Nova impunitat judicial del feixisme

Divuit neonazis organitzats i armats absolts per la justícia. Aquest és el maleït titular que hem llegit tots els que lluitem per les llibertats i en contra d’un feixisme que creix exponencialment. ¿Què dimonis ha passat? Calen explicacions, jurídiques i polítiques; les jurídiques les podem donar, les polítiques es defineixen en una sola paraula: impunitat.
Tot s’inicia amb la investigació per part de la Guardia Civil d’unes pàgines web d’ideologia feixista; acompanyades dels habituals missatges d’odi i persecució a immigrants, comunistes i homosexuals, la web incloïa apartats on es podien comprar armes. A partir d’aquí la Guardia Civil demana al jutge autorització per a intervenir les converses telefòniques dels responsables de les pàgines, i la jutgessa dóna el permís. Arran de les escoltes que fa la policia acaben efectuant diversos registres a locals i domicilis dels feixistes implicats, operació que es va anomenar Panzer; 18 detinguts que queden en llibertats amb càrrecs i alguns d’ells surten de la presó pocs dies després de pagar la fiança. Se’ls acusava d’associació il·lícita i de tinença il·lícita d’armes, amb penes d’ 1 a 4 anys i d’ 1 a 3 anys respectivament.
Es va realitzar el judici i fa pocs dies ha arribat la sentència; absolts. L’errada és d’origen i a criteri del jutge, l’autorització per a intervenir les trucades telefòniques dels implicats no estava prou motivada. En el qüestionament de l’argumentació que fa la Guardia Civil per a intervenir les comunicacions, el jutge no veu cap indici de delicte en vendre armes per internet; efectivament són armes que es poden comprar a altres llocs fàcilment, però a aquesta rèplica li hem de sumar que el jutge veu absolutament normal l’existència de pàgines nazis a la xarxa, diu que no hi ha cap mena d’indici de delicte, i que ni tan sols cal investigar-les. En conseqüència, l’autorització poc argumentada de les intervencions telefòniques dels feixistes és nul·la, perquè vulnera els seus drets fonamentals (dret al secret de les comunicacions, emparat al art. 18 CE).
Són les grans contradiccions dels estats democràtics, que atorguen drets a tothom, fins i tot als feixistes que pretenen obertament restringir els nostres drets i llibertats més bàsics com la vida. Per al tribunal aquests drets fonamentals han pesat més que la veritat material del procés. La nul·litat de les escoltes telefòniques converteix en nul·les també totes les proves que es van obtenir en els registres policials; la lògica d’això és una doctrina penal àmpliament acceptada sota la metàfora del fruit de l’arbre enverinat; vol dir que les proves que s’han obtingut a partir d’altres proves il·legals són també nul·les. Aplicat a aquest cas el tribunal ha considerat un nexe de causalitat entre les escoltes telefòniques i els posteriors registres.
Conseqüències jurídiques d’això; no tenen cap validesa provatòria tot el que van intervenir als registres: espiells per a disparar a precisió, armes de l’exèrcit (amb els seus corresponents números de registre), i fins i tot un llançagranades. Encara que admetem que les escoltes telefòniques eren il·legals, l’aplicació d’aquesta doctrina té excepcions admeses per la jurisprudència com el descobriment inevitable, és a dir, els registres s’hagueren produït inevitablement tot i no comptar amb les escoltes. Sobre aquesta excepció el ponent no en fa cap tipus de referència en tota la sentència.
Les qüestions que es tornen cabdals en aquest cas són dos, la justificació de les intervencions a ulls del tribunal insuficients, i què es deia en aquestes escoltes per a determinar que els escorcolls tenen un nexe de causalitat amb les trucades intervingudes. I en aquesta segona qüestió és on trobem l’altra irregularitat alarmant; van desaparèixer tant les cintes com les armes intervingudes als escorcolls. Són errors judicials que només succeeixen quan són d’extrema dreta els asseguts a la banqueta, i que deixen molt complicat el recurs de l’acusació popular al Tribunal Suprem.
L ‘anàlisi jurídic acaba en una absolució molt forçada, tant en la vinculació com en l’argumentació que tira per terra l’ordre d’intervenció. El drama de tot plegat és que no és el primer cop que la Quarta Secció de l’Audiència Provincial de València declara nul·les les proves contra grups feixistes, ja ho va fer el 2005 en el cas Armagedon. Això ja no són qüestions jurídiques sinó de veritable impunitat dels grups neonazis a València, i calen explicacions polítiques.
Resulta que hi ha una secció que invalida sistemàticament qualsevol prova que afecti a grups neonazis. Poques vegades em sentireu a mi aplaudir el treball de la policia, i quan ho fan amb prou eficàcia contra aquests perillosos grups se’n va tot en orris. Tota una sèrie de despropòsits: algun cap policial sol·licita permís per a unes intervencions telefòniques amb deficiències argumentatives, les passa per alt la jutgessa d’instrucció (doncs podrien haver estat esmenades a temps), algú dins de l’administració judicial fa desaparèixer les proves obtingudes, i finalment arriba una sentència insultant a qualsevol país democràtic. ¿Algú s’imagina la nul·litat de proves i posterior absolució d’algun membre d’ETA a qui li trobin armes a casa? ¿Ningú investigarà per què les armes que duien aquests feixistes provenen de l’exèrcit, i qui les ha facilitades? ¿no hi haurà cap responsabilitat per la desaparició de les proves i les cintes de converses telefòniques?
Procediments i sentències d’aquest tipus faciliten que es repeteixin tragèdies com l’assassinat de Guillem Agulló. En aquell cas el jutge no va aplicar cap agreujant per discriminació ideològica, i el seu assassí confés va complir tan sols 4 anys de presó i 5 de llibertat condicional; anys després es presentava a les eleccions i avui torna a sortir airós d’aquest cas, ja que era un dels acusats. La impunitat del feixisme per part de molts jutges, l’administració i la policia és una constant en aquest país, on la justícia no és igual per a tots.
Luis Fernández Pallarés

