L’estafa convergent

Deu ser dur sentir-se estafat. Sentir que t’han enganyat. Que els duros no valien quatre pessetes, que tot era teatre. Deu ser dur veure com el referent polític, el guia moral, roba al país que tant estima. Deu ser dur pensar que aquella rectitud moral no era més que una disfressa. Deu ser dur practicar la marxa enrere quan estàs en ple clímax sobiranista. També ho deu ser veure com la teva parella de fet se’n adona que li estàs fent el salt. Deu ser dur, ara mateix, ser convergent.

Ho és ara, no abans. No ho era quan es va destapar el Cas Palau, ni el Cas Banca Catalana, ni les ITV. No ho era tampoc quan els mossos deixaven sense un ull a l’Esther Quintana. Tampoc quan tanquen una planta sencera a un hospital com el de Bellvitge. Tampoc quan retallen en estructures d’Estat com l’educació, la sanitat, els bombers, les universitats… Ho era menys quan la Generalitat feia de tropa de xoc de la patronal. No ho era quan pactaven amb el PP les major retallades de la història. De fet, tampoc ho era quan es pactava tot amb Madrid. Quan el peix al cove. Quan Convergència era el pilar de càrrega del poder espanyol. Tot era pel bé del país. Si el país ho necessitava els convergents pactaven amb Aznar. Si era necessari pactaven una retallada de l’Estatut a esquenes del govern de la Generalitat. El país sempre estava per sobre de tot, i estava fet a imatge d’una gran figura, d’una persona d’una gran sapiència, sense cap taca en el seu expedient: Jordi Pujol.

Ser convergent va estar de moda durant molts anys. Era una moda una mica casposa, però exitosa, i de casa! Ho era sobretot per la família Pujol, que continuava beneficiant-se fins i tot quan no estaven a primera línia. Cada èxit era per obra de Jordi Pujol, i totes les obres (presumptament) tenien a veure amb la seva família. Diuen les enverinades llengües espanyoles que el primogènit cobrava comissions milionàries per obres publiques. En una carta, fins i tot, el cap de família va anunciar que tenia uns “estalvis” a la Banca Privada d’Andorra. Pel que es veu la “família” està emprenyada perquè la banca andorrana ha trencat el secret bancari. No es pot empipar a la gent d’ordre d’aquesta manera.

Ara ja no està de moda ser convergent. Almenys a Catalunya. La parella de fet de Convergència ensenya una mica les dents. No li agrada que pacti amb altres, ni que s’arronsi amb la consulta. I com Convergència no acaba de fer net, ni els Pujol es mostren col·laboratius, parlen de la possibilitat d’estudiar el divorci com a mesura que no desitgen ni en el pitjor dels escenaris. Potser ser convergent està de moda a Andorra, a Suïssa, a les Caiman, o a Madrid, però pel que es veu aquí ja no. Pensin els independentistes de bona fe amb qui s’ajunten, que la cosa no fa gaire bona espina.

Juanma Rodríguez

La farsa de la despenalización de la Ley Mordaza

Hace unos días discutí a través de Twitter con un militante del PP sobre la Ley de Seguridad Ciudadana (LSC); él venía a decir que el encarcelamiento de Carlos Cano por su lucha sindicalista se justificaba porque amenazaba en los piquetes. Yo le repliqué que su partido nos amenaza cada día con cosernos a multas por protestar, y mi sorpresa fue cuando me trató de justificar una supuesta benevolencia de la LSC porque despenaliza. No es la primera vez que oigo este tipo de argumentos justificativos, el propio ministro Fernández Díaz también hace alusión a ello. Por eso es interesante tratar este tema y saber qué se esconde detrás de la despenalización.

ley-mordazaLo primero que hay que aclarar es que la LSC sólo despenaliza algunos hechos; el Anteproyecto de Ley contempla en un total de 51 supuestos, 11 lo son de despenalización, sin embargo hay 31 nuevos supuestos de hechos que se castigan. Por lo tanto, si algo hace la LSC es castigar nuevos actos, y en menor medida, despenalizar.

¿Pero qué importancia tiene la despenalización? Entre la sanción penal y la administrativa hay importantes diferencias, pero mantiene una finalidad común, que es la aplicación del ius puniendi, es decir, el Estado tiene la potestad sancionadora para unas conductas definidas por la ley (exigencia del principio de legalidad), y la frontera entre la sanción administrativa y la penal la encontramos en la gravedad de las mismas. En muchos supuestos de la LSC ya especifica que la sanción se impone siempre que no sea delito, pues en este caso prima la penal en aras al principio de non bis in ídem (no ser castigado dos veces por el mismo hecho).

