Sóc una treballadora precària. Tinc vint-i-tres anys i dues feines. I no, cap de les dues no té res a veure amb allò que vaig estudiar. I vaig estudiar molt, eh? Una carrera i un màster relacionats amb les Humanitats. Però aquest post no és per parlar de l’atur juvenil, ni de l’atur en general, ni de les sortides laborals de les carreres (ni de les taxes!). Aquest post és per poder queixar-me públicament. Molts m’han dit ja que, en la meva situació, no puc fer-ho: amb l’atur que hi ha, com se t’acut, ja m’agradaria a mi que no m’arriba, al meu amic ja no té prestació… Doncs precisament per això, per tot això, em queixo públicament: precarietat i exclusió social.
En els darrers tres mesos he xerrat amb amics, camarades, coneguts i companys de feina sobre el fet de tenir feina. Tots els que en tenim ens trobem en la mateixa situació, encara que sota diverses formes. No és que no ens agradi la nostra feina, que sovint també, sinó que alguns estem sobrecapacitats per fer-la. Alguns no arribem al salari mínim, d’altres hem fet del treball temporal la nostra rutina, molts no podem emancipar-nos. Pot ser trobem feina amb prou facilitat, però la perdem amb la mateixa. I aquesta, quan arriba, va acompanyada de sous base minsos, pot ser en negre, o requereixen hores extra que no tenen per què ser pagades.
Però això no és el que més ens preocupa. El que més ens preocupa és que no ens podem queixar. No és que ens oprimeixi el sistema perquè no ens ofereix res millor. És que ens oprimeix la nostra gent. És que ha arribat un moment que aquell que es queixa de tenir una feina és considerat un suïcida, un malcriat i una mala persona. Perquè se suposa, que quan tens una feina, s’han acabat els problemes i els motius per a seguir lluitant. Perquè si fa quatre anys un mileurista era un jove amb tots els drets del món a queixar-se de la seva situació, ara hem de donar les gràcies aquells que no hi arribem. Perquè és clar, amb un 52% d’atur juvenil, com pots dir aquestes coses? Doncs no era això, companyes, no era això. No era haver de compaginar dues feines per no arribar a ser mileurista, no era estudiar durant quatre anys i tenir un màster per no treballar ni tan sols en alguna cosa que tingui a veure amb els meus estudis, no era saber que viurem pitjor que els nostres pares. No era això. No era per això que fa anys que celebrem un 1 de maig. Perquè el primer de maig no és per celebrar que tenim feina, sinó per commemorar lluites obreres. I ja em perdonaran, però tenir una feina precària és, i serà un motiu per queixar-se.
C.F.