La farsa de la despenalización de la Ley Mordaza

Hace unos días discutí a través de Twitter con un militante del PP sobre la Ley de Seguridad Ciudadana (LSC); él venía a decir que el encarcelamiento de Carlos Cano por su lucha sindicalista se justificaba porque amenazaba en los piquetes. Yo le repliqué que su partido nos amenaza cada día con cosernos a multas por protestar, y mi sorpresa fue cuando me trató de justificar una supuesta benevolencia de la LSC porque despenaliza. No es la primera vez que oigo este tipo de argumentos justificativos, el propio ministro Fernández Díaz también hace alusión a ello. Por eso es interesante tratar este tema y saber qué se esconde detrás de la despenalización.

ley-mordazaLo primero que hay que aclarar es que la LSC sólo despenaliza algunos hechos; el Anteproyecto de Ley contempla en un total de 51 supuestos, 11 lo son de despenalización, sin embargo hay 31 nuevos supuestos de hechos que se castigan. Por lo tanto, si algo hace la LSC es castigar nuevos actos, y en menor medida, despenalizar.

¿Pero qué importancia tiene la despenalización? Entre la sanción penal y la administrativa hay importantes diferencias, pero mantiene una finalidad común, que es la aplicación del ius puniendi, es decir, el Estado tiene la potestad sancionadora para unas conductas definidas por la ley (exigencia del principio de legalidad), y la frontera entre la sanción administrativa y la penal la encontramos en la gravedad de las mismas. En muchos supuestos de la LSC ya especifica que la sanción se impone siempre que no sea delito, pues en este caso prima la penal en aras al principio de non bis in ídem (no ser castigado dos veces por el mismo hecho).

