Tag Archives: Cultura

No tireu el nen amb l’aigua bruta.

by

Carta a una nova generació de comunistes

 

Estimats joves comunistes,

El proper 7 de novembre la revolució d’Octubre complirà 97 anys. Durant quatre generacions, els comunistes (incloent la meva generació, que fou la darrera en pensar així) no solíem escriure el nom d’aquesta revolució sense acompanyar-lo amb adjectius com “gran” o “gloriosa”. I teníem raó.

Revo17L’any 1982 Berlinguer va anunciar que l’impuls de la revolució d’Octubre s’havia esgotat. Aquest enunciat provocà l’ escàndol d’aquells comunistes que no estàvem disposats a renunciar a la nostra identitat, contra aquesta afirmació ens vàrem rebel·lar. D’altra banda provocà l’ interessat entusiasme en els futurs ex-comunistes que, s’aplicaren a destruir el PCI i el PCE, d’aquells que avui estan en el govern i en la presidència d’Itàlia, o ocupen càrrecs importants en el PSOE, per exemple. Totes dues bandes interpretàrem aquesta tesi com si anunciés la liquidació del comunisme com a aspiració ideal de la humanitat. Crec que ambdós costats en equivocàvem.

Berlinguer, segurament tenia en ment els diversos passos dels Quaderns en que Gramsci desenvolupa la idea de que impuls de la revolució francesa durà, per lo menys fins 1871. L’ historiador Eric Hobsbawm, ben conegut de Berlinguer, ens ha fet entendre què vol dir l’impuls revolucionari d’una revolució en dues obres cabdals: “Els ecos de la Marsellesa” i “Historia del segle vint”. De fet, crec que la seva idea del segle curt segle XX ( 1914-1989) està basada en la duració de l’impuls nacional e internacional de la revolució d’octubre.

Crec que Berlinguer volia advertir-nos d’un canvi d’època i no pas liquidar la perspectiva del comunisme. Tots plegats el vàrem malinterpretar. És el drama que pateixen les persones que tracten d’orientar-se en una perspectiva de la llarga durada històrica.

A principis dels anys 1980, què quedava del missatge de llibertat i d’igualtat contingut en el Manifest Comunista, en el Manifesti inaugural de l’AIT, en La Guerra Civil a França o en l’ Estat i la Revolució? Siguem sincers: res o gairebé res. Calia un profunda revolució cultural i política que enderroqués el poder dels que negaven el comunisme des de el poder d’uns estats burocratitzats. Calia una profunda revolució cultural en els partits comunistes d’occident. Calia que el comunisme retornés a la seva raó de ser: l’emancipació del proletariat feta per ell mateix. Encara que ens hi vam esforçar no ho vàrem aconseguir.

A l’Est, l’intent de reforma des de dalt, fou com una operació quirúrgica feta “in extremis”. L’operació fou un èxit, però s’endugué el malalt pel davant. A l’Oest, l’ascens i la victòria del neoliberalisme agafà els partits comunistes, instal·lats en la cultura del pacte social del 1945, sense energia ni capacitat per a donar una batalla de classe de dimensions colossals. Avui, de la revolució d’octubre i de les organitzacions que varen néixer al seu calor sols en queden les cendres.

Què en queda, doncs, del comunisme? Tot absolutament tot. El comunisme encara es un ideal per a realitzar. Aquesta és l’extrema paradoxa que al meu entendre ens deixa el balanç del segle XX.

Personalment, cada dia trobo més raons per a ésser comunista. Només tinc d’obrir el diari, o bé de passejar una estona pels barris obrers i populars de qualsevol de les nostres ciutats, per a constatar una evidència: cada dia hi ha més raons per a lluitar per la igualtat i per la llibertat. És a dir, per a ésser comunista.

Benvolguts joves comunistes, dues idees per a que, si us ve de gust, les rumieu una mica. Potser us siguin útils. O no, no ho sé.

