Category Archives: Destacades

L’estafa convergent

by

Deu ser dur sentir-se estafat. Sentir que t’han enganyat. Que els duros no valien quatre pessetes, que tot era teatre. Deu ser dur veure com el referent polític, el guia moral, roba al país que tant estima. Deu ser dur pensar que aquella rectitud moral no era més que una disfressa. Deu ser dur practicar la marxa enrere quan estàs en ple clímax sobiranista. També ho deu ser veure com la teva parella de fet se’n adona que li estàs fent el salt. Deu ser dur, ara mateix, ser convergent.

Ho és ara, no abans. No ho era quan es va destapar el Cas Palau, ni el Cas Banca Catalana, ni les ITV. No ho era tampoc quan els mossos deixaven sense un ull a l’Esther Quintana. Tampoc quan tanquen una planta sencera a un hospital com el de Bellvitge. Tampoc quan retallen en estructures d’Estat com l’educació, la sanitat, els bombers, les universitats… Ho era menys quan la Generalitat feia de tropa de xoc de la patronal. No ho era quan pactaven amb el PP les major retallades de la història. De fet, tampoc ho era quan es pactava tot amb Madrid. Quan el peix al cove. Quan Convergència era el pilar de càrrega del poder espanyol. Tot era pel bé del país. Si el país ho necessitava els convergents pactaven amb Aznar. Si era necessari pactaven una retallada de l’Estatut a esquenes del govern de la Generalitat. El país sempre estava per sobre de tot, i estava fet a imatge d’una gran figura, d’una persona d’una gran sapiència, sense cap taca en el seu expedient: Jordi Pujol.

Ser convergent va estar de moda durant molts anys. Era una moda una mica casposa, però exitosa, i de casa! Ho era sobretot per la família Pujol, que continuava beneficiant-se fins i tot quan no estaven a primera línia. Cada èxit era per obra de Jordi Pujol, i totes les obres (presumptament) tenien a veure amb la seva família. Diuen les enverinades llengües espanyoles que el primogènit cobrava comissions milionàries per obres publiques. En una carta, fins i tot, el cap de família va anunciar que tenia uns “estalvis” a la Banca Privada d’Andorra. Pel que es veu la “família” està emprenyada perquè la banca andorrana ha trencat el secret bancari. No es pot empipar a la gent d’ordre d’aquesta manera.

Ara ja no està de moda ser convergent. Almenys a Catalunya. La parella de fet de Convergència ensenya una mica les dents. No li agrada que pacti amb altres, ni que s’arronsi amb la consulta. I com Convergència no acaba de fer net, ni els Pujol es mostren col·laboratius, parlen de la possibilitat d’estudiar el divorci com a mesura que no desitgen ni en el pitjor dels escenaris. Potser ser convergent està de moda a Andorra, a Suïssa, a les Caiman, o a Madrid, però pel que es veu aquí ja no. Pensin els independentistes de bona fe amb qui s’ajunten, que la cosa no fa gaire bona espina.

