L’estafa convergent

Deu ser dur sentir-se estafat. Sentir que t’han enganyat. Que els duros no valien quatre pessetes, que tot era teatre. Deu ser dur veure com el referent polític, el guia moral, roba al país que tant estima. Deu ser dur pensar que aquella rectitud moral no era més que una disfressa. Deu ser dur practicar la marxa enrere quan estàs en ple clímax sobiranista. També ho deu ser veure com la teva parella de fet se’n adona que li estàs fent el salt. Deu ser dur, ara mateix, ser convergent.

Ho és ara, no abans. No ho era quan es va destapar el Cas Palau, ni el Cas Banca Catalana, ni les ITV. No ho era tampoc quan els mossos deixaven sense un ull a l’Esther Quintana. Tampoc quan tanquen una planta sencera a un hospital com el de Bellvitge. Tampoc quan retallen en estructures d’Estat com l’educació, la sanitat, els bombers, les universitats… Ho era menys quan la Generalitat feia de tropa de xoc de la patronal. No ho era quan pactaven amb el PP les major retallades de la història. De fet, tampoc ho era quan es pactava tot amb Madrid. Quan el peix al cove. Quan Convergència era el pilar de càrrega del poder espanyol. Tot era pel bé del país. Si el país ho necessitava els convergents pactaven amb Aznar. Si era necessari pactaven una retallada de l’Estatut a esquenes del govern de la Generalitat. El país sempre estava per sobre de tot, i estava fet a imatge d’una gran figura, d’una persona d’una gran sapiència, sense cap taca en el seu expedient: Jordi Pujol.

Ser convergent va estar de moda durant molts anys. Era una moda una mica casposa, però exitosa, i de casa! Ho era sobretot per la família Pujol, que continuava beneficiant-se fins i tot quan no estaven a primera línia. Cada èxit era per obra de Jordi Pujol, i totes les obres (presumptament) tenien a veure amb la seva família. Diuen les enverinades llengües espanyoles que el primogènit cobrava comissions milionàries per obres publiques. En una carta, fins i tot, el cap de família va anunciar que tenia uns “estalvis” a la Banca Privada d’Andorra. Pel que es veu la “família” està emprenyada perquè la banca andorrana ha trencat el secret bancari. No es pot empipar a la gent d’ordre d’aquesta manera.

Ara ja no està de moda ser convergent. Almenys a Catalunya. La parella de fet de Convergència ensenya una mica les dents. No li agrada que pacti amb altres, ni que s’arronsi amb la consulta. I com Convergència no acaba de fer net, ni els Pujol es mostren col·laboratius, parlen de la possibilitat d’estudiar el divorci com a mesura que no desitgen ni en el pitjor dels escenaris. Potser ser convergent està de moda a Andorra, a Suïssa, a les Caiman, o a Madrid, però pel que es veu aquí ja no. Pensin els independentistes de bona fe amb qui s’ajunten, que la cosa no fa gaire bona espina.