Primera idea. Qui vulgui fer viure el comunisme en el vostre segle haurà d’haver fet el balanç crític i autocrític de l’experiència del segle XX. Això inclou les seves llums innegables i glorioses. Unes llums que fet i debatut tampoc no ens han d’enlluernar. També inclou les seves ombres, amb les que hem de ser implacablement crítics. Per a això cal molta cultura. Aquesta cultura no és fàcil d’adquirir, precisa anys de lluita i experiència i anys d’estudi crític dels clàssics i de la realitat. Lluiteu, llegiu, formeu-vos, debateu, sigueu crítics, no us conformeu amb les veritats simples i a mitges. Un veritat a mitges és una mentida completa, sigueu implacables en això. Ens cal també una visió global i dialèctica dels processos històrics.

Segona. El comunisme, la democràcia, els ideals d’igualtat i llibertat no son estats finals als que adreçar-se si no “el moviment real que aboleix l’estat actual de coses”. L’objectiu importa, és essencial, central. Però els mitjans, les formes, els procediments, la manera de fer també ho són. Qui vol els fins vol els mitjans. Els mitjans determinen, la substància el què serà l’objectiu si aquest és assolit. El 1968 algú va escriure en un mur: En les lluites d’avui el socialisme del demà. Ho va dir gairebé tot.

Perdoneu aquestes recomanacions d’un vell comunista que viu a cavall de dos segles. Sobre tot estimats joves: No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Rebeu una cordial salutació del vostre camarada,

Joan Tafalla

Chavs: La demonización de la clase obrera

by

JONES, Owen, Chavs: La demonización de la clase obrera, Madrid: Capitán Swing, 2012, pp. 360.

chavs_150ppp

¿Dónde está la clase obrera? Si recurrimos al símbolo de los trabajadores fabriles de cuello azul que protagonizaron las grandes luchas obreras del siglo XX, los encontraremos muy disminuidos en número, por lo menos en lo que suele llamarse “Occidente”, o bien ya no los encontraremos. Los chavs, que puede traducirse al castellano como “escoria”, son aquellos jóvenes en la frontera de la marginalidad, violentos, en paro, consumistas y con tratos con las drogas: ellos son los que constituyen ese segmento de la población sin futuro, sin oficio ni beneficio. Sin embargo, tal como desentraña el estudio, esta percepción no es más que un ejercicio de cosificación que lleva a encubrir lo que podría ser considerada una parte de la clase obrera de nuestros tiempos. Y ¿Qué mejor que restar la posible fuerza subyacente en ellos que demonizarlos llamándolos escoria?

Publicado en 2011, en un contexto de recortes impulsados por el conservador David Cameron y de estallidos de violencia en diferentes ciudades británicas durante el verano, este ensayo del joven periodista y político Owen Jones constituyó un fenómeno editorial y provocó un debate público en su país. Pero el autor analiza un fenómeno que no es coyuntural. A través del estudio, a medio camino entre historia social y política y reportaje bien informado, de la evolución de la sociedad británica a lo largo de los últimos treinta, se nos ofrece una explicación de los mecanismos por los cuales despreciar a las clases más bajas se ha convertido en Gran Bretaña algo socialmente aceptado y ampliamente practicado por las clases altas.

El libro pretende propiciar un debate entorno a las clases sociales, presentando argumentos sobre la forma en que, tanto desde los medios de comunicación como de la clase dirigente británica, se ha legitimado un discurso político de clase consistente en demonizar a la clase trabajadora a partir de la construcción de un arquetipo: los chavs. Arrancando con la revolución de Margaret Thatcher de finales de los años setenta, pasando por el ya desaparecido “Nuevo Laborismo” de Tony Blair de los años noventa, hasta llegar a la actualidad, con la vuelta al poder de los tories en la primavera de 2010, el autor nos habla de cómo desde 1979 la política británica ha negado la existencia de las clases en su sociedad. Y, al mismo tiempo, han defendido los intereses de su propia clase.

