Tag Archives: Feminisme

Frozen, princeses de Disney sense homes

by

Disney representa i ha representat sempre el gran símbol de l’amor romàntic. Ha sigut l’encarregada de difondre la idea, especialment entre les nenes, de que existeix una única parella, masculina i ben plantada, amb la qual la teva vida és completa; aquell príncep blau que solucionarà tots els problemes.

 

Tot i que una flor no fa estiu he de dir que em va sorprendre molt gratament la pel·lícula Frozen que s’ha estrenat a finals del 2013. És la història de dues germanes (Anna i Elsa) que s’ajuden entre elles. Princeses primes i d’ulls gegants que es treuen les castanyes del foc sense necessitat de cap home. Malgrat que hi apareixen dos nois, forts i ben plantats, aquests tenen un paper secundari i acompanyen a les protagonistes en les seves aventures. Les dues germanes és transformen en el procés, s’accepten tal com són i maduren.

 

La pel·lícula és interessant per que exposa i qüestiona mites que el llegat de Disney s’ha encarregat d’anar fomentant. Un exemple és el de l’amor romàntic i l’amor a primera vista. Elsa coneix a un noi i decideixen casar-se; la resta de personatges, en comptes de cantar i ballar organitzant el casament, es dediquen a senyalar l’absurditat de la seva decisió. Fins a tres personatges arriben a afirmar que no et pots casar amb un noi que acabes de conèixer. Quantes princeses han tingut amics tant assenyats? Quantes han acabat casades i “felices”?

 

Un altre punt que trenca amb la tradició és que la pel·lícula presenta a un personatge femení fort i independent que no és malvat. La germana gran, Anna, és fortament reprimida per part dels pares perquè amagui els seus poders màgics; un dia no pot més i explota congelant a tot el reialme. Malgrat que té tots els números per acabar sent la bruixa dolenta, aquest no és un personatge pla; no és bona ni dolenta, senzillament no pot més.

 

El final és un “final feliç”; però real. No hi ha una gran casament, no és un punt i a part en la vida de les dues germanes. Sinó que gràcies a les aventures que han viscut han guanyat autoestima. I el més important, cap de les dos acaba amb cap noi; es tenen l’una a l’altra.

 

Si bé és cert que Disney no es convertirà en el símbol de la lluita feminista, és agradable veure personatges que s’enfronten a un món real en el que no és normal casar-te amb el primer noi que et passa pel davant.

 

Anna Blanco

Estudiant universitaria i feminista

Sobre la ley del aborto.

by

20140214_193112Le ley antiabortista promovida por el Ministro Alberto Ruíz-Gallardón ha hecho salir a centenares de personas a la calle. El 14 de febrero unos cuantos colectivos y ciudadanos pedimos frente a la Subdelegación del Gobierno que se retirara la ley del aborto más restrictiva des del franquismo y más ideológicamente evidente, que condena a las mujeres a ser víctimas de su propia naturaleza y las somete a un régimen de vida que nos las posibilita a desarrollarse en igualdad social frente a los hombres.
El 14 de febrero yo asistí a esa manifestación en calidad de joven comunista asentada en una firme creencia en el socialismo, pero también en calidad de mujer, porque veo como cada día las trabas para acceder a mis libertades individuales son más grandes y me alejan, como joven y como mujer, de un futuro propicio que concuerde con mis capacidades y deseos. La ley del aborto es una forma más de sometimiento  al sistema, que mediante toda una serie de signos biopolíticos nos domina bajo el falso amparo de la necesidad. El 14 de febrero demostramos que queremos poder decidir sobre nuestro cuerpo, que queremos aborto libre y gratuito.

Una de mujeres atractivas e interesantes

by

El empujón que la sociedad nos da a las mujeres cada mañana al despertar, es fruto de una deliberada (o)presión, de una estudiada y antigua estrategia que nos demanda una estética, un cuerpo menudo, que no concuerda con el desarrollo biológico que acostumbra a acompañar la adolescencia. Los muslos, las caderas, la tripa, se desnaturalizan para pasar a ser un obstáculo social, una traba para ser Esa mujer.
bodyimagePero aún con esto en mente, aún con la consciencia alerta y todas las horas dedicadas a reeducar y rebatir la percepción de mi persona, a menudo encuentro imposible sentirme cómoda con lo que Soy. Y ahí es dónde, a mi parecer, entra lo preocupante. Entra la necesidad de denuncia, de reclamar a los medios una representación de la realidad más justa. De denunciar un perfil que no sólo no es real sino que además pisa a lo verdadero y lo relega a la categoría de “necesita trabajarse”. Y aquí ya no sólo se reduce a los medios publicitarios usando cuerpos escuálidos sino a todo un sistema montado para hacer de la mujer un ser que no se gana el respeto por sí misma, por ser natural, sino a través de la complacencia y la adecuación a dichos modelos: adulta y madura, obediente, buena madre, leal, equilibrada, profesional, etc.
Espero que quede claro que mi posición no pretende culpar a los hombres de dicha desigualdad y soy consciente que estos también tienen cánones establecidos a la fuerza, pero sí veo que la opresión de la mujer ha ido evolucionando de tal manera que a menudo se ignora que aún queda mucho por hacer. Por supuesto que son logros gigantescos el derecho a voto o libertades como el derecho a abortar, pero precisamente algunas de estas libertades siguen en jaque y es de vital importancia que la lucha no se olvide.
Por todo ello, me estoy quitando de las revistas que nosotras mismas compramos y que hacen que esta líder nos ridiculice mientras luce sus kilométricas piernas con vestidos a precios desorbitados. Me estoy quitando de asumir que ella es más que yo y que ella es más real que todas las mujeres. Que ella es todas las mujeres. Me estoy quitando de cegarme ante la infinita variedad de tipos de mujer que pasean cada día por todas las calles del mundo con sendos cuerpos, personalidades, trabajos y familias, que las definen de verdad, que las hacen interesantes y valiosas por encima de cualquier otro aspecto. Me estoy quitando de la sexualización y objetivación de mi cuerpo.
Me estoy quitando de tantas cosas, que aunque el despedirme de ellas me haga sentir bien, me aterroriza ver la cantidad de ellas y el gasto de energía y tiempo que nos suponen. Me estoy quitando pero me asusta porque es salir al mundo incumpliendo las normas pero, sobretodo, me asusta por el resto, por ver cómo de arraigadas y naturalizadas están en nuestra sociedad y cómo hay verdaderas víctimas de una desigualdad de género que en muchos casos no es sólo exigente para con una manera de lucir o vestir, sino con una manera de existir.
El resto del artículo aquí: http://restandoydemas.tumblr.com/post/64373692743/una-de-mujeres-atractivas-e-interesantes