Hay que destacar sin embargo las importantes diferencias entre la sanción penal y la administrativa, pues es aquí donde encontramos, más en la práctica que en la ley, los motivos por los cuales el gobierno opta por la despenalización. La más importante es que la sanción administrativa jamás puede comportar la pérdida de libertad; tal riesgo en un estado de derecho y democrático viene acompañado de una serie de garantías que se diluyen y son minimizadas en la sanción administrativa. El primer ejemplo es la exigencia del carácter objetivo de las conductas descritas en la ley para la sanción administrativa; esto llevado a la práctica se traduce en que el policía que pone la multa es el “primer juez” que determina que uno ha hecho la infracción. En este sentido, la famosa frase en el ámbito penal de que todo sujeto es inocente hasta que no se demuestre lo contrario pierde toda su potencia en la sanción administrativa. En realidad es una garantía penal (la oímos muchas veces bajo el nombre de presunción de inocencia) ausente en la sanción administrativa, que en aras al principio de autotutela no necesita la intervención judicial para ser eficaz. El control judicial sobre las actuaciones de la Administración será siempre a posteriori de la imposición de la sanción y tendremos que demostrar la ilegalidad de la sanción impuesta por la Autoridad, mientras que por lo penal deben probar nuestra culpabilidad. Si bien es cierto que la presunción de veracidad de la versión policial actúa en ambos casos, será más difícil romperla si tenemos que demostrar la ilegalidad de su sanción que si éste debe probar nuestra culpabilidad penal, ya que bajo el principio de in dubio pro reo, muchos procedimientos penales por manifestaciones acaban en absolución por dificultades en identificación de la autoría, porque normalmente en una manifestación la policía detiene al primero que engancha.

También hay importantes diferencias procesales, y es aquí donde toma una especial relevancia las tasas judiciales de Gallardón, porque efectivamente las sanciones de la LSC están sujetas a tasas en caso de que las queramos recurrir por la vía judicial (una parte es fija y otra variable en función de la cuantía de la sanción). El derecho a una tutela judicial efectiva consagrado en la Constitución queda en tela de juicio con una exclusión de las clases populares que no se lo podrán permitir. Sin embargo por la vía penal no encontramos las tasas.

Todo lo anterior nos lleva a una conclusión muy clara; el gobierno despenaliza porque es más efectivo, más arbitrario y menos controlable por los tribunales. La LSC socaba derechos fundamentales como el de reunión, manifestación y libertad de expresión pacífica. En realidad no es nada nuevo, el fascismo siempre le ha dado un gran protagonismo a la sanción administrativa por su gran eficacia; así fue con la ley de vagos y maleantes que reprimió de forma sistemática los movimientos sociales que surgían en oposición al franquismo. Los juristas deberemos dar la batalla contra esta ley por vía del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ya que el Tribunal Constitucional se ha convertido en un circo donde ya no se puede hacer valer nuestros derechos, pues su Presidente fue abiertamente militante del PP. La otra batalla tiene que ser en la calle, una ley que trata de amordazarnos sólo se entiende de una manera, nos tienen miedo y no nos quieren en las calles, pero lo que se van a encontrar va a ser más calle, más respuesta a sus políticas injustas y más movilización hasta que los echemos del poder.

 

Luis Fernández Pallarés

No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Carta a una nova generació de comunistes

 

Estimats joves comunistes,

El proper 7 de novembre la revolució d’Octubre complirà 97 anys. Durant quatre generacions, els comunistes (incloent la meva generació, que fou la darrera en pensar així) no solíem escriure el nom d’aquesta revolució sense acompanyar-lo amb adjectius com “gran” o “gloriosa”. I teníem raó.

Revo17L’any 1982 Berlinguer va anunciar que l’impuls de la revolució d’Octubre s’havia esgotat. Aquest enunciat provocà l’ escàndol d’aquells comunistes que no estàvem disposats a renunciar a la nostra identitat, contra aquesta afirmació ens vàrem rebel·lar. D’altra banda provocà l’ interessat entusiasme en els futurs ex-comunistes que, s’aplicaren a destruir el PCI i el PCE, d’aquells que avui estan en el govern i en la presidència d’Itàlia, o ocupen càrrecs importants en el PSOE, per exemple. Totes dues bandes interpretàrem aquesta tesi com si anunciés la liquidació del comunisme com a aspiració ideal de la humanitat. Crec que ambdós costats en equivocàvem.

Berlinguer, segurament tenia en ment els diversos passos dels Quaderns en que Gramsci desenvolupa la idea de que impuls de la revolució francesa durà, per lo menys fins 1871. L’ historiador Eric Hobsbawm, ben conegut de Berlinguer, ens ha fet entendre què vol dir l’impuls revolucionari d’una revolució en dues obres cabdals: “Els ecos de la Marsellesa” i “Historia del segle vint”. De fet, crec que la seva idea del segle curt segle XX ( 1914-1989) està basada en la duració de l’impuls nacional e internacional de la revolució d’octubre.

Crec que Berlinguer volia advertir-nos d’un canvi d’època i no pas liquidar la perspectiva del comunisme. Tots plegats el vàrem malinterpretar. És el drama que pateixen les persones que tracten d’orientar-se en una perspectiva de la llarga durada històrica.