La destrucción del tejido industrial por la que apostaron los sucesivos gobiernos de Margaret Thatcher favoreció a la City londinense. La opción llevaba implícita la desarticulación de las comunidades trabajadoras en las ciudades industriales. Asimismo, causó un destrozo irreparable en las instituciones, de larga tradición, de la clase trabajadora. Entre ellas, en los sindicatos, contra los que se desató una campaña feroz y descarnada, con el objetivo de aniquilarlos. Pero también de las condiciones materiales, de trabajo, en las formas de vida y de sociabilidad de la clase trabajadora. La llamada “Dama de Hierro” planteó desde el principio de su gobierno desterrar el término “clase”: “la clase es un concepto comunista”, dijo en algún momento en 1979. Esta lucha ideológica estaría acompañada de las políticas neoliberales presentadas como palanca de la “modernización” a través de la extensión voraz del “libre mercado”. Para ello era necesario acabar con las regulaciones y reglas establecidas desde 1945, a partir del pacto social de posguerra. Las razones y los momentos en los que se decidió llevar a cabo la denominada “política de reformas” a partir de entonces son documentados y diseccionados por Jones, así como las continuidades que tuvo a partir de 1997, con el laborista Tony Blair como primer ministro británico. La “Tercera Vía”, la ensoñación blairiana, habría tenido sus consecuencias no sólo sobre el final del “nuevo laborismo” en un episodio de derribo, sino también sobre la propia sociedad británica.

Ya lo dijo Thatcher para Women’s Own en octubre de 1987: “No existe una cosa llamada sociedad. Hay hombres y mujeres individuales, y hay familias”. Como un conquistador que se burla del conquistado, desde entonces se ha negado de forma constante la existencia de una clase como elemento fundamental de las fracturas sociales. Y este tema en España, en Cataluña, debería interesarnos, y mucho: ¿Qué sucede si nos planteamos una emancipación de clase ahora, cuando no sabemos desentrañar aún claramente quién somos nosotros? ¿Qué respuesta damos a una desclasificación política y social y cómo damos respuesta a ella? ¿A quién defendemos y, lo más importante aún, qué objetivos tenemos y con qué herramientas lo hacemos? Con un lenguaje ágil, no exento de profundidad, y con abundantes datos e informaciones, además de entrevistas, Owen Jones nos muestra cómo detrás está la actitud de los gobiernos, evitando comprometerse con los conflictos sociales y la solución de los problemas económicos, está la justificación de la desigualdad social. Podría concluirse que no hay política de clase más efectiva que negar la existencia de las clases sociales.

Laura Rozalén

Frozen, princeses de Disney sense homes

by

Disney representa i ha representat sempre el gran símbol de l’amor romàntic. Ha sigut l’encarregada de difondre la idea, especialment entre les nenes, de que existeix una única parella, masculina i ben plantada, amb la qual la teva vida és completa; aquell príncep blau que solucionarà tots els problemes.

 

Tot i que una flor no fa estiu he de dir que em va sorprendre molt gratament la pel·lícula Frozen que s’ha estrenat a finals del 2013. És la història de dues germanes (Anna i Elsa) que s’ajuden entre elles. Princeses primes i d’ulls gegants que es treuen les castanyes del foc sense necessitat de cap home. Malgrat que hi apareixen dos nois, forts i ben plantats, aquests tenen un paper secundari i acompanyen a les protagonistes en les seves aventures. Les dues germanes és transformen en el procés, s’accepten tal com són i maduren.

 

La pel·lícula és interessant per que exposa i qüestiona mites que el llegat de Disney s’ha encarregat d’anar fomentant. Un exemple és el de l’amor romàntic i l’amor a primera vista. Elsa coneix a un noi i decideixen casar-se; la resta de personatges, en comptes de cantar i ballar organitzant el casament, es dediquen a senyalar l’absurditat de la seva decisió. Fins a tres personatges arriben a afirmar que no et pots casar amb un noi que acabes de conèixer. Quantes princeses han tingut amics tant assenyats? Quantes han acabat casades i “felices”?

 

Un altre punt que trenca amb la tradició és que la pel·lícula presenta a un personatge femení fort i independent que no és malvat. La germana gran, Anna, és fortament reprimida per part dels pares perquè amagui els seus poders màgics; un dia no pot més i explota congelant a tot el reialme. Malgrat que té tots els números per acabar sent la bruixa dolenta, aquest no és un personatge pla; no és bona ni dolenta, senzillament no pot més.

 

El final és un “final feliç”; però real. No hi ha una gran casament, no és un punt i a part en la vida de les dues germanes. Sinó que gràcies a les aventures que han viscut han guanyat autoestima. I el més important, cap de les dos acaba amb cap noi; es tenen l’una a l’altra.

