Category Archives: Titular

L’estafa convergent

by

Deu ser dur sentir-se estafat. Sentir que t’han enganyat. Que els duros no valien quatre pessetes, que tot era teatre. Deu ser dur veure com el referent polític, el guia moral, roba al país que tant estima. Deu ser dur pensar que aquella rectitud moral no era més que una disfressa. Deu ser dur practicar la marxa enrere quan estàs en ple clímax sobiranista. També ho deu ser veure com la teva parella de fet se’n adona que li estàs fent el salt. Deu ser dur, ara mateix, ser convergent.

Ho és ara, no abans. No ho era quan es va destapar el Cas Palau, ni el Cas Banca Catalana, ni les ITV. No ho era tampoc quan els mossos deixaven sense un ull a l’Esther Quintana. Tampoc quan tanquen una planta sencera a un hospital com el de Bellvitge. Tampoc quan retallen en estructures d’Estat com l’educació, la sanitat, els bombers, les universitats… Ho era menys quan la Generalitat feia de tropa de xoc de la patronal. No ho era quan pactaven amb el PP les major retallades de la història. De fet, tampoc ho era quan es pactava tot amb Madrid. Quan el peix al cove. Quan Convergència era el pilar de càrrega del poder espanyol. Tot era pel bé del país. Si el país ho necessitava els convergents pactaven amb Aznar. Si era necessari pactaven una retallada de l’Estatut a esquenes del govern de la Generalitat. El país sempre estava per sobre de tot, i estava fet a imatge d’una gran figura, d’una persona d’una gran sapiència, sense cap taca en el seu expedient: Jordi Pujol.

Ser convergent va estar de moda durant molts anys. Era una moda una mica casposa, però exitosa, i de casa! Ho era sobretot per la família Pujol, que continuava beneficiant-se fins i tot quan no estaven a primera línia. Cada èxit era per obra de Jordi Pujol, i totes les obres (presumptament) tenien a veure amb la seva família. Diuen les enverinades llengües espanyoles que el primogènit cobrava comissions milionàries per obres publiques. En una carta, fins i tot, el cap de família va anunciar que tenia uns “estalvis” a la Banca Privada d’Andorra. Pel que es veu la “família” està emprenyada perquè la banca andorrana ha trencat el secret bancari. No es pot empipar a la gent d’ordre d’aquesta manera.

Ara ja no està de moda ser convergent. Almenys a Catalunya. La parella de fet de Convergència ensenya una mica les dents. No li agrada que pacti amb altres, ni que s’arronsi amb la consulta. I com Convergència no acaba de fer net, ni els Pujol es mostren col·laboratius, parlen de la possibilitat d’estudiar el divorci com a mesura que no desitgen ni en el pitjor dels escenaris. Potser ser convergent està de moda a Andorra, a Suïssa, a les Caiman, o a Madrid, però pel que es veu aquí ja no. Pensin els independentistes de bona fe amb qui s’ajunten, que la cosa no fa gaire bona espina.