El biaix de gènere de la crisi

by

Una de les conseqüències més clares i dramàtiques de la crisi és el gran augment de l’atur, especialment a Espanya. Per les característiques d’aquesta crisis econòmica que va iniciar-se en elsector financer, la construcció i el sector del automóvil, on és patent la diferència de rols en els sectors productius, l’atur afectà en un primer moment a una major proporció d’homes. Malauradament, la taxa d’atur femení va augmentar bruscament a partir del tercer trimestre de 2008 (i) pel trasllat de la crisis al sectorserveis per una banda i a les empreses depenents de la industria del automòbil(ambdós sectors altament feminitzats);(ii) l’augment del nombre de dones que ara busquen feina quan abans no ho feien (és a dir, per l’augment de la taxa d’activitat).

revolucio201005De tota manera i malgrat que les taxes d’atur entre homes i dones siguin per desgràcia força similars, cal destacar que algunes carecterístiques de la vida laboral de les dones retallen especialment la seva autonomia, el seu benestari els seus drets de ciutadania ja que en gran mesura els drets econòmics i socials continuen derivant d’una vida laboral amb contractació formal. Així, els principals efectes de la crisi econòmica actual en les dones pel que fa el mercatde treball són:

  1. Menys subsidi d’atur i menors prestacions de jubilació. Aquest fet és degut adiversos factors a continuació detallats:
    1. La segmentació per gènere del mercat de treball. Actualment, i malgrat alguns avenços, encara es pot diferenciar entre treballs típicament masculinsi típicament femenins. Els “femenins” tenen menys salari, menys reconeixement social i més precarietat.
    2. El major nombre de dones amb contractes a temps parcial (un 78 %dels locs de treball a temps parcial están ocupats per dones segons dades del’últim trimestre del 2009). La separació històrica dels rols masculins i femenins,ha fet que les dones hagin de realitzarles labors domèstiques fonamentals pera la vida i el benestar. Aquesta situació fa que les dones que han entrat al mercat de treball hagin de fer una doble jornada i en moltes ocasions hagin de reduir la seva jornada de treball per poder comptabilitzar la vida laboral i familiar.
    3. Més presència de dones en l’economia sumergida. Degut a la segmentació de gènere que tenen els treballs, aquesta està altament feminitzada. Amb la crisi la capacitat negociadora de tota la classe treballadora disminueix (la necessitat de fer augmentar els ingressos és molt gran i s’està disposat a acceptar condicions més precàries de treball, especialment quan els subsidis d’atur s’acaben) i augmenten el nombre de dones empleades en l’economia sumergida, amb sous més baixos, condicions més precaries i sense cotització a la seguretat social.
  2. Augment de la dificultat per trencar el “sostre de vidre”. El “sostre de vidre”de les dones treballadores es defineix com la discriminació històrica pel que respecta el nivell salarial i de capacitat de decisió dins del lloc de treball (ambel consegüent peatge professional i fins i tot personal en termes de qualitat de vida i salut que representa). Amb la crisis actual les dones poden tenir fins i tot més problemes per trencar aquest sostre (segons l’estudi de Eagly i Carli 2007), ja que són menys valorades les qualitats altruistes i cooperadores que els són própies i que les fan sobresortir en el lideratge de les modernes organitzacions en abséncia de crisis.
  3. Augment del nombre d’hores dedicades als treballs de cura i reproducció. En segon lloc, el fet de que les dones s’ocupin de la immensa majoria de les feines no remunerades també fa que la crisis les afecti especialment. Com en la gran majoria de casos són les encarregades de les tàsques de la llar, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.És a dir, a menors ingressos més hores de feina. Les successives crisis econòmiques han demostrat que actuen com grans mecanismes redistributius en sentit regressiu (dels pobres cap als rics) . Caltenir en compte que els efectes lesiusque tinguin la crisi i la seva sortida dependran en gran mesura de quin sigui elpoder de negociació que tingui la classe obrera, en sentit ampli (que representenla gran majoria de la població mundial)i del paper que juguin les dones i la joventut dins aquesta lluita col·lectiva.

* Aquest article ha estat redactat en base a un estudi publicat a la revista Economía crítica (La crisis en femenino plural; Àngels Martínez Castells, Annalí Casanueva Artís; 2010).

Annalí Casanueva