 

Si bé és cert que Disney no es convertirà en el símbol de la lluita feminista, és agradable veure personatges que s’enfronten a un món real en el que no és normal casar-te amb el primer noi que et passa pel davant.

 

Anna Blanco

Estudiant universitaria i feminista

La pestanya cultural

by

“Donasses”: Per tal de celebrar el dia de la dona, el fòrum de llibres “Què llegeixes?” (recolzat per la Institució de les Lletres Catalanes – ILC) ha organitzat una ruta literària amb la idea de donar veu a escriptores que en algun moment de les seves vides han estret forts lligams amb la ciutat de Barcelona. Maria Nunes serà l’encarregada de fer reviure el testimoni d’autores conegudes i anònimes a través d’un itinerari que resseguirà alguns dels espais de la vida cultural i quotidiana de les dones. La passejada s’iniciarà el 8 de març a les 11h a la Plaça Universitat (davant l’edifici històric de la Universitat de Barcelona) i finalitzarà al cap de dues hores a la Rambla de Santa Mònica. L’assistència és gratuïta, però les places són limitades i cal realitzar una inscripció prèviament http://ploma.quellegeixes.cat/noticia/fitxa/430

Cap de setmana de Carnavals: La rauxa, la gresca i la diversió submergeixen el nostre territori amb l’arribada del rei carnestoltes a les nostres contrades. Aquest cap de setmana us emplacem a participar dels carnavals que es celebren a Torelló i a Solsona. Dues localitats que fonen l’esperit festiu del carnestoltes amb nombroses activitats, actuacions i tradicions locals. Per a conèixer el programa que presenta cada localitat vegeu els següents enllaços: Torelló, el carnaval de terra endinsi Carnaval de Solsona.

“Le Corbussier: un atlas de paisajes modernos”. El MoMA de Nova York i Obra Social “La Caixa” ens presenten al CaixaFòrum un repàs de l’obra de Le Corbusier, artista multidisciplinar: de la fotografia a la pintura, de l’arquitectura a l’escultura, podrem fer un repàs de la seva trajectòria a partir d’un viatge per les ciutats i els països que més el van influenciar. Exposició del 29 de gener a l’11 de maig, cita imprescindible per als amants de l’art en totes les seves vessants. Podeu veure les activitats programades al voltant de l’exposició, així com d’altres dades d’interès, aquí.

Cinema cubà: L’organització “Mollet amb Cuba” acomiada el seu cicle de cinema cubà aquest dissabte 1 de març a les 18h amb la pel·lícula “Miel para Oshun”. Com cada any, al Centre Culturla “La Martineta!” de Mollet del Vallès, recull aquests cicles de cinema que pretenen posar en relleu la cultura cubana i donar veu a les produccions artístiques interiors actuals. En aquest cas, la pel·lícula, estrenada a 2001, es troba a mig camí entre la comedia i el drama personal de Roberto, un cubà-americà: a través d’una sensible visió dels relats d’immigració, el protagonista plantejarà els dilemes plantejats davant l’enyor i l’absència, la cultura familiar i la identitat. L’entrada serà gratuïta i hi haurà un debat posterior de reflexió sobre les qüestions que planteja el film. Més informació, aquí.

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

27 de febrer de 2014

La pestanya cultural

by

Cabaret Literari: El tercer dijous de cada mes, el Col·lectiu Gilles de Rai organitza una jam de poesia, música i escena amb l’objectiu de proporcionar un espai on donar a conèixer les pròpies creacions literàries. Aquesta iniciativa neix sota el convenciment de que tot acte d’escriptura, per poder ser, ha de viure moments d’exteriorització. Aquest dijous 20 de febrer a les 21h: “Habría que pulirlo”. Lloc: Rai Art, c/ Carders, 12, principal. Entrada gratuïta (carnet de soci anual a 3€), amb la possibilitat de sopar per 3€.

Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres: Del 20 al 24 de febrer els amants del circ es donen a cita a Figueres. Una ciutat que es consolida com una de les principals capitals europees del Circ degut a la gran promoció i difusió de les arts escèniques que realitza. Durant quatre dies s’ofereixen les 24 millors representacions que al llarg de la passada temporada varen recórrer els principals escenaris europeus. Entrades a partir de 10€. Per a més informació sobre els espectacles i sobre com arribar i on allotjar-se consulteu el següent enllaç.