Hay que destacar sin embargo las importantes diferencias entre la sanción penal y la administrativa, pues es aquí donde encontramos, más en la práctica que en la ley, los motivos por los cuales el gobierno opta por la despenalización. La más importante es que la sanción administrativa jamás puede comportar la pérdida de libertad; tal riesgo en un estado de derecho y democrático viene acompañado de una serie de garantías que se diluyen y son minimizadas en la sanción administrativa. El primer ejemplo es la exigencia del carácter objetivo de las conductas descritas en la ley para la sanción administrativa; esto llevado a la práctica se traduce en que el policía que pone la multa es el “primer juez” que determina que uno ha hecho la infracción. En este sentido, la famosa frase en el ámbito penal de que todo sujeto es inocente hasta que no se demuestre lo contrario pierde toda su potencia en la sanción administrativa. En realidad es una garantía penal (la oímos muchas veces bajo el nombre de presunción de inocencia) ausente en la sanción administrativa, que en aras al principio de autotutela no necesita la intervención judicial para ser eficaz. El control judicial sobre las actuaciones de la Administración será siempre a posteriori de la imposición de la sanción y tendremos que demostrar la ilegalidad de la sanción impuesta por la Autoridad, mientras que por lo penal deben probar nuestra culpabilidad. Si bien es cierto que la presunción de veracidad de la versión policial actúa en ambos casos, será más difícil romperla si tenemos que demostrar la ilegalidad de su sanción que si éste debe probar nuestra culpabilidad penal, ya que bajo el principio de in dubio pro reo, muchos procedimientos penales por manifestaciones acaban en absolución por dificultades en identificación de la autoría, porque normalmente en una manifestación la policía detiene al primero que engancha.

También hay importantes diferencias procesales, y es aquí donde toma una especial relevancia las tasas judiciales de Gallardón, porque efectivamente las sanciones de la LSC están sujetas a tasas en caso de que las queramos recurrir por la vía judicial (una parte es fija y otra variable en función de la cuantía de la sanción). El derecho a una tutela judicial efectiva consagrado en la Constitución queda en tela de juicio con una exclusión de las clases populares que no se lo podrán permitir. Sin embargo por la vía penal no encontramos las tasas.

Todo lo anterior nos lleva a una conclusión muy clara; el gobierno despenaliza porque es más efectivo, más arbitrario y menos controlable por los tribunales. La LSC socaba derechos fundamentales como el de reunión, manifestación y libertad de expresión pacífica. En realidad no es nada nuevo, el fascismo siempre le ha dado un gran protagonismo a la sanción administrativa por su gran eficacia; así fue con la ley de vagos y maleantes que reprimió de forma sistemática los movimientos sociales que surgían en oposición al franquismo. Los juristas deberemos dar la batalla contra esta ley por vía del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ya que el Tribunal Constitucional se ha convertido en un circo donde ya no se puede hacer valer nuestros derechos, pues su Presidente fue abiertamente militante del PP. La otra batalla tiene que ser en la calle, una ley que trata de amordazarnos sólo se entiende de una manera, nos tienen miedo y no nos quieren en las calles, pero lo que se van a encontrar va a ser más calle, más respuesta a sus políticas injustas y más movilización hasta que los echemos del poder.

 

Luis Fernández Pallarés

República o Monarquia, Democràcia o Cleptocràcia

felipenosserasreiEl que semblava impossible fa molt poc temps avui és una realitat. Els consensos sagrats i inamovibles del 78 han esclatat. Tot l’entramat sobre el que es sostenia el poder va mostrant-se rovellat, ple d’esquerdes i amb símptomes evidents d’esfondrament. Les causes semblen també evidents; si un règim actua sempre contra el seu poble, sense donar ni les molles, el poble se li tornarà en contra. L’expressió per excel·lència amb la que s’ha mostrat aquest rebuig és –el que alguns diuen- la “desafecció política” o la “crisi de la política”, termes que fugen de la realitat i que assenyalen com a responsables les veritables víctimes.

