és demà”, convocada des de ICV-EUiA.

Una trobada amb l’objectiu d’acostar, teixir i reforçar associacions, moviments i gent d’esquerres.

Va ser una jornada de reflexió, debat i intercanvi d’idees de persones que lluiten tant a peu de carrer com a les institucions.

Prop de 1500 persones van participar-hi, compartint i debatent en diversos grups amb gent de diferents fronts de lluita però amb objectius comuns.

El debat es va donar entorn als següents eixos:

EIX 1: ACCIONS:

1. Quines són les accions que creus que s’han de promoure, reforçar o iniciar?

2. Quines són les accions prioritàries?

 

EIX 2: ALTERNATIVA POLÍTICA

1. Quina és l’alternativa? Com es construeix? Com ens l’imaginem? A quins sectors socials ens adrecem?

2. Com ha de funcionar aquest espai per facilitar una construcció oberta d’una alternativa política i social?

 

La bona dinamització i la bona voluntat dels i les participants van ser els millors engranatges de l’èxit que de la jornada.

 

Van ser especialment emotius els parlaments dels i les representants dels Comitès de Vaga d’Alstom, Panrico i TVC, que porten ja molts mesos en lluita constant. Suportant tota mena de coaccions sense perdre mai la força i l’empenta.

 

De l’”Ara és demà” es van recollir moltes propostes i es va veure evidenciada la necessitat de donar continuïtat a aquest procés. Per això, es va acordar la configuració d’un grup dinamitzador per donar continuïtat a la trobada.

És per tant, el moment de recórrer aquest camí iniciat, fent que sigui la gent d’esquerres i no unes sigles, les que marquin l’horitzó i el rumb a seguir.

 

 

Vladimir Manzanera i Helena Altés

 

 

Enllaços:

–       www.araesdema.cat

–       Infografia resum conclusions: http://euia.cat/img/documentos/file/doc_euia_8.jpg

–       Document conclusions complet: http://pad.araesdema.cat/