Tinc feina, i què?

Sóc una treballadora precària. Tinc vint-i-tres anys i dues feines. I no, cap de les dues no té res a veure amb allò que vaig estudiar. I vaig estudiar molt, eh? Una carrera i un màster relacionats amb les Humanitats. Però aquest post no és per parlar de l’atur juvenil, ni de l’atur en general, ni de les sortides laborals de les carreres (ni de les taxes!). Aquest post és per poder queixar-me públicament. Molts m’han dit ja que, en la meva situació, no puc fer-ho: amb l’atur que hi ha, com se t’acut, ja m’agradaria a mi que no m’arriba, al meu amic ja no té prestació… Doncs precisament per això, per tot això, em queixo públicament: precarietat i exclusió social.

En els darrers tres mesos he xerrat amb amics, camarades, coneguts i companys de feina sobre el fet de tenir feina. Tots els que en tenim ens trobem en la mateixa situació, encara que sota diverses formes. No és que no ens agradi la nostra feina, que sovint també, sinó que alguns estem sobrecapacitats per fer-la. Alguns no arribem al salari mínim, d’altres hem fet del treball temporal la nostra rutina, molts no podem emancipar-nos. Pot ser trobem feina amb prou facilitat, però la perdem amb la mateixa. I aquesta, quan arriba, va acompanyada de sous base minsos, pot ser en negre, o requereixen hores extra que no tenen per què ser pagades.

Però això no és el que més ens preocupa. El que més ens preocupa és que no ens podem queixar. No és que ens oprimeixi el sistema perquè no ens ofereix res millor. És que ens oprimeix la nostra gent. És que ha arribat un moment que aquell que es queixa de tenir una feina és considerat un suïcida, un malcriat i una mala persona. Perquè se suposa, que quan tens una feina, s’han acabat els problemes i els motius per a seguir lluitant. Perquè si fa quatre anys un mileurista era un jove amb tots els drets del món a queixar-se de la seva situació, ara hem de donar les gràcies aquells que no hi arribem. Perquè és clar, amb un 52% d’atur juvenil, com pots dir aquestes coses? Doncs no era això, companyes, no era això. No era haver de compaginar dues feines per no arribar a ser mileurista, no era estudiar durant quatre anys i tenir un màster per no treballar ni tan sols en alguna cosa que tingui a veure amb els meus estudis, no era saber que viurem pitjor que els nostres pares. No era això. No era per això que fa anys que celebrem un 1 de maig. Perquè el primer de maig no és per celebrar que tenim feina, sinó per commemorar lluites obreres. I ja em perdonaran, però tenir una feina precària és, i serà un motiu per queixar-se.

C.F.

L’atur, la por i el capitalisme.

Ahir es van conèixer les dades de l’Enquesta de Població Activa. La taxa d’atur a l’estat espanyol ja arriba al 27,16% (6.202.700 persones sense feina), i la juvenil ja arriba al 57%, unes dades esgarrifadores. Unes dades que són l’evidència de la situació d’emergència social en que es troba l’estat; una evidència, a més, de l’escletxa ja insuperable que separa la joventut de la resta de la població activa. Es fa cada vegada més patent que les proclames que defensaven les reformes laborals, del PSOE primer i del PP després, no eren més que mentides. No eren més que excuses de mal pagador per augmentar la seva competitivitat en base a la nostra pobresa.

Evolucion-Tasa-Desempleo-Espana-EuropaElls ho tenen molt clar; per redreçar la situació de crisi del capitalisme han d’abaratir els costos humans. Pensen que la riquesa la creen els empresaris, que el que abans es deia “reproducció de la força de treball” és una cosa passada de moda. Tenir una massa treballadora que torni al dia següent a treballar no requereix donar, a aquesta, una vida digna. Total, si no vénen tenen tot un gruix de població que espera amb gran ansietat poder treballar. Una sanitat, una educació, un habitatge i una alimentació digna són luxes -deuen pensar- en temps de crisi. Hi ha gent que fins i tot s’ho arriba a creure. Bé, desgraciadament molta. També és molta la gent que creu que abaixant salaris la cosa anirà millor per les empreses. Potser sí, però acostuma a passar que de les grans dades macroeconòmiques, i d’aquells balanços que tenen moltes línies en ascens, les persones que viuen del seu treball s’emporten molles microscòpiques.

En tot cas, molta gent acostuma a pensar-ho fins que un bon dia li treuen la casa, ha d’anar sovint al banc d’aliments o ha de fer mil tripijocs per mantenir la família. Aquí comencen a canviar moltes coses, però apareix la por. Bé, la por apareix abans, però s’acostuma a barrejar amb la supèrbia del que mirava “Callejeros” i es sentia feliç de no ser tant desgraciat. La por ho paralitza tot, és el principi del poder d’aquells que basen la seva riquesa en viure del treball d’altres, d’endeutar a la gent, en definitiva, d’aquells que s’enriqueixen amb el robatori constant i legal conegut com a capitalisme. La por, sigui quin sigui l’origen, es combat en grup, de forma col·lectiva, i s’acostuma a superar quan es coneix d’on ve i qui són els veritables culpables.

Juanma Rodríguez