Així doncs, la “crisi de la política” o la “desafecció” no són més que la pèrdua total de credibilitat de totes les institucions, és a dir d’un règim polític. Però aquesta “desafecció” no ha estat resignada. No hi ha una gran derrota de l’esquerra alternativa ni dels moviments socials, ni un gran replegament crònic, al contrari, hi ha signes de creixement. Tot i que l’alternativa encara està en gestació –diríem que l’òvul encara no està fertilitzat, però l’espermatozou va pel bon camí- es donen els símptomes d’un canvi en profunditat. Algunes forces tradicionals d’aquest espai alternatiu s’han desenganxat a temps del règim –algunes encara hi són- i l’espai buit deixat per anys i anys de post-política ha estat ocupat per nous actors. Els resultats de les europees en són una mostra. El mapa polític a Espanya i Catalunya dóna signes evidents de reconfiguració, amb més claredat a Catalunya i amb un bri d’esperança a Espanya.

A Catalunya ens situem en la possibilitat d’un mapa polític amb una esquerra nacional forta, que pot obrir la porta a un veritable procés constituent que construeixi una República “dels treballadors (i les treballadores, afegeixo) de tota classe”. Caldrà saber configurar un pol d’esquerres alternatiu prou fort com per assegurar que la gent treballadora en surt reforçada.

A Espanya, amb l’abdicació de Juan Carlos I, s’obre l’escletxa definitiva que pot esfondrar el règim del 78 o redreçar-lo del tot. I si el règim del 78 es recomposa ens podem anar oblidant de construccions nacionals, somnis republicans i esperances fins d’aquí a uns decennis.

La seva recomposició vindrà, necessàriament, d’una gran coalició, un front d’ordre que apel·li a l’estabilitat davant moments agitats i de cert redreç de la situació econòmica, amb una nova figura al capdavant: Felip VI. Ara bé, aquest pla té les mateixes esquerdes, o més, que el règim en l’anterior situació. El descrèdit continuarà si no es solucionen els problemes del dia a dia de la gent treballadora, si no veuen millorar les seves condicions de vida i les generacions joves no veuen cap esperança en el futur. A la vegada, les institucions que regeixen el país continuen controlades per la mateixa gent, i per les mateixes famílies polítiques. Canvien algunes figures, les estratègies, però els que mouen els fils són els mateixos.

La situació a Catalunya i a l’Estat espanyol interactua d’una forma en la que els moments i els escenaris es complementen: la consulta del 9 de novembre serà una oportunitat més en la ruptura del règim del 78, i el debilitament constant d’aquest front d’ordre i del règim serà, a la vegada, una oportunitat per l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’equivoquen, doncs, aquelles persones que pensen que la implicació catalana en aquesta disputa representa relegar l’autodeterminació a segon terme, o que una República Espanyola podria frenar les aspiracions. Qui faci aquesta lectura s’infravalora, si és independentista. I al revés, qui des del republicanisme cregui que la consulta hagi de quedar en segon terme, no entén la profunda arrel popular que té aquesta aspiració.

La situació se’ns planteja d’aquesta forma: o el poder del poble o el poder dels lladres. Sigui a Catalunya o a Espanya, el manteniment, la defensa o el consentiment de la monarquia, i de l’entramat institucional que lidera, suposa el manteniment del robatori. No cal estendre’s massa en què han robat, qui ha estat, com ho han fet i a qui li han fet. Millors autors i millors articles que aquest ho han explicat. La cleptocràcia és el millor concepte per definir el règim polític i econòmic en el que vivim. Que cadascú, doncs, es posicioni com li dicti el cor i la butxaca.