Juanma Rodríguez

Nova impunitat judicial del feixisme

by

Divuit neonazis organitzats i armats absolts per la justícia. Aquest és el maleït titular que hem llegit tots els que lluitem per les llibertats i en contra d’un feixisme que creix exponencialment. ¿Què dimonis ha passat? Calen explicacions, jurídiques i polítiques; les jurídiques les podem donar, les polítiques es defineixen en una sola paraula: impunitat.
Tot s’inicia amb la investigació per part de la Guardia Civil d’unes pàgines web d’ideologia feixista; acompanyades dels habituals missatges d’odi i persecució a immigrants, comunistes i homosexuals, la web incloïa apartats on es podien comprar armes. A partir d’aquí la Guardia Civil demana al jutge autorització per a intervenir les converses telefòniques dels responsables de les pàgines, i la jutgessa dóna el permís. Arran de les escoltes que fa la policia acaben efectuant diversos registres a locals i domicilis dels feixistes implicats, operació que es va anomenar Panzer; 18 detinguts que queden en llibertats amb càrrecs i alguns d’ells surten de la presó pocs dies després de pagar la fiança. Se’ls acusava d’associació il·lícita i de tinença il·lícita d’armes, amb penes d’ 1 a 4 anys i d’ 1 a 3 anys respectivament.
Es va realitzar el judici i fa pocs dies ha arribat la sentència; absolts. L’errada és d’origen i a criteri del jutge, l’autorització per a intervenir les trucades telefòniques dels implicats no estava prou motivada. En el qüestionament de l’argumentació que fa la Guardia Civil per a intervenir les comunicacions, el jutge no veu cap indici de delicte en vendre armes per internet; efectivament són armes que es poden comprar a altres llocs fàcilment, però a aquesta rèplica li hem de sumar que el jutge veu absolutament normal l’existència de pàgines nazis a la xarxa, diu que no hi ha cap mena d’indici de delicte, i que ni tan sols cal investigar-les. En conseqüència, l’autorització poc argumentada de les intervencions telefòniques dels feixistes és nul·la, perquè vulnera els seus drets fonamentals (dret al secret de les comunicacions, emparat al art. 18 CE).
Són les grans contradiccions dels estats democràtics, que atorguen drets a tothom, fins i tot als feixistes que pretenen obertament restringir els nostres drets i llibertats més bàsics com la vida. Per al tribunal aquests drets fonamentals han pesat més que la veritat material del procés. La nul·litat de les escoltes telefòniques converteix en nul·les també totes les proves que es van obtenir en els registres policials; la lògica d’això és una doctrina penal àmpliament acceptada sota la metàfora del fruit de l’arbre enverinat; vol dir que les proves que s’han obtingut a partir d’altres proves il·legals són també nul·les. Aplicat a aquest cas el tribunal ha considerat un nexe de causalitat entre les escoltes telefòniques i els posteriors registres.
Conseqüències jurídiques d’això; no tenen cap validesa provatòria tot el que van intervenir als registres: espiells per a disparar a precisió, armes de l’exèrcit (amb els seus corresponents números de registre), i fins i tot un llançagranades. Encara que admetem que les escoltes telefòniques eren il·legals, l’aplicació d’aquesta doctrina té excepcions admeses per la jurisprudència com el descobriment inevitable, és a dir, els registres s’hagueren produït inevitablement tot i no comptar amb les escoltes. Sobre aquesta excepció el ponent no en fa cap tipus de referència en tota la sentència.
Les qüestions que es tornen cabdals en aquest cas són dos, la justificació de les intervencions a ulls del tribunal insuficients, i què es deia en aquestes escoltes per a determinar que els escorcolls tenen un nexe de causalitat amb les trucades intervingudes. I en aquesta segona qüestió és on trobem l’altra irregularitat alarmant; van desaparèixer tant les cintes com les armes intervingudes als escorcolls. Són errors judicials que només succeeixen quan són d’extrema dreta els asseguts a la banqueta, i que deixen molt complicat el recurs de l’acusació popular al Tribunal Suprem.
L ‘anàlisi jurídic acaba en una absolució molt forçada, tant en la vinculació com en l’argumentació que tira per terra l’ordre d’intervenció. El drama de tot plegat és que no és el primer cop que la Quarta Secció de l’Audiència Provincial de València declara nul·les les proves contra grups feixistes, ja ho va fer el 2005 en el cas Armagedon. Això ja no són qüestions jurídiques sinó de veritable impunitat dels grups neonazis a València, i calen explicacions polítiques.
Resulta que hi ha una secció que invalida sistemàticament qualsevol prova que afecti a grups neonazis. Poques vegades em sentireu a mi aplaudir el treball de la policia, i quan ho fan amb prou eficàcia contra aquests perillosos grups se’n va tot en orris. Tota una sèrie de despropòsits: algun cap policial sol·licita permís per a unes intervencions telefòniques amb deficiències argumentatives, les passa per alt la jutgessa d’instrucció (doncs podrien haver estat esmenades a temps), algú dins de l’administració judicial fa desaparèixer les proves obtingudes, i finalment arriba una sentència insultant a qualsevol país democràtic. ¿Algú s’imagina la nul·litat de proves i posterior absolució d’algun membre d’ETA a qui li trobin armes a casa? ¿Ningú investigarà per què les armes que duien aquests feixistes provenen de l’exèrcit, i qui les ha facilitades? ¿no hi haurà cap responsabilitat per la desaparició de les proves i les cintes de converses telefòniques?
Procediments i sentències d’aquest tipus faciliten que es repeteixin tragèdies com l’assassinat de Guillem Agulló. En aquell cas el jutge no va aplicar cap agreujant per discriminació ideològica, i el seu assassí confés va complir tan sols 4 anys de presó i 5 de llibertat condicional; anys després es presentava a les eleccions i avui torna a sortir airós d’aquest cas, ja que era un dels acusats. La impunitat del feixisme per part de molts jutges, l’administració i la policia és una constant en aquest país, on la justícia no és igual per a tots.
Luis Fernández Pallarés

Un consell de redacció

by

Editorial

Aquest és el nostre primer editorial com a consell de redacció de la Revista Revolució i volem presentar-nos. Perquè us feu una idea de com són aquestes reunions, us presentarem l’equip amb allò que hi ha sempre al damunt de la taula, el cafè.

Laura: cafè amb llet i llet calenta. La Laura, la nostra historiadora, autora i dibuixant, s’encarrega del facebook i de trobar la imatge de la setmana.