Juanma Rodríguez

Nova impunitat judicial del feixisme

by

Divuit neonazis organitzats i armats absolts per la justícia. Aquest és el maleït titular que hem llegit tots els que lluitem per les llibertats i en contra d’un feixisme que creix exponencialment. ¿Què dimonis ha passat? Calen explicacions, jurídiques i polítiques; les jurídiques les podem donar, les polítiques es defineixen en una sola paraula: impunitat.
Tot s’inicia amb la investigació per part de la Guardia Civil d’unes pàgines web d’ideologia feixista; acompanyades dels habituals missatges d’odi i persecució a immigrants, comunistes i homosexuals, la web incloïa apartats on es podien comprar armes. A partir d’aquí la Guardia Civil demana al jutge autorització per a intervenir les converses telefòniques dels responsables de les pàgines, i la jutgessa dóna el permís. Arran de les escoltes que fa la policia acaben efectuant diversos registres a locals i domicilis dels feixistes implicats, operació que es va anomenar Panzer; 18 detinguts que queden en llibertats amb càrrecs i alguns d’ells surten de la presó pocs dies després de pagar la fiança. Se’ls acusava d’associació il·lícita i de tinença il·lícita d’armes, amb penes d’ 1 a 4 anys i d’ 1 a 3 anys respectivament.
Es va realitzar el judici i fa pocs dies ha arribat la sentència; absolts. L’errada és d’origen i a criteri del jutge, l’autorització per a intervenir les trucades telefòniques dels implicats no estava prou motivada. En el qüestionament de l’argumentació que fa la Guardia Civil per a intervenir les comunicacions, el jutge no veu cap indici de delicte en vendre armes per internet; efectivament són armes que es poden comprar a altres llocs fàcilment, però a aquesta rèplica li hem de sumar que el jutge veu absolutament normal l’existència de pàgines nazis a la xarxa, diu que no hi ha cap mena d’indici de delicte, i que ni tan sols cal investigar-les. En conseqüència, l’autorització poc argumentada de les intervencions telefòniques dels feixistes és nul·la, perquè vulnera els seus drets fonamentals (dret al secret de les comunicacions, emparat al art. 18 CE).
Són les grans contradiccions dels estats democràtics, que atorguen drets a tothom, fins i tot als feixistes que pretenen obertament restringir els nostres drets i llibertats més bàsics com la vida. Per al tribunal aquests drets fonamentals han pesat més que la veritat material del procés. La nul·litat de les escoltes telefòniques converteix en nul·les també totes les proves que es van obtenir en els registres policials; la lògica d’això és una doctrina penal àmpliament acceptada sota la metàfora del fruit de l’arbre enverinat; vol dir que les proves que s’han obtingut a partir d’altres proves il·legals són també nul·les. Aplicat a aquest cas el tribunal ha considerat un nexe de causalitat entre les escoltes telefòniques i els posteriors registres.
Conseqüències jurídiques d’això; no tenen cap validesa provatòria tot el que van intervenir als registres: espiells per a disparar a precisió, armes de l’exèrcit (amb els seus corresponents números de registre), i fins i tot un llançagranades. Encara que admetem que les escoltes telefòniques eren il·legals, l’aplicació d’aquesta doctrina té excepcions admeses per la jurisprudència com el descobriment inevitable, és a dir, els registres s’hagueren produït inevitablement tot i no comptar amb les escoltes. Sobre aquesta excepció el ponent no en fa cap tipus de referència en tota la sentència.
Les qüestions que es tornen cabdals en aquest cas són dos, la justificació de les intervencions a ulls del tribunal insuficients, i què es deia en aquestes escoltes per a determinar que els escorcolls tenen un nexe de causalitat amb les trucades intervingudes. I en aquesta segona qüestió és on trobem l’altra irregularitat alarmant; van desaparèixer tant les cintes com les armes intervingudes als escorcolls. Són errors judicials que només succeeixen quan són d’extrema dreta els asseguts a la banqueta, i que deixen molt complicat el recurs de l’acusació popular al Tribunal Suprem.
L ‘anàlisi jurídic acaba en una absolució molt forçada, tant en la vinculació com en l’argumentació que tira per terra l’ordre d’intervenció. El drama de tot plegat és que no és el primer cop que la Quarta Secció de l’Audiència Provincial de València declara nul·les les proves contra grups feixistes, ja ho va fer el 2005 en el cas Armagedon. Això ja no són qüestions jurídiques sinó de veritable impunitat dels grups neonazis a València, i calen explicacions polítiques.
Resulta que hi ha una secció que invalida sistemàticament qualsevol prova que afecti a grups neonazis. Poques vegades em sentireu a mi aplaudir el treball de la policia, i quan ho fan amb prou eficàcia contra aquests perillosos grups se’n va tot en orris. Tota una sèrie de despropòsits: algun cap policial sol·licita permís per a unes intervencions telefòniques amb deficiències argumentatives, les passa per alt la jutgessa d’instrucció (doncs podrien haver estat esmenades a temps), algú dins de l’administració judicial fa desaparèixer les proves obtingudes, i finalment arriba una sentència insultant a qualsevol país democràtic. ¿Algú s’imagina la nul·litat de proves i posterior absolució d’algun membre d’ETA a qui li trobin armes a casa? ¿Ningú investigarà per què les armes que duien aquests feixistes provenen de l’exèrcit, i qui les ha facilitades? ¿no hi haurà cap responsabilitat per la desaparició de les proves i les cintes de converses telefòniques?
Procediments i sentències d’aquest tipus faciliten que es repeteixin tragèdies com l’assassinat de Guillem Agulló. En aquell cas el jutge no va aplicar cap agreujant per discriminació ideològica, i el seu assassí confés va complir tan sols 4 anys de presó i 5 de llibertat condicional; anys després es presentava a les eleccions i avui torna a sortir airós d’aquest cas, ja que era un dels acusats. La impunitat del feixisme per part de molts jutges, l’administració i la policia és una constant en aquest país, on la justícia no és igual per a tots.
Luis Fernández Pallarés