Juanma Rodríguez

El somni republicà

La nostra història ha viscut pocs moments de llum. Els ha viscut, però sempre han estat breus. I no és que no ens apuntéssim al carro de les revolucions del XIX, ni a les del XX, és que la reacció (la foscor) mai ha estat derrotada. Sigui per les divisions, per la manca d’una estratègia revolucionària ben definida, sigui pel que sigui, mai hem assaborit la victòria. Ens hem acostumat a la resistència, a les formes d’organitzar-nos pròpies del silenci, del secretisme, amb tots els seus vicis i les seves virtuts.
II-RepúblicaUn dels episodis on les classes subalternes van assaborir la victòria –encara que parcial, momentània, molt limitada i plena d’entrebancs- va ser la Segona República. Si bé el poder no va estar del tot a les nostres mans, com a classe vam estar al centre de la major revolució democràtica de la nostra història. Una revolució democràtica, en termes clàssics, que va expropiar el monopoli del poder polític als amos d’Espanya i de Catalunya, que va expropiar a l’Església el monopoli de l’educació i la cultura del poble. Va ser un gran pas endavant sense el pas definitiu: expropiar del tot els expropiadors, els que obtenen la riquesa desposseint a qui la crea.
Aquesta experiència, com sabem, va ser esclafada pel feixisme, un producte històric del capitalisme per alliçonar i disciplinar una classe. I vàrem tornar a la resistència. Una resistència heroica que, malgrat tot, va acabar derrotada per uns dirigents que van fer de la renúncia la seva praxi política. És evident que la llum d’una espelma és millor que la foscor de quaranta anys. Conformar-se ad eternum amb aquesta petita claror, viure per sempre dels residus d’un sistema, no ho és. Representa un retrocés històric que encara paguem. Avui, però, tornem a recuperar el somni de prendre el poder. Amb timidesa li diem procés constituent, en part perquè hem perdut la costum de projectar un país a la mida de la gent treballadora i només ens atrevim a plantejar el fet de poder debatre de tot. Avui toca recuperar el somni republicà, i concretar com serà la República Catalana dels treballadors i les treballadores que volem construir.

Juanma Rodríquez Serrano

IM-PAH-RABLES

Durant els últims anys són molts els espais de lluita en els quals he pogut participar, alguns més dinàmics i il.lusionadors que d’altres. La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca n’és un, i amb diferència, el més emocionant i difícil de definir.

2014-01-18 15.51.20 (1)Si bé el 15M va ser la combustió espontània de la societat davant la crisi econòmica, política i de valors que estàvem patint, la PAH és l’arbre de tronc fort que neix de les cendres del moviment dels indignats. És l’escola on aprendre el concepte de col.lectiu, de lluita, de solidaritat, on desintoxicar-se de l’egoisme i l’individualisme hegemònics. La PAH és retrobar-se amb un sentiment que uneix molt més que qualsevol altra cosa: sentir-se part d’una comunitat de persones amb qui comparteixes uns interessos, una cultura, una mateixa condició d’oprimits. Tornem a intuïr qui som després de dues dècades de conciències narcotitzades, on hem deixat de ser subjectes de canvi per esdevenir subjectes de consum, una metamorfosi que ens ha impedit veure i reaccionar a temps a la involució que ara estem patint.

Questionar-se les regles del joc, la propietat privada, el concepte de violència, el propi sistema no és gens fàcil. No obstant, les persones que formen la PAH ho fan de forma contundent, sense hores de discussió al darrere i sense lloc a dubtes. L’explicació sí que és ben senzilla: el sistema econòmic i polític els ha girat l’esquena, els ha enganyat, els ha dut al límit de la seva resistència, els ha destrossat psicològicament fins creure que són culpables d’haver de demanar diners, o menjar sempre macarrons de la veïna o cigrons de serveis socials, de viure sense llum, sense calefacció, de veure sortir de l’escola els fills amb les sabates foradades. Alguns no troben la sortida i acaben amb el patiment saltant d’un cinquè pis. D’altres s’apropen a una assemblea d’afectats i afectades en la seva mateixa situació i el terror que sentien, de sobte esdevé esperança.