Albert: cafè amb llet freda. És físic i còsmic, i s’encarrega de fer que la revista estigui perfecta tècnicament, un mag de les tecles.

Maria: te, verd, si pot ser. La Maria ens controla una mica, i ens ajuda a maquetar la revista.

Alba: cafè amb llet d’avena. Lletraferida i experta en consum, s’encarrega de Twitter, de buscar les cites de la setmana i les fotos d’Instagram.

Marta: La Marta, filòloga i cantant d’Intromental, seguirà la reunió per Internet perquè està ocupada, però sempre ens revisa les comes i els punts.

Carlota: tallat amb llet d’avena. Busca les dades de la setmana, corregeix quan cal, i pren actes de reunions. 

Ens trobem per a parlar del sopar Revolució d’aquest dissabte i per preparar la Revista Revolució del gener i aprofitem per fer recompte d’on hem arribat fins ara i cap a on volem anar. La Revista Revolució va néixer amb l’esperit de ser una revista per explicar a la joventut mobilitzada allò que ens preocupa i que no expliquen els mitjans: volíem parlar de la realitat que ens envolta i de les nostres preocupacions, apropant-nos-hi a través de les dades, les experiències i la reflexió. Nosaltres som joves preparades i formades que estem batallant, igual que ho feu vosaltres, per construir cada dia un món més just i més lliure, un món diferent, més com hauria de ser i menys com ens el volen vendre. Pensem que una Revista com la que tenim entre les mans ha de ser horitzontal i plural, amb un flux dinàmic entre lectors i redactors; un espai on es treballi de forma cooperativa i on tothom s’hi senti benvingut a participar, col·laborar, opinar de forma constructiva. Perquè volem ser al vostre costat i amb vosaltres. Perquè volem donar-vos cada setmana un bon article, un tema del qual podeu parlar de manera rigorosa. Perquè volem ser un referent per a vosaltres i volem que el nostre referent sigueu vosaltres.

I potser és perquè s’acosta el final d’any, el solstici o el nadal, i estem sensibles però ens fa molta il·lusió haver-vos vist i haver posat cara a les nostres lectores. Perquè sou el motiu pel qual seguim combatent cada setmana contra les hores de son i la mandra. “Els hi interessarà el tema?”, “Com va el seguiment de l’article?”, “Què els haurà semblat?” ens preguntem les redactores precàries amb el papalloneig a l’estómac cada dimecres a la tarda. Perquè per a tots vosaltres, val la pena escriure cada setmana. I no podem fer res més que donar-vos les gràcies per acompanyar-nos en aquesta aventura que fa poc temps que vam iniciar amb il·lusió i amb ganes: gràcies per ser amb nosaltres.

Una de mujeres atractivas e interesantes

by

El empujón que la sociedad nos da a las mujeres cada mañana al despertar, es fruto de una deliberada (o)presión, de una estudiada y antigua estrategia que nos demanda una estética, un cuerpo menudo, que no concuerda con el desarrollo biológico que acostumbra a acompañar la adolescencia. Los muslos, las caderas, la tripa, se desnaturalizan para pasar a ser un obstáculo social, una traba para ser Esa mujer.
bodyimagePero aún con esto en mente, aún con la consciencia alerta y todas las horas dedicadas a reeducar y rebatir la percepción de mi persona, a menudo encuentro imposible sentirme cómoda con lo que Soy. Y ahí es dónde, a mi parecer, entra lo preocupante. Entra la necesidad de denuncia, de reclamar a los medios una representación de la realidad más justa. De denunciar un perfil que no sólo no es real sino que además pisa a lo verdadero y lo relega a la categoría de “necesita trabajarse”. Y aquí ya no sólo se reduce a los medios publicitarios usando cuerpos escuálidos sino a todo un sistema montado para hacer de la mujer un ser que no se gana el respeto por sí misma, por ser natural, sino a través de la complacencia y la adecuación a dichos modelos: adulta y madura, obediente, buena madre, leal, equilibrada, profesional, etc.
Espero que quede claro que mi posición no pretende culpar a los hombres de dicha desigualdad y soy consciente que estos también tienen cánones establecidos a la fuerza, pero sí veo que la opresión de la mujer ha ido evolucionando de tal manera que a menudo se ignora que aún queda mucho por hacer. Por supuesto que son logros gigantescos el derecho a voto o libertades como el derecho a abortar, pero precisamente algunas de estas libertades siguen en jaque y es de vital importancia que la lucha no se olvide.
Por todo ello, me estoy quitando de las revistas que nosotras mismas compramos y que hacen que esta líder nos ridiculice mientras luce sus kilométricas piernas con vestidos a precios desorbitados. Me estoy quitando de asumir que ella es más que yo y que ella es más real que todas las mujeres. Que ella es todas las mujeres. Me estoy quitando de cegarme ante la infinita variedad de tipos de mujer que pasean cada día por todas las calles del mundo con sendos cuerpos, personalidades, trabajos y familias, que las definen de verdad, que las hacen interesantes y valiosas por encima de cualquier otro aspecto. Me estoy quitando de la sexualización y objetivación de mi cuerpo.
Me estoy quitando de tantas cosas, que aunque el despedirme de ellas me haga sentir bien, me aterroriza ver la cantidad de ellas y el gasto de energía y tiempo que nos suponen. Me estoy quitando pero me asusta porque es salir al mundo incumpliendo las normas pero, sobretodo, me asusta por el resto, por ver cómo de arraigadas y naturalizadas están en nuestra sociedad y cómo hay verdaderas víctimas de una desigualdad de género que en muchos casos no es sólo exigente para con una manera de lucir o vestir, sino con una manera de existir.
El resto del artículo aquí: http://restandoydemas.tumblr.com/post/64373692743/una-de-mujeres-atractivas-e-interesantes