A principis dels anys 1980, què quedava del missatge de llibertat i d’igualtat contingut en el Manifest Comunista, en el Manifesti inaugural de l’AIT, en La Guerra Civil a França o en l’ Estat i la Revolució? Siguem sincers: res o gairebé res. Calia un profunda revolució cultural i política que enderroqués el poder dels que negaven el comunisme des de el poder d’uns estats burocratitzats. Calia una profunda revolució cultural en els partits comunistes d’occident. Calia que el comunisme retornés a la seva raó de ser: l’emancipació del proletariat feta per ell mateix. Encara que ens hi vam esforçar no ho vàrem aconseguir.

A l’Est, l’intent de reforma des de dalt, fou com una operació quirúrgica feta “in extremis”. L’operació fou un èxit, però s’endugué el malalt pel davant. A l’Oest, l’ascens i la victòria del neoliberalisme agafà els partits comunistes, instal·lats en la cultura del pacte social del 1945, sense energia ni capacitat per a donar una batalla de classe de dimensions colossals. Avui, de la revolució d’octubre i de les organitzacions que varen néixer al seu calor sols en queden les cendres.

Què en queda, doncs, del comunisme? Tot absolutament tot. El comunisme encara es un ideal per a realitzar. Aquesta és l’extrema paradoxa que al meu entendre ens deixa el balanç del segle XX.

Personalment, cada dia trobo més raons per a ésser comunista. Només tinc d’obrir el diari, o bé de passejar una estona pels barris obrers i populars de qualsevol de les nostres ciutats, per a constatar una evidència: cada dia hi ha més raons per a lluitar per la igualtat i per la llibertat. És a dir, per a ésser comunista.

Benvolguts joves comunistes, dues idees per a que, si us ve de gust, les rumieu una mica. Potser us siguin útils. O no, no ho sé.

Primera idea. Qui vulgui fer viure el comunisme en el vostre segle haurà d’haver fet el balanç crític i autocrític de l’experiència del segle XX. Això inclou les seves llums innegables i glorioses. Unes llums que fet i debatut tampoc no ens han d’enlluernar. També inclou les seves ombres, amb les que hem de ser implacablement crítics. Per a això cal molta cultura. Aquesta cultura no és fàcil d’adquirir, precisa anys de lluita i experiència i anys d’estudi crític dels clàssics i de la realitat. Lluiteu, llegiu, formeu-vos, debateu, sigueu crítics, no us conformeu amb les veritats simples i a mitges. Un veritat a mitges és una mentida completa, sigueu implacables en això. Ens cal també una visió global i dialèctica dels processos històrics.

Segona. El comunisme, la democràcia, els ideals d’igualtat i llibertat no son estats finals als que adreçar-se si no “el moviment real que aboleix l’estat actual de coses”. L’objectiu importa, és essencial, central. Però els mitjans, les formes, els procediments, la manera de fer també ho són. Qui vol els fins vol els mitjans. Els mitjans determinen, la substància el què serà l’objectiu si aquest és assolit. El 1968 algú va escriure en un mur: En les lluites d’avui el socialisme del demà. Ho va dir gairebé tot.

Perdoneu aquestes recomanacions d’un vell comunista que viu a cavall de dos segles. Sobre tot estimats joves: No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Rebeu una cordial salutació del vostre camarada,

Joan Tafalla

República o Monarquia, Democràcia o Cleptocràcia

felipenosserasreiEl que semblava impossible fa molt poc temps avui és una realitat. Els consensos sagrats i inamovibles del 78 han esclatat. Tot l’entramat sobre el que es sostenia el poder va mostrant-se rovellat, ple d’esquerdes i amb símptomes evidents d’esfondrament. Les causes semblen també evidents; si un règim actua sempre contra el seu poble, sense donar ni les molles, el poble se li tornarà en contra. L’expressió per excel·lència amb la que s’ha mostrat aquest rebuig és –el que alguns diuen- la “desafecció política” o la “crisi de la política”, termes que fugen de la realitat i que assenyalen com a responsables les veritables víctimes.

Així doncs, la “crisi de la política” o la “desafecció” no són més que la pèrdua total de credibilitat de totes les institucions, és a dir d’un règim polític. Però aquesta “desafecció” no ha estat resignada. No hi ha una gran derrota de l’esquerra alternativa ni dels moviments socials, ni un gran replegament crònic, al contrari, hi ha signes de creixement. Tot i que l’alternativa encara està en gestació –diríem que l’òvul encara no està fertilitzat, però l’espermatozou va pel bon camí- es donen els símptomes d’un canvi en profunditat. Algunes forces tradicionals d’aquest espai alternatiu s’han desenganxat a temps del règim –algunes encara hi són- i l’espai buit deixat per anys i anys de post-política ha estat ocupat per nous actors. Els resultats de les europees en són una mostra. El mapa polític a Espanya i Catalunya dóna signes evidents de reconfiguració, amb més claredat a Catalunya i amb un bri d’esperança a Espanya.