 

MiniTea3 “Carnaval carnal”: 4 minisales, 8 obres d’uns 15 minuts i no més de 4 actors per sessió. Es tracta d’un “nou concepte” teatral en el que l’espectador podrà gaudir de la màxima proximitat, frescor i varietat. De dimecres a diumenge i fins el 2 de març al c/ Robador, 18. Preu per funció: 5€ (4€ pels socis).

 

Cicle de cinema de David Lynch: El proper 20 de febrer l’ateneu roig inicia un cicle de cinema de tres sessions dedicat a un dels directors més rellevants de la corrent surrealista, David Lynch. Un autor que amb les seves obres ens trasllada a un món dibuixat pels somnis i el misteri. El primer film que obra aquest cicle és el thriller Blue Velvet (1986). Les projeccions es realitzaran cada dijous a les 21:30h a l’Ateneu Roig.

 

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

21 de febrer de 2014

La pestanya cultural

by

Trivial Roig: L’Ateneu Roig de Gràcia és un espai de reunió social, d’intercanvi d’idees i de promoció d’iniciatives culturals. Entre les nombroses activitats que hi tenen cabuda el Trivial Roig es presenta com un punt de trobada en el que poder gaudir de la versió més dinàmica i familiar del clàssic joc de preguntes. Es tracta d’una oportunitat perfecte per conèixer l’ambient de l’Ateneu i posar a prova el teu coneixement en les quatre categories del joc: cultura general, actualitat, audiovisuals i tema de la setmana. “La vida és plena de preguntes… Creus tenir les respostes?”. Pròxima sessió: divendres 14 a les 21h. Entrada lliure. C/Ciudad Real, 25.

“Too Much Johnson”: La filmoteca de Catalunya ens presenta el proper dimecres 12 de desembre a les 20h. un film inèdit d’Orson Welles. Un vodevil de William Gillette ambientat a Cuba que mai va veure la llum. Gràcies a la seva troballa (2000) i a la seva posterior restauració, podem gaudir de 66 minuts d’imatges en brut (tal i com Welles les va deixar) d’un llargmetratge que ens permet concebre que la projecció artística de Welles va anar més enllà de les arts escèniques. Preu: 4€ (3€ amb carnet jove, d’estudiant o de la xarxa de biblioteques de Barcelona).

Portes obertes als museus: En motiu de la celebració de les festes de Santa Eulàlia (patrona de Barcelona) una bona part dels museus de la ciutat organitza una jornada de portes obertes. Amb tot, alguns museus ofereixen diverses activitats a les seves instal·lacions per a tots els públics. Consulteu els museus que s’acullen a aquesta iniciativa així com els seus horaris en el següent enllaç.

Zinemaldia: En motiu del IX festival de cinema basc a Catalunya, l’Euskal Etxea de Barcelona ha dut a terme una campanya de micromecenatge per tal de portar a la gran pantalla els millors films d’origen euskaldun. Del 13 al 22 de febrer l’espectador podrà apropar-se a la cultura basca a través d’11 pel·lícules i una sessió de curtmetratges en VOS. Hi haurà col·loquis després dels visionats. Entrades a 4,5€ (3,5€ reduïda i 3€ pels socis de l’Euskal Etxea). 35€ l’abonament per les 12 sessions. Lloc: Cinemes Girona (c/Girona, 175).

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

La pestanya cultural

by

Itineraris Culturals pel districte de Gràcia: Des del Taller d’Història de Gràcia s’organitzen tota una sèrie de visites guiades que permeten redescobrir espais coneguts a través d’una mirada que evoca al passat. Si ets un fanàtic d’aquest barri, un amant de la seva història o simplement un gracienc o grancienca molt encuriosit, no podràs passar per alt algunes d’aquestes rutes: “La Diagonal de Gràcia. De les Tres Puntxes a Tusset”, “La Gràcia Modernista. De Lesseps als Jardinets” o “Les Places de Gràcia. Urbanitzant el territori”. La propera cita, “La Gràcia Oculta i Misteriosa”, està programada pel 15 de febrer: 19.30h, Plaça Lesseps. Les places són limitades i els preus oscil·len entre els 9€ i els 4,50€ (pels socis del Taller).