Eivissa diu no! La lluita pel medi ambient, un nou model energètic i contra el saqueig del territori.

by

Des de fa dècades és conegut que a la Mar Mediterrània entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i han bosses de petroli i gas. Avui dia aquestes reserves, per motius mediambientals i de viabilitat econòmica, gairebé no han estat explotades. Una forta crisi econòmica, els hidrocarburs en màxims històrics -crisi rere crisi a l’orient mitjà i altres regions exportadores sumat a una demanda energètica sense frens- i la pressió de les poderoses empreses petrolíferes ha fet que aquesta situació canviï; a l’esta espanyol les conseqüències no s’han fet esperar, Repsol a Canàries i Cairn Energy a Les Pitiüses -és possible que també a altres indrets del orient mediterrani- ja han rebut des de gener permisos per fer sondejos que haurien de començar el 2015.
prospeccionsLes conseqüències de les esmentades prospeccions no són massa previsibles. Els sondejos amb só que es volen fer per saber-hi si sota la superfície marina s’amaga petroli o gas serien un desastre per a la vida marina, amb sons tan forts que malgrat ser-hi a la mar es sentirien a la costa. A això s’ha de sumar que si finalment s’aprovessin les prospeccions existiria el risc de que es produís un vessament, a més de tots els fems que produeix una plataforma d’aquesta mena, molts dels quals anirien a parar a la mar. No parlem de qualsevol costa, la illa d’Eivissa i la seua costa són Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1999, aquesta entitat no s’ha pronunciat.
El rebuig ha sigut total en una illa amb sòlida però poc coneguda tradició de lluita, des de la cooperativa pagesa antifranquista Es Nostro Camp fins a les protestes del 2006 contra les autopistes o les protestes dels 90 contra la constricció d’hotels en el que avui dia és el Parc Natural de Ses Salines. La defensa de un territori maltractat i saquejat sempre ha estat un motiu per sortir al carrer pels eivissencs. Tota mena de protestes han sigut coordinades per un moviment que ja ha estat batejat com “Eivissa diu No”.
Els dos governs que han tingut a ses mans aquest problema o bé no s’han pronunciat (el PSOE) o bé han estat donant arguments contradictoris; el ministre Soria un dia digué que pregava a la Mare de Déu  perquè es trobés petroli i altre donava la culpa al PSOE dient que trencar ara el contracte seria, gairebé, la fallida de l’Estat. El que ha quedat ben clar de les seves posicions és que quan han estat governant ambdues formacions han votat reiteradament a favor del petroli en el congrés -inclosos els diputats illencs que tan oposats diuen estar quan tothom els mira-.
Aquesta és la situació a les Illes dels Pins: l’or negre front a l’or blau i verd, el perjudici de la majoria front a l’enriquiment d’una elit i un sistema energètic i econòmic obsolet front la recerca de solucions més sostenibles. Un conte tan llarg com la vida mateixa, però aquesta vegada no podran passar.