A Catalunya ens situem en la possibilitat d’un mapa polític amb una esquerra nacional forta, que pot obrir la porta a un veritable procés constituent que construeixi una República “dels treballadors (i les treballadores, afegeixo) de tota classe”. Caldrà saber configurar un pol d’esquerres alternatiu prou fort com per assegurar que la gent treballadora en surt reforçada.

A Espanya, amb l’abdicació de Juan Carlos I, s’obre l’escletxa definitiva que pot esfondrar el règim del 78 o redreçar-lo del tot. I si el règim del 78 es recomposa ens podem anar oblidant de construccions nacionals, somnis republicans i esperances fins d’aquí a uns decennis.

La seva recomposició vindrà, necessàriament, d’una gran coalició, un front d’ordre que apel·li a l’estabilitat davant moments agitats i de cert redreç de la situació econòmica, amb una nova figura al capdavant: Felip VI. Ara bé, aquest pla té les mateixes esquerdes, o més, que el règim en l’anterior situació. El descrèdit continuarà si no es solucionen els problemes del dia a dia de la gent treballadora, si no veuen millorar les seves condicions de vida i les generacions joves no veuen cap esperança en el futur. A la vegada, les institucions que regeixen el país continuen controlades per la mateixa gent, i per les mateixes famílies polítiques. Canvien algunes figures, les estratègies, però els que mouen els fils són els mateixos.

La situació a Catalunya i a l’Estat espanyol interactua d’una forma en la que els moments i els escenaris es complementen: la consulta del 9 de novembre serà una oportunitat més en la ruptura del règim del 78, i el debilitament constant d’aquest front d’ordre i del règim serà, a la vegada, una oportunitat per l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’equivoquen, doncs, aquelles persones que pensen que la implicació catalana en aquesta disputa representa relegar l’autodeterminació a segon terme, o que una República Espanyola podria frenar les aspiracions. Qui faci aquesta lectura s’infravalora, si és independentista. I al revés, qui des del republicanisme cregui que la consulta hagi de quedar en segon terme, no entén la profunda arrel popular que té aquesta aspiració.

La situació se’ns planteja d’aquesta forma: o el poder del poble o el poder dels lladres. Sigui a Catalunya o a Espanya, el manteniment, la defensa o el consentiment de la monarquia, i de l’entramat institucional que lidera, suposa el manteniment del robatori. No cal estendre’s massa en què han robat, qui ha estat, com ho han fet i a qui li han fet. Millors autors i millors articles que aquest ho han explicat. La cleptocràcia és el millor concepte per definir el règim polític i econòmic en el que vivim. Que cadascú, doncs, es posicioni com li dicti el cor i la butxaca.

Juanma Rodríguez

Forjant la nova Joventut Comunista

joveHan passat molts anys des que l’antiga Joventut Comunista de Catalunya va deixar de ser aquella organització, aquell moviment, capaç de vertebrar i mobilitzar la joventut en defensa dels seus drets. D’aquella experiència, i degut a la seva deriva burocràtica i la posterior liquidació, van sorgir altres projectes que van agafar el relleu de la organització de la joventut dels barris obrers i de les estudiants de clases populars. Dos d’aquests projectes, els Col·lectius de Joves Comunistes-Joventut Comunista i Joves Comunistes están en procés de revertir anys de divisió per construir una cosa nova, una nova Joventut Comunista.
Després d’un temps d’activitats conjuntes, campanyes, lluites, etc., ha arribat el moment de posar les bases de la nova organització. El primer pas ha estat el debat d’un document base que ha de servir per marcar les línies mestres de l’acció política de la Joventut Comunista els propers anys. Aquest debat s’ha vertebrat per tot el territori, amb la participació tant de militants de les universitats, d’instituts i dels barris. En comú, des de les diferents realitats i perspectives s’ha debatut de forma col·lectiva i plural com veiem el món i com el volem canviar.
Les assembles per debatre el document base han servit per començar a activar la futura Joventut Comunista. El següent pas, definir i redefinir les línies de treball que faran donar un salt qualitatiu a la joventut mobilitzada.