https://www.facebook.com/taller.dhistoriadegracia

 

 

“Murmullos del Bosque”: El silenci, la tranquil·litat, la naturalesa i la llibertat sovint són aspectes que les ciutats en les que vivim ens han fet oblidar. Mitjançant les seves fotografies però, l’artista japonès Takeshi Shikama ens ofereix una finestra a la frondositat i l’oxigen que es respira a diversos boscos dels Estats Units, França i Japó. Les instantànies, des del suport que les acull a la tècnica amb la que han estat realitzades, es caracteritzen per la tradició pictòrica de l’Extrem Orient. Exposició gratuïta. Sala Polivalent de Gas Natural Fenosa (Plaça del Gas, 1, Barcelona). Horari: de dilluns a divendres no festius de 10h a 14h i de 16h a 20h.

 

 

L’Alternativa Teatre: Ara fa uns mesos, Sabadell va obrir les portes al “primer Sofà-Teatre de Catalunya”. Es tracta d’una sala de teatre independent que dóna lloc a espectacles de format reduït en un ambient que busca la màxima comoditat entre actors i públic. Aquesta setmana podreu gaudir no només d’una bona comèdia, “Consuélame, Consuelo”, sinó també de la presentació d’un projecte musical: “Sigo apostando”, del grup Ocultas intenciones. Funcions de dijous a diumenges. Preus i horaris a consultar depenent de l’espectacle (els dijous “taquilla inversa”). C/ Marià Aguiló, 22, Sabadell.

 

 

“Catalunya en Transició”: El Memorial Democràtic inicia una exposició itinerant en la que s’ofereix una lectura dels principals compassos de la Transició des de l’òptica catalana. En particular, la mostra es vertebra entorn a dos eixos: la vessant social, focalitzada en l’oposició franquista, i les particularitats polítiques que definiren Catalunya entre les eleccions del 15 de juny del 1977 i els comicis al Parlament de Catalunya del 1980. Del 3 al 28 de febrer l’exposició es situa a la Biblioteca Trinitat Vella de Barcelona (C/ Galícia, 16). Gratuïta. Horari: dilluns i divendres de 16h a 20.30h; dimarts, dimecres, dijous i dissabtes de 10h a 14h. Inauguració i xerrada: dijous 6 de febrer a les 18:30.

 

 

 

 

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

 

La pestanya cultural

by

La “taquilla inversa” de la Sala Beckett: Què val una obra de teatre? Qui ha de marcar-ne el preu? Fa un any i escaig la Sala Beckett va començar a apostar per un sistema de pagament que xoca amb el tradicional criteri mercantil i demana al públic que decideixi la quantitat a aportar un cop finalitzada la funció. Així, l’espectador es fa responsable dels costos i paga segons el grau de satisfacció. En aquesta línia, del 9 de gener al 9 de febrer podreu gaudir de “Pulmons”, un diàleg sobri en decorats i profund en contingut que entrellaça diverses crisis humanes.

“Nous usos de l’art i l’espai públic”: Amb l’objectiu de generar nous valors sobre aquells espais urbans que han perdut la seva significació social s’ha organitzat el Festival d’Ús de Barcelona (Plataforma d’Art Rebobinart). El dia 1 de febrer, els Antics Encants Vells de les Glòries acolliran la intervenció creativa i la participació transformadora de totes aquelles persones que sentin la necessitat d’experimentar amb les múltiples possibilitats que ens ofereixen els nostres barris. Accés lliure.

http://usbarcelona.com/ 

 “Jo faig el carrer”: El Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta una gran antològica dedicada al fotògraf Joan Colom (Barcelona, 1921), concebut com un dels renovadors de la fotografia de la postguerra i considerat un dels fotògrafs més rellevants del nostre país de la segona meitat del segle XX. La mostra, que es nodreix de més de 500 instantànies de l’autor (la majoria d’elles preses en la clandestinitat), ens il·lustra nítidament l’essència del Barri Xino de Barcelona de la dècada dels anys 1960. Exposició oberta fins el 25 de maig. Entrada gratuïta pels docents, majors de 65 anys i estudiants. Amb el carnet de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona s’aplica un 30% de descompte al preu general de l’entrada general (6€).