La PAH ha aconseguit alló que semblava impossible no fa gaire temps: identificar perfectament l’enemic. L’enemic és el sistema econòmic, que el formen bancs, que tenen oficines on una persona amb noms i cognoms amb qui existia una relació de confiança mentre les condicions econòmiques eren favorables, els va convèncer per signar una hipoteca abusiva a la qual ara no és possible fer front. Un sistema econòmic que el sostenen unes elits polítiques corruptes que van legislar una llei hipotecària que protegeix aquests bancs enlloc de protegir el dret constitucional a l’habitatge. Atacant l’enemic des de tots els fronts, la PAH ha posat sobre la taula la vulnerabilitat de les institucions i la capacitat dels moviments socials d’influïr en les decisions polítiques. Denunciant als jutjats (pero aquesta llei hipotecària els desampara judicialment), fent peticions als governants (sense resposta), manifestant-se (essent reprimits o ignorats), paralitzant desnonaments (essent de nou reprimits), recollint signatures i presentant una Iniciativa Legislativa Popular (rebutjada) i finalment, l’escratxe, trencar la baralla amb la convicció de tenir la raó i haver esgotat totes les vies possibles. Així es crea el poder popular i així neix el “sí se puede”.

És difícl definir la PAH, però més difícil és entendre com ha pogut resistir els atacs externs i les tensions internes que existeixen a tota organització. La PAH és imPAHrable i en la meva humil opinió, poder tastar el gust de la victòria ha estat la clau. El mèrit d’aquestes victòries és la lluita col.lectiva per casos individuals. La motivació per apropar-se a una assemblea sempre és individual. Alló veritablement revolucionari és veure com aquesta motivació individual acaba convertint-se en conciència col.lectiva amb el pas del temps i poder comptar amb persones que ja van guanyar la seva batalla però continuen organitzades, acompanyant altres afectats, animant, assessorant i lluitant amb la resta colze a colze.

Laura R. Sigüenza

15M

En el segon aniversari del Moviment 15M, volem recordar l’acampada popular a la Plaça Catalunya de Barcelona amb aquestes fotografies.

L’atur, la por i el capitalisme.

Ahir es van conèixer les dades de l’Enquesta de Població Activa. La taxa d’atur a l’estat espanyol ja arriba al 27,16% (6.202.700 persones sense feina), i la juvenil ja arriba al 57%, unes dades esgarrifadores. Unes dades que són l’evidència de la situació d’emergència social en que es troba l’estat; una evidència, a més, de l’escletxa ja insuperable que separa la joventut de la resta de la població activa. Es fa cada vegada més patent que les proclames que defensaven les reformes laborals, del PSOE primer i del PP després, no eren més que mentides. No eren més que excuses de mal pagador per augmentar la seva competitivitat en base a la nostra pobresa.

Evolucion-Tasa-Desempleo-Espana-EuropaElls ho tenen molt clar; per redreçar la situació de crisi del capitalisme han d’abaratir els costos humans. Pensen que la riquesa la creen els empresaris, que el que abans es deia “reproducció de la força de treball” és una cosa passada de moda. Tenir una massa treballadora que torni al dia següent a treballar no requereix donar, a aquesta, una vida digna. Total, si no vénen tenen tot un gruix de població que espera amb gran ansietat poder treballar. Una sanitat, una educació, un habitatge i una alimentació digna són luxes -deuen pensar- en temps de crisi. Hi ha gent que fins i tot s’ho arriba a creure. Bé, desgraciadament molta. També és molta la gent que creu que abaixant salaris la cosa anirà millor per les empreses. Potser sí, però acostuma a passar que de les grans dades macroeconòmiques, i d’aquells balanços que tenen moltes línies en ascens, les persones que viuen del seu treball s’emporten molles microscòpiques.

En tot cas, molta gent acostuma a pensar-ho fins que un bon dia li treuen la casa, ha d’anar sovint al banc d’aliments o ha de fer mil tripijocs per mantenir la família. Aquí comencen a canviar moltes coses, però apareix la por. Bé, la por apareix abans, però s’acostuma a barrejar amb la supèrbia del que mirava “Callejeros” i es sentia feliç de no ser tant desgraciat. La por ho paralitza tot, és el principi del poder d’aquells que basen la seva riquesa en viure del treball d’altres, d’endeutar a la gent, en definitiva, d’aquells que s’enriqueixen amb el robatori constant i legal conegut com a capitalisme. La por, sigui quin sigui l’origen, es combat en grup, de forma col·lectiva, i s’acostuma a superar quan es coneix d’on ve i qui són els veritables culpables.

Juanma Rodríguez