Juanma Rodríguez

El somni republicà

La nostra història ha viscut pocs moments de llum. Els ha viscut, però sempre han estat breus. I no és que no ens apuntéssim al carro de les revolucions del XIX, ni a les del XX, és que la reacció (la foscor) mai ha estat derrotada. Sigui per les divisions, per la manca d’una estratègia revolucionària ben definida, sigui pel que sigui, mai hem assaborit la victòria. Ens hem acostumat a la resistència, a les formes d’organitzar-nos pròpies del silenci, del secretisme, amb tots els seus vicis i les seves virtuts.
II-RepúblicaUn dels episodis on les classes subalternes van assaborir la victòria –encara que parcial, momentània, molt limitada i plena d’entrebancs- va ser la Segona República. Si bé el poder no va estar del tot a les nostres mans, com a classe vam estar al centre de la major revolució democràtica de la nostra història. Una revolució democràtica, en termes clàssics, que va expropiar el monopoli del poder polític als amos d’Espanya i de Catalunya, que va expropiar a l’Església el monopoli de l’educació i la cultura del poble. Va ser un gran pas endavant sense el pas definitiu: expropiar del tot els expropiadors, els que obtenen la riquesa desposseint a qui la crea.
Aquesta experiència, com sabem, va ser esclafada pel feixisme, un producte històric del capitalisme per alliçonar i disciplinar una classe. I vàrem tornar a la resistència. Una resistència heroica que, malgrat tot, va acabar derrotada per uns dirigents que van fer de la renúncia la seva praxi política. És evident que la llum d’una espelma és millor que la foscor de quaranta anys. Conformar-se ad eternum amb aquesta petita claror, viure per sempre dels residus d’un sistema, no ho és. Representa un retrocés històric que encara paguem. Avui, però, tornem a recuperar el somni de prendre el poder. Amb timidesa li diem procés constituent, en part perquè hem perdut la costum de projectar un país a la mida de la gent treballadora i només ens atrevim a plantejar el fet de poder debatre de tot. Avui toca recuperar el somni republicà, i concretar com serà la República Catalana dels treballadors i les treballadores que volem construir.

Juanma Rodríquez Serrano

IM-PAH-RABLES

Durant els últims anys són molts els espais de lluita en els quals he pogut participar, alguns més dinàmics i il.lusionadors que d’altres. La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca n’és un, i amb diferència, el més emocionant i difícil de definir.

2014-01-18 15.51.20 (1)Si bé el 15M va ser la combustió espontània de la societat davant la crisi econòmica, política i de valors que estàvem patint, la PAH és l’arbre de tronc fort que neix de les cendres del moviment dels indignats. És l’escola on aprendre el concepte de col.lectiu, de lluita, de solidaritat, on desintoxicar-se de l’egoisme i l’individualisme hegemònics. La PAH és retrobar-se amb un sentiment que uneix molt més que qualsevol altra cosa: sentir-se part d’una comunitat de persones amb qui comparteixes uns interessos, una cultura, una mateixa condició d’oprimits. Tornem a intuïr qui som després de dues dècades de conciències narcotitzades, on hem deixat de ser subjectes de canvi per esdevenir subjectes de consum, una metamorfosi que ens ha impedit veure i reaccionar a temps a la involució que ara estem patint.

Questionar-se les regles del joc, la propietat privada, el concepte de violència, el propi sistema no és gens fàcil. No obstant, les persones que formen la PAH ho fan de forma contundent, sense hores de discussió al darrere i sense lloc a dubtes. L’explicació sí que és ben senzilla: el sistema econòmic i polític els ha girat l’esquena, els ha enganyat, els ha dut al límit de la seva resistència, els ha destrossat psicològicament fins creure que són culpables d’haver de demanar diners, o menjar sempre macarrons de la veïna o cigrons de serveis socials, de viure sense llum, sense calefacció, de veure sortir de l’escola els fills amb les sabates foradades. Alguns no troben la sortida i acaben amb el patiment saltant d’un cinquè pis. D’altres s’apropen a una assemblea d’afectats i afectades en la seva mateixa situació i el terror que sentien, de sobte esdevé esperança.

La PAH ha aconseguit alló que semblava impossible no fa gaire temps: identificar perfectament l’enemic. L’enemic és el sistema econòmic, que el formen bancs, que tenen oficines on una persona amb noms i cognoms amb qui existia una relació de confiança mentre les condicions econòmiques eren favorables, els va convèncer per signar una hipoteca abusiva a la qual ara no és possible fer front. Un sistema econòmic que el sostenen unes elits polítiques corruptes que van legislar una llei hipotecària que protegeix aquests bancs enlloc de protegir el dret constitucional a l’habitatge. Atacant l’enemic des de tots els fronts, la PAH ha posat sobre la taula la vulnerabilitat de les institucions i la capacitat dels moviments socials d’influïr en les decisions polítiques. Denunciant als jutjats (pero aquesta llei hipotecària els desampara judicialment), fent peticions als governants (sense resposta), manifestant-se (essent reprimits o ignorats), paralitzant desnonaments (essent de nou reprimits), recollint signatures i presentant una Iniciativa Legislativa Popular (rebutjada) i finalment, l’escratxe, trencar la baralla amb la convicció de tenir la raó i haver esgotat totes les vies possibles. Així es crea el poder popular i així neix el “sí se puede”.