Juanma Rodríguez

Nova impunitat judicial del feixisme

Divuit neonazis organitzats i armats absolts per la justícia. Aquest és el maleït titular que hem llegit tots els que lluitem per les llibertats i en contra d’un feixisme que creix exponencialment. ¿Què dimonis ha passat? Calen explicacions, jurídiques i polítiques; les jurídiques les podem donar, les polítiques es defineixen en una sola paraula: impunitat.
Tot s’inicia amb la investigació per part de la Guardia Civil d’unes pàgines web d’ideologia feixista; acompanyades dels habituals missatges d’odi i persecució a immigrants, comunistes i homosexuals, la web incloïa apartats on es podien comprar armes. A partir d’aquí la Guardia Civil demana al jutge autorització per a intervenir les converses telefòniques dels responsables de les pàgines, i la jutgessa dóna el permís. Arran de les escoltes que fa la policia acaben efectuant diversos registres a locals i domicilis dels feixistes implicats, operació que es va anomenar Panzer; 18 detinguts que queden en llibertats amb càrrecs i alguns d’ells surten de la presó pocs dies després de pagar la fiança. Se’ls acusava d’associació il·lícita i de tinença il·lícita d’armes, amb penes d’ 1 a 4 anys i d’ 1 a 3 anys respectivament.
Es va realitzar el judici i fa pocs dies ha arribat la sentència; absolts. L’errada és d’origen i a criteri del jutge, l’autorització per a intervenir les trucades telefòniques dels implicats no estava prou motivada. En el qüestionament de l’argumentació que fa la Guardia Civil per a intervenir les comunicacions, el jutge no veu cap indici de delicte en vendre armes per internet; efectivament són armes que es poden comprar a altres llocs fàcilment, però a aquesta rèplica li hem de sumar que el jutge veu absolutament normal l’existència de pàgines nazis a la xarxa, diu que no hi ha cap mena d’indici de delicte, i que ni tan sols cal investigar-les. En conseqüència, l’autorització poc argumentada de les intervencions telefòniques dels feixistes és nul·la, perquè vulnera els seus drets fonamentals (dret al secret de les comunicacions, emparat al art. 18 CE).
Són les grans contradiccions dels estats democràtics, que atorguen drets a tothom, fins i tot als feixistes que pretenen obertament restringir els nostres drets i llibertats més bàsics com la vida. Per al tribunal aquests drets fonamentals han pesat més que la veritat material del procés. La nul·litat de les escoltes telefòniques converteix en nul·les també totes les proves que es van obtenir en els registres policials; la lògica d’això és una doctrina penal àmpliament acceptada sota la metàfora del fruit de l’arbre enverinat; vol dir que les proves que s’han obtingut a partir d’altres proves il·legals són també nul·les. Aplicat a aquest cas el tribunal ha considerat un nexe de causalitat entre les escoltes telefòniques i els posteriors registres.
Conseqüències jurídiques d’això; no tenen cap validesa provatòria tot el que van intervenir als registres: espiells per a disparar a precisió, armes de l’exèrcit (amb els seus corresponents números de registre), i fins i tot un llançagranades. Encara que admetem que les escoltes telefòniques eren il·legals, l’aplicació d’aquesta doctrina té excepcions admeses per la jurisprudència com el descobriment inevitable, és a dir, els registres s’hagueren produït inevitablement tot i no comptar amb les escoltes. Sobre aquesta excepció el ponent no en fa cap tipus de referència en tota la sentència.
Les qüestions que es tornen cabdals en aquest cas són dos, la justificació de les intervencions a ulls del tribunal insuficients, i què es deia en aquestes escoltes per a determinar que els escorcolls tenen un nexe de causalitat amb les trucades intervingudes. I en aquesta segona qüestió és on trobem l’altra irregularitat alarmant; van desaparèixer tant les cintes com les armes intervingudes als escorcolls. Són errors judicials que només succeeixen quan són d’extrema dreta els asseguts a la banqueta, i que deixen molt complicat el recurs de l’acusació popular al Tribunal Suprem.
L ‘anàlisi jurídic acaba en una absolució molt forçada, tant en la vinculació com en l’argumentació que tira per terra l’ordre d’intervenció. El drama de tot plegat és que no és el primer cop que la Quarta Secció de l’Audiència Provincial de València declara nul·les les proves contra grups feixistes, ja ho va fer el 2005 en el cas Armagedon. Això ja no són qüestions jurídiques sinó de veritable impunitat dels grups neonazis a València, i calen explicacions polítiques.
Resulta que hi ha una secció que invalida sistemàticament qualsevol prova que afecti a grups neonazis. Poques vegades em sentireu a mi aplaudir el treball de la policia, i quan ho fan amb prou eficàcia contra aquests perillosos grups se’n va tot en orris. Tota una sèrie de despropòsits: algun cap policial sol·licita permís per a unes intervencions telefòniques amb deficiències argumentatives, les passa per alt la jutgessa d’instrucció (doncs podrien haver estat esmenades a temps), algú dins de l’administració judicial fa desaparèixer les proves obtingudes, i finalment arriba una sentència insultant a qualsevol país democràtic. ¿Algú s’imagina la nul·litat de proves i posterior absolució d’algun membre d’ETA a qui li trobin armes a casa? ¿Ningú investigarà per què les armes que duien aquests feixistes provenen de l’exèrcit, i qui les ha facilitades? ¿no hi haurà cap responsabilitat per la desaparició de les proves i les cintes de converses telefòniques?
Procediments i sentències d’aquest tipus faciliten que es repeteixin tragèdies com l’assassinat de Guillem Agulló. En aquell cas el jutge no va aplicar cap agreujant per discriminació ideològica, i el seu assassí confés va complir tan sols 4 anys de presó i 5 de llibertat condicional; anys després es presentava a les eleccions i avui torna a sortir airós d’aquest cas, ja que era un dels acusats. La impunitat del feixisme per part de molts jutges, l’administració i la policia és una constant en aquest país, on la justícia no és igual per a tots.
Luis Fernández Pallarés