Tribut a Kiss: Els amants del hard rock es donen cita el proper dimecres dia 29 de gener a la sala principal del Hard Rock Cafè de Barcelona. La trobada serà apte per a tots els públics ja que inclou un taller de maquillatge pels més petits (18.30-19.30h) i un concert del grup tribut “Kiss of Death” (21.00-22.30h). Una sòlida formació que, com afirma el membre i baixista Marc Burnat, és “el grup més culte de tribut a Kiss”. Accés gratuït.

 

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

La pestanya cultural

by

Dimecres al cinema: Si arran de l’increment de l’IVA cultural aneu menys al cinema, des del 15 de gener al 15 d’abril podeu revertir aquesta dinàmica. Les principals associacions de la indústria del cinema faciliten als espectadors la possibilitat de poder gaudir dels films en cartellera per 3,90€ els dimecres no festius. Consulteu els cinemes adherits a la promoció en aquest llistat.

Born Centre Cultural: Una bona oportunitat per aquells inquiets que optin per aproximar-se al recentment inaugurat Born Centre Cultural és la jornada de portes obertes que el centre ofereix el proper 24 de gener. Si bé l’accés al jaciment s’ha de pagar (entrada individual: 5,50€), en aquesta data les exposicions que s’ofereixen són totalment gratuïtes. L’accés al centre és lliure (de dimarts a diumenge, de 10.00h a 22.00h) i el límit d’entrada als espais expositius és a les 19.30h.

VII cicle de filosofia: Des del passat 9 de gener i fins el proper 25 de febrer la xarxa de biblioteques de la diputació de Barcelona ofereix un nou cicle de debats filosòfics sota el títol: “Els paranys de la raó a la societat contemporània”. Les onze sessions previstes conviden a reflexionar de manera totalment gratuïta sobre les conseqüències socioculturals d’una racionalització vigent. “El sueño de la razón produce monstruos”; la crisi generalitzada de la nostra societat també.

Swing Balkan: “El Arco de la Virgen” obra les seves portes a la Jam Session de Gipsy Jazz. Es tracta d’un espai de trobada i experimentació per a músics i amants de les diverses tradicions musicals gitanes. Cada dijous de 21.00h a 23.55h. C/ Verge, 10 (Raval). Entrada 3€ (socis).

 

Muñoz González, Joan

Salcedo Pérez, Marc

 

La pestanya cultural

by

Des de la Revista Revolució ens fa molta il·lusió presentar-vos la pestanya cultural, la nova columna d’oci que podreu llegir a partir d’ara cada setmana. Esperem que en gaudiu tant com nosaltres!

El cinema de propaganda nazi: Cicle de cinema de la Filmoteca de Catalunya en el que es presenten sis títols històrics, quatre documentals actuals i una sessió de debat. Es tracta d’una bona oportunitat per aquells que vulguin aproximar-se al relat del nazisme mitjançant documents fílmics procedents d’arxius alemanys. Del 8 al 19 de gener. Preu: 4€ (3€ amb carnet jove, d’estudiant o de la xarxa de biblioteques de Barcelona).

 

Slham Poetry L’Hospitalet: El Servei de Joventut de l’Ajuntament de L’Hospitalet, el Col·lectiu Slham i el bar l’Oncle Jack organitzen el Torneig de Poesia en directe de L’Hospitalet. Els amants de la poesia podran tornar a gaudir d’una nova vetllada dedicada a les interpretacions dels versos més personals. Sessions gratuïtes en les que el públic tindrà un paper destacat. Propera edició: 19 de desembre, 20.30h. Carrer de les Roselles, 32, L’Hospitalet.

 

Ciutat Oberta: El CCCB ofereix un total de nou conferències centrades en la reflexió de l’espai urbà per tots aquells que conceben la ciutat com una manifestació de tensió, heterogeneïtat i utopia. Del 27 de gener al 24 de març. Preu: 3€/conferència.

 

WTF Jam Session: Tots els dilluns podeu viure, sentir i ser partícips de les melodies i els ritmes més propers que ofereixen les nits de jazz del Jamboree. De 20.00h a 01.00h. Preu: 5€ taquilla (4€ web).

 

 

 

Muñoz González, Joan

Salcedo Pérez, Marc