És difícl definir la PAH, però més difícil és entendre com ha pogut resistir els atacs externs i les tensions internes que existeixen a tota organització. La PAH és imPAHrable i en la meva humil opinió, poder tastar el gust de la victòria ha estat la clau. El mèrit d’aquestes victòries és la lluita col.lectiva per casos individuals. La motivació per apropar-se a una assemblea sempre és individual. Alló veritablement revolucionari és veure com aquesta motivació individual acaba convertint-se en conciència col.lectiva amb el pas del temps i poder comptar amb persones que ja van guanyar la seva batalla però continuen organitzades, acompanyant altres afectats, animant, assessorant i lluitant amb la resta colze a colze.

Laura R. Sigüenza

Breu relat de vida d’una capçalera històrica de la classe treballadora catalana

avantpereardiacaL’Avant va néixer l’abril de 1982 com a òrgan d’expressió del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Des dels seus inicis, l’Avant ha estat sempre una tasca col·lectiva del conjunt de la militància, un treball en equip que comença a les cèl·lules i acaba a les cèl·lules, després d’implicar tota l’organització. Com a òrgan d’expressió d’un partit comunista, l’Avant sempre ha tingut una doble vessant: la interior, com a instrument d’organització de persones, de debat intern i de cohesió del discurs per al conjunt de la militància, i l’exterior, com a portaveu del posicionament dels i les comunistes de Catalunya a la societat catalana.

Durant els seus 32 anys de vida, l’Avant ha tingut sis directors/es que han enfrontat el repte tirar endavant una publicació nacional i de classe, contra tota mena d’obstacles i amb molts pocs recursos tècnics i econòmics. Joan Tafalla, Jordi Miralles, Adelina Escandell, Sandro Maccarrone, Felipe L. Aranguren i Joan Samit han fet de l’Avant, amb el seu esforç i dedicació, una capçalera de referència per als sectors més conscients de la classe treballadora catalana.

El número 1000 de l’Avant situa aquesta capçalera entre les publicacions històriques de la premsa política del nostre país i la converteix en una de les revistes de més edat de la premsa política que s’edita avui.

A l’igual que el conjunt de la premsa escrita, l’Avant ha hagut d’adaptar-se a l’evolució de la societat. Des de l’any 2007, la publicació va començar a editar-se en format web sota el domini www.avant.cat. L’any 2011 es va abandonar definitivament l’edició impresa de la qual només s’imprimeixen alguns números destacats. Tanmateix, la revista es distribueix en un doble format: web i PDF. El format PDF permet la impressió descentralitzada de la publicació en impressores convencionals, per la qual cosa, és habitual trobar versions impreses de l’Avant a les seus del partit o a diferents espais dels moviments socials i populars on els i les comunistes militem.

El desenvolupament de les TIC també ha influit en la mateixa organització de l’Avant. Actualment l’Avant està dirigit per una comissió dels responsables d’Agitació i Propaganda de tot el partit que és oberta a tota la militància. La major part de l’organització de la redacció es porta a terme a través de llistes de correu, la qual cosa ha contribuit a una major fluidesa i a una economització dels recursos de què disposem.

la redacció de l’Avant

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (II)

 David Moreno y Albert Medina

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=179840

El proceso

El proceso democrático en Cataluña es imparable. Todas las estaciones de la línea reformista, por unas razones u otras han quedado atrás y bloqueadas. Los comunistas debemos participar en ese proceso desde nuestros planteamientos. Participar y sumar realmente, no sobre el papel para salvar las apariencias pero nada más. El proceso catalán puede ser el catalizador para una ruptura con el régimen borbónico en una perspectiva democrático-republicana.

Defendemos el planteamiento de la República Catalana que lanzó EUiA en septiembre del 2013 *(http://www.euia.cat/pagina.php?idp=7172). (…)

¿Un proceso constituyente democrático dentro de la UE?

Plantear la soberanía nacional de Cataluña en el marco de la actual Unión Europea constituye una gran contradicción y los comunistas deberíamos incidir aquí tenazmente. No se trata únicamente que la derecha catalana quiera redefinir con el Estado español su “trozo del pastel” para poder privatizarlo en su beneficio a costa de los servicios públicos, derechos sociales y laborales etc. Sino que defiende el modelo periférico y por tanto subsidiario que la UE plantea para nuestro país y evidentemente esta conforme con su modelo antidemocrático y de pérdida de capacidad de decisión de los Estados. (…)

Cuando el Partit dels Comunistes de Catalunya se funda en 1982, un elemento básico de su política es el rechazo al modelo imperante en la CEE. Actualizada, debemos recuperar esta senda.

La Institución en el nuevo proceso

Verdaderamente, estamos consternados después de comprobar que la inmensa mayoría de los y las diputadas de la izquierda nacional en el Parlament, son personas que ya participaban en las instituciones desde hacía años o que directamente han ido saltando de puestos políticos en puestos políticos, ya sea a nivel de aparato de partidos, en gobiernos municipales o Generalitat. (…)

Los altos salarios de los representantes públicos tienen que financiar no sólo nuestras organizaciones políticas sino que también se tiene que elaborar cierta metodología para financiar proyectos sociales ajenos a las estructuras de Partido clásico, dar un primer paso a que las capas populares de este país se empoderen. Es necesaria la elaboración de una metodología de funcionamiento al respecto.