Juanjo Hinojo – Estudiant

Tinc feina, i què?

by

Sóc una treballadora precària. Tinc vint-i-tres anys i dues feines. I no, cap de les dues no té res a veure amb allò que vaig estudiar. I vaig estudiar molt, eh? Una carrera i un màster relacionats amb les Humanitats. Però aquest post no és per parlar de l’atur juvenil, ni de l’atur en general, ni de les sortides laborals de les carreres (ni de les taxes!). Aquest post és per poder queixar-me públicament. Molts m’han dit ja que, en la meva situació, no puc fer-ho: amb l’atur que hi ha, com se t’acut, ja m’agradaria a mi que no m’arriba, al meu amic ja no té prestació… Doncs precisament per això, per tot això, em queixo públicament: precarietat i exclusió social.

En els darrers tres mesos he xerrat amb amics, camarades, coneguts i companys de feina sobre el fet de tenir feina. Tots els que en tenim ens trobem en la mateixa situació, encara que sota diverses formes. No és que no ens agradi la nostra feina, que sovint també, sinó que alguns estem sobrecapacitats per fer-la. Alguns no arribem al salari mínim, d’altres hem fet del treball temporal la nostra rutina, molts no podem emancipar-nos. Pot ser trobem feina amb prou facilitat, però la perdem amb la mateixa. I aquesta, quan arriba, va acompanyada de sous base minsos, pot ser en negre, o requereixen hores extra que no tenen per què ser pagades.

Però això no és el que més ens preocupa. El que més ens preocupa és que no ens podem queixar. No és que ens oprimeixi el sistema perquè no ens ofereix res millor. És que ens oprimeix la nostra gent. És que ha arribat un moment que aquell que es queixa de tenir una feina és considerat un suïcida, un malcriat i una mala persona. Perquè se suposa, que quan tens una feina, s’han acabat els problemes i els motius per a seguir lluitant. Perquè si fa quatre anys un mileurista era un jove amb tots els drets del món a queixar-se de la seva situació, ara hem de donar les gràcies aquells que no hi arribem. Perquè és clar, amb un 52% d’atur juvenil, com pots dir aquestes coses? Doncs no era això, companyes, no era això. No era haver de compaginar dues feines per no arribar a ser mileurista, no era estudiar durant quatre anys i tenir un màster per no treballar ni tan sols en alguna cosa que tingui a veure amb els meus estudis, no era saber que viurem pitjor que els nostres pares. No era això. No era per això que fa anys que celebrem un 1 de maig. Perquè el primer de maig no és per celebrar que tenim feina, sinó per commemorar lluites obreres. I ja em perdonaran, però tenir una feina precària és, i serà un motiu per queixar-se.

C.F.

Pirates del Pacífic

by

L’any 1892 Kennedy Laurie Dickson va inventar el Kinetògraf amb l’ajuda de Thomas Edison, la primera càmera capaç de gravar vídeo. Thomas Edison, famós per l’apropiació indeguda de patents, va patentar el Kinetògraf, i veient que hi podia fer un bon negoci, cap l’any 1907 totes les patents d’aparells de captura i reproducció de vídeo eren de la seva propietat.

Diverses persones van veure que el monopoli d’Edison, que era totalment legal, constituïa una trava pel negoci de la producció de pel·lícules i van començar a fer servir material filmogràfic de manera pirata, intentant evitar les demandes d’Edison. Per aconseguir fugir de l’abast de les demandes van situar el seu negoci el més a l’oest dels Estats Units que van poder, ja que Edison vivia a Nova York, en ciutats que ara anomenem Los Angeles o San Francisco. Aquests pirates van seguir eludint la llei produint pel·lícules amb material patentat fins que l’any 1915 es va aprovar la llei antitrust de Sherman, abolint el monopoli d’Edison.

Podríem dir que aquells individus van ser els primers pirates de la propietat intel·lectual, els seus noms romandran per sempre més en la història encara que avui en dia els coneguem per altres motius. Aquells homes es deien William Fox (20th Century Fox), Harry M. Warner (Warner Brothers), Marcus Loew (Metro-Goldwin-Mayer), Jesse Lasky i Adolph Zukor (Paramount Pictures). Així va néixer Hollywood.

Aquells homes van lluitar més d’una dècada contra una llei que creien injusta. Ho van fer per raons econòmiques, és cert, però al cap i a la fi s’hi van oposar i van fer el que creien que seria més beneficiós per l’industria. I si ells ho van fer, per què no ho podem fer nosaltres?