Els barris, béns comuns

by

Els barris són els nostres béns comuns, cal que lluitem per ells i pel nostre dret a la ciutat

El geògraf i teòric social marxista britànic David Harvey (1935) dedica un capítol sencer de la seva darrera obra, Rebel Cities. From the Right to the City to the Urban Revolution (2012), a parlar dels béns comuns existents a les ciutats.

2013.12.04ImatgearticleSegons Harvey, els béns comuns són aquells recursos dels quals s’apropien les forces socials, recursos que protegeixen i milloren cercant el benefici mutu. En aquest sentit, per exemple, els carrers són espais públics que, a voltes i gràcies a l’acció social, esdevenen béns comuns. Béns comuns entesos com una relació social inestable entre cert grup social autodefinit i els aspectes del seu entorn social i/o físic considerats substancials per la seva vida i supervivència. Amb els béns comuns, tot i que en si no són cap mercaderia, se’n pot fer negoci.

Els barris, per tant, són béns comuns d’una ciutat. A Barcelona l’ambient i vida de cada barri són un bé comú. L’ambient i atractiu d’una ciutat és un producte col·lectiu dels seus ciutadans, un bé comú elaborat pel poble. Els carrers dels nostres barris abans eren espais de sociabilitat popular, ara han esdevingut mercaderies. Aquest bé comú creat per les veïnes i els veïns està sent capitalitzat comercialment, i depredat, pel sector turístic, immobiliari i financer que són els que n’extreuen d’ell les rendes de monopoli. Aquesta és la situació dels béns comuns urbans de la nostra època. Per tant, la lluita ciutadana per aconseguir o recuperar el dret a la ciutat s’ha d’enfrontar als poders del capital que es nodreixen de les rendes derivades d’una vida en comú, d’un producte, que altres han produït. La història del capitalisme al cap i a la fi.

És aquesta situació la que s’observa en els processos que estan vivint certs barris de Barcelona com la Barceloneta, el Raval o el Poble Sec, el barri on visc i la realitat més propera que tinc. Aquesta situació està portant a processos de gentrificació, uns processos de transformació urbana en els quals la població original d’un sector o barri “deteriorat” i amb pocs recursos és desplaçada progressivament per una altra de major nivell adquisitiu, al mateix temps que es transforma la realitat comercial i econòmica del barri. Si bé és cert que aquest procés ha triomfat en barris de Barcelona com el Born, és un procés que està en el seu punt àlgid al Raval i la Barceloneta i que encara és incipient en un barri com el Poble Sec. Un altre capítol de la llarga, mentidera i tràgica història del desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona”.

Aquests exemples només demostren que l’urbanització capitalista tendeix perpètuament a destruir la ciutat, els seus barris i els seus carrers, com a bé comú, social polític i vital. És el nostre deure com a ciutadanes i ciutadans lluitar pel nostre dret a la ciutat i pels nostres béns comuns. És el nostre deure pensar en noves formes d’actuació dins d’aquest oceà de sociabilitat que es pretén interrompre que és Barcelona. I si la Rosa de Foc no s’hagués d’apagar mai?.

Per obtenir més informació:

– Repensar el Poble-sec. El Pla Paral·lel, la mercantilització del Poble-sec, L’Altaveu del Poble-sec, núm.1, juliol 2013.

– Més informació sobre el “model Barcelona” a: DELGADO, M. (2007): La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”, Libros de la Catarata, Madrid; o, LEYVA, E.; MIRÓ, I.; URBANO, X. (2007): De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, Editorial Virus, Barcelona; o, UTE (Unió Temporal d’Escriptors) (2004): Barcelona marca registrada. Un model per desarmar, Editorial Virus, Barcelona.

Arnau Lopez Espinosa

@arnaulopes