En Cataluña, la coalición

La coalición ICV-EUiA supuso un acierto. Normalizó la relación entre las dos principales “almas” del extinto PSUC después de más de 30 años de crisis, divisiones y acuerdos temporales. Si bien defendemos el avance que supuso la formación de la coalición en el 2002, ahora es momento de dar otro paso adelante en la formación de un nuevo espacio de la izquierda nacional y de clase. Se esta dando este debate en el si de las organizaciones y confiamos que lo aprobado por las respectivas militancias se llevará a cabo. Si se impone la lógica de conformarse con gestionar un 10% del electorado o incluso superior -al ocupar el espacio de un PSC en barrena- frente a la apuesta por construir un espacio de confluencia de la izquierda con los movimientos sociales y las organizaciones de clase, cometeremos un error histórico y seremos superados por los acontecimientos.

Debemos estar atentos a lo que vaya sucediendo dentro de nuestro panorama social, tanto a nivel externo como interno. Hay avances por lo que hace a la coalición con propuestas como la de “Ara és Demà” (www.araesdema.cat) para el 1 de febrero o otras propuestas interesantes –a nivel externo- como la Trobada per la Unitat Popular (TUP) del 30 de noviembre (http://trobadaup.cat/) o el mismo Procés Constituent.

La mayoría de ellos se postulan como la estructura perfecta para la consecución del Frente de Izquierdas, de momento, todas esas propuestas creemos que son un avance, pero insuficiente. Seguramente, será la confluencia de éstas las que puedan conectar con la calle.

El Partido que los comunistas necesitamos para el proceso constituyente

Como comunistas, consideramos que existen dos elementos básicos que debemos reforzar de manera paralela para avanzar.

En primero, el Partido Comunista. Un partido comunista marxista-leninista, nacional y de clase. Bien organizado internamente, formador de cuadros y de revolucionarios, para poder ser un partido abierto hacia “fuera”, útil a la mayoría social, capaz de crear condiciones para que el pueblo pueda ser protagonista de su destino.

El otro elemento, la otra “pata” clave es la política de alianzas, lo que hasta ahora en el PCC y CJC hemos llamado el Front d’Esquerres. Urge actualizar el Front d’Esquerres, siguiendo la misma lógica de vertebración del poder popular en el campo cultural, económico y social, dejando la institución como fiel reflejo de estos avances y subordinada a ellos. Una propuesta para crear un bloque alternativo social sobre un proyecto de construcción nacional, democrático, anti oligárquico, de defensa de la soberanía nacional, por un cambio del modelo productivo y por la organización del poder popular. (…)

También, vemos de vital importancia volcar el Partido y la Juventud a la calle, trabajando desde distintos espacios hacia una misma dirección. Siendo capaces de liderar y de incidir en alternativas reales entorno, por ejemplo, al municipalismo.

Algo más importante que el proyecto del Partido es el desarrollo de éste. Si no somos capaces de plasmar en la calle lo que diseñamos milimétricamente en informes de gestión, no tenemos función alguna de transformación social. Para ello es necesaria la crítica y la autocrítica sobre estas y otras estructuras de Partido. La necesidad de ampliar la senda de la economía social, el desarrollo de proyectos multipolares como el de la Red de Solidaridad Popular entre otras iniciativas es prueba de que es posible.

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (I)

Fue la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatuto de Autonomía de Cataluña el año 2010 un punto de inflexión para las relaciones de Cataluña con el resto del Estado. La construcción de un nuevo modelo de autogobierno para Cataluña junto al reconocimiento de la nación catalana quedó recortada y marginada por las instituciones del Estado.

 

De esa fecha para aquí el conflicto nacional en Cataluña ha ido aumentando su intensidad de forma extraordinaria. Se ha pasado apenas en tres años del “Som una nació. Nosaltres decidim” (<<Somos una nación. Nosotros decidimos>>), multitudinaria manifestación del 2010, a la “Via Catalana” de la Diada Nacional del 2013. No cabe duda que ha habido, y probablemente hay, un proceso de radicalización de la cuestión nacional en Cataluña, prueba de ello también son las encuestas. Esto no es un hecho aislado, la crisis económica del capitalismo iniciada en 2008 y la imposición de las políticas neoliberales por parte de la troika han sido y son los hechos fundamentales que marcan la agenda política no solo de Cataluña sino que de toda Europa.

 

Es de recibo preguntarse de dónde viene y a dónde va la izquierda catalana y española ante tales acontecimientos.