Paul Charbonneau

@ErCharbo

El complicat i injust sistema escolar austríac

by

La primària (Volksschule) a Àustria dura fins als deu anys. Llavors quan hi ha el primer i gran sedàs: la criatura val o no val. És a dir, treu bones notes o no. Si val, va al Gymnasium i si no, a la Hauptschule (HS). La diferència? Els primers ja els encaren a la universitat, els segons, no.

ensenyament_austriaSi vas al Gymnasium, hi ha dues fases: Unterstufe i Oberstufe, a la qual sembla que pots accedir encara que hagis anat a una HS. Un cop passats aquests vuit anys poden fer el Matura, que equival a la nostra Selectivitat.

Si vas a la HS, la cosa es complica. Aquests són els tontets. Però clar, si durant els quatre anys de HS s’adonen que no és tan tonto, què? Si no val, fa el Polytechnikum. A Àustria no hi ha un període d’educació obligatòria, però sí que has de tenir nou anys d’escolarització. Per tant, si vols treballar després de la HS, et falta un any: el Poly. Una pèrdua de temps per fer veure que s’anivella els alumnes. Després poden treballar o anar a una escola dos anys per aprendre un ofici, tipus perruquer o mecànic.

En el cas que l’adolescent no sigui del tot inútil, pot anar al BMS: una escola mitjana de formació professional. Són dos o tres anys i et guien cap a un ofici no tan específic. Però un cop ho tens les empreses no t’agafen, així que has de fer una mena de pràctiques (treballes per la meitat del sou) i al cap d’uns mesos fas unes setmanes de formació, sobre coses que ja has après, i segueixes treballant.

Per als inútils menys inútils, aquells que sembla que podrien anar a la universitat, hi ha el BHS (escola superior de formació professional). Amb això pots fer un Matura especial i anar a la universitat.

Per què és injust? Em sembla una barbaritat que passin les criatures pel sedàs als deu anys. Que hi ha uns estudis que s’asseguren que agafen el millor camí? Resulta que no: es basen en les notes. Les notes! Amb deu anys es pot triar el futur d’un nen, basant-se en les notes? Als deu anys un nen encara és un nen i és bastant difícil preveure’n el desenvolupament.

Paula G.

Pequeñas revoluciones: el consumo responsable

by

Uno de los mayores retos que nos plantea el capitalismo es el de desvelarlo. El sistema que nos protege es también el sistema que nos engaña y cuando una nueva forma de perversión nos azota con toda su contundencia apenas tenemos herramientas para combatirla.

Vosotros consumis, nosotros nos consumimos

Il·lustració de Lola Sánchez

Los problemas derivados de nuestros actos de consumo cotidianos –comer o vestirnos, por ejemplo- tienen unos fuertes efectos en un tiempo y un lugar que no es exactamente el nuestro. Esto es, nuestros actos de consumo tienen consecuencias que, de alguna manera, nos responsabilizan. Cada vez que levantamos el tenedor o elegimos ropa de determinado establecimiento estamos apoyando el sistema que lo hace posible. Resulta difícil negar que, de alguna manera, nuestras prácticas, sutilmente encubiertas y embellecidas, resulten crueles o perjudiciales pero, derivadas de ellas,  quedan enormes secuelas, muchas veces responsables en primera instancia de muchas de las desigualdades de nuestra sociedad.

Hay una urgente necesidad de desvelar un sistema que nos esconde sus propios fantasmas y nos convierte continuamente en cómplices de una maquinaria devastadora. Cada uno de nosotros puede ser la medida exacta de la solución. Consumir responsablemente es casi una obligación que se nos impone ante un sistema que nos ofrece todo lo posible de una manera económicamente productiva. En un momento en el que las estructuras políticas no son capaces de dar cabida a problemáticas como la protección del medio ambiente, el trato justo a los animales, la desigual repartición de los alimentos en el mundo y el uso de pesticidas y fertilizantes alimentarios, debemos tomar las riendas de nuestra conciencia y llevar a cabo unas prácticas responsables de consumo que reconduzcan al sistema hacia horizontes más justos.