La Transición

La Transición (1975-1982) se saldó con una gran derrota de la izquierda. No solo a nivel electoral, sino en su aspecto más importante, la renuncia a la movilización y a la construcción del poder popular en la perspectiva de crear un bloque social y político capaz de transformar la realidad. La reconversión del PCE-PSUC en poco más de una maquina electoral de la mano del eurocomunismo, fue un aspecto clave de esta derrota. La renuncia a realizar la ruptura con el régimen franquista y la aceptación de la reforma, trajo como resultado la pérdida de la tradición unitaria del pueblo de Cataluña.

 

Consideramos que el proceso de construcción nacional en Cataluña ataca directamente la línea de flotación del régimen del 1978 o como también lo llamamos, la 2ª Restauración borbónica. Ya sea una República catalana federada dentro de un hipotético marco ibérico o una Cataluña independiente no caben dentro del diseño político post-franquista. Este diseño, plasmado en la Constitución de 1978,  no ofrece posibilidades para un verdadero desarrollo federal -tampoco la constitución de la II República- ni contempla un derecho democrático tan básico como el derecho a la autodeterminación de las naciones.

 

Dentro de la ofensiva de la oligarquía española, no solo encontramos la privatización de los servicios públicos, la laminación de los derechos civiles etc. Existe, y es paralela,  una ofensiva neo centralista -PP-UPyD principalmente- que concuerda con su visión profundamente españolista y que responde a una concepción de reorganización del poder por parte de los sectores más poderosos.

 

Catalanismo y lucha de clases

En Cataluña hay distintos catalanismos, producto de la lucha de clases [1]. Existe ese catalanismo excluyente, que basa la nacionalidad a la identidad, a unos rasgos, a unas tradiciones; propio de la derecha conservadora del país (agrupada mayoritariamente en CiU). Algunas fracciones –importantes- de los sectores poderosos catalanes –claramente alineados con la derecha- plantean el soberanismo para proteger y aumentar sus intereses, evidentemente. La gran burguesía catalana se ha destacado históricamente por escoger siempre la defensa de sus privilegios de clase en lugar de los nacionales.

 

Las tesis del catalanismo popular han sido y son lo suficientemente inclusivas para acoger en un mismo proyecto nacional elementos sociales de relieve sucedidos en Cataluña. Prueba de ello fueron las migraciones producidas dentro del Estado a mediados del siglo XX por parte de comunidades rurales (por ejemplo, Andalucía) a territorios industrializados como Cataluña. La capacidad política del PSUC –también de CC.OO- de soñar un país que viera la pluralidad cultural como un factor social positivo escribió buena parte de la lucha nacional y social de todas las izquierdas. Es de obligado mencionar –la actualidad apremia- que la unidad histórica de parte de la izquierda entorno al catalanismo progresista hoy se encuentra fracturada. [3]

 

Esto pone de relieve que la situación política de hoy no es comparable a la de ayer y que es necesaria una nueva política de alianzas –dentro y fuera de Cataluña- que afiance un proyecto nacional y social próspero y atractivo para Cataluña.

La consulta

El pasado 13 de diciembre hubo un acuerdo entre buena parte de las fuerzas políticas de Cataluña –CDC,UDC,ERC,ICV,EUiA y CUP- para realizar una consulta en Cataluña a finales de 2014. Los partidos mayoritarios en el Congreso no han tardado en expresar que harán todo lo posible para pararlo.

 

Hay que aprovechar la contradicción que genera la Constitución con el principio democrático básico del voto. La consulta pone en cuestión el núcleo duro del consenso del 78 y hay movimiento suficiente para hacer un pulso al régimen. Este proceso tiene que ser aprovechado –tanto por la izquierda española como por la catalana- para agudizar la crisis del Estado.

 

Los comunistas de Cataluña debemos ser capaces de ayudar a articular un proyecto nacional junto al resto de la izquierda, desde los partidos hasta los movimientos sociales pasando por los sindicatos, bajo un programa común de ruptura democrática. El movimiento democrático catalán, llevado hasta sus últimas consecuencias puede y debe desbordar al partido de la estabilidad –del régimenque es CiU. La movilización debe jugar un papel preponderante que abra un proceso constituyente –tanto en Cataluña como en España-  que nos dé la oportunidad de construir otro país.

 

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (I)

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=179188

 

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (II)

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=179840

 

[1] Conferència sobre el Fet Nacional del PCC (1999) (Català) (Revista Realitat núm 2-3)

[2] El Catalanismo Popular  y el derecho a decidir en la lucha por la liberación nacional – Joan Josep Nuet i Pujals (Sin Permiso) (Castellano)

[3] Canvis en el catalanisme polític i els seus efectes en les esquerres – Toni Salado (Bloc Politikon) (Català)

 

David Moreno es miembro del Comité Nacional de la CJC-Joventut Comunista y militante de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

 

Albert Medina es miembro del Comité Nacional de la CJC-Joventut Comunista y militante de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)