La farsa de la despenalización de la Ley Mordaza

Hace unos días discutí a través de Twitter con un militante del PP sobre la Ley de Seguridad Ciudadana (LSC); él venía a decir que el encarcelamiento de Carlos Cano por su lucha sindicalista se justificaba porque amenazaba en los piquetes. Yo le repliqué que su partido nos amenaza cada día con cosernos a multas por protestar, y mi sorpresa fue cuando me trató de justificar una supuesta benevolencia de la LSC porque despenaliza. No es la primera vez que oigo este tipo de argumentos justificativos, el propio ministro Fernández Díaz también hace alusión a ello. Por eso es interesante tratar este tema y saber qué se esconde detrás de la despenalización.

ley-mordazaLo primero que hay que aclarar es que la LSC sólo despenaliza algunos hechos; el Anteproyecto de Ley contempla en un total de 51 supuestos, 11 lo son de despenalización, sin embargo hay 31 nuevos supuestos de hechos que se castigan. Por lo tanto, si algo hace la LSC es castigar nuevos actos, y en menor medida, despenalizar.

¿Pero qué importancia tiene la despenalización? Entre la sanción penal y la administrativa hay importantes diferencias, pero mantiene una finalidad común, que es la aplicación del ius puniendi, es decir, el Estado tiene la potestad sancionadora para unas conductas definidas por la ley (exigencia del principio de legalidad), y la frontera entre la sanción administrativa y la penal la encontramos en la gravedad de las mismas. En muchos supuestos de la LSC ya especifica que la sanción se impone siempre que no sea delito, pues en este caso prima la penal en aras al principio de non bis in ídem (no ser castigado dos veces por el mismo hecho).

Hay que destacar sin embargo las importantes diferencias entre la sanción penal y la administrativa, pues es aquí donde encontramos, más en la práctica que en la ley, los motivos por los cuales el gobierno opta por la despenalización. La más importante es que la sanción administrativa jamás puede comportar la pérdida de libertad; tal riesgo en un estado de derecho y democrático viene acompañado de una serie de garantías que se diluyen y son minimizadas en la sanción administrativa. El primer ejemplo es la exigencia del carácter objetivo de las conductas descritas en la ley para la sanción administrativa; esto llevado a la práctica se traduce en que el policía que pone la multa es el “primer juez” que determina que uno ha hecho la infracción. En este sentido, la famosa frase en el ámbito penal de que todo sujeto es inocente hasta que no se demuestre lo contrario pierde toda su potencia en la sanción administrativa. En realidad es una garantía penal (la oímos muchas veces bajo el nombre de presunción de inocencia) ausente en la sanción administrativa, que en aras al principio de autotutela no necesita la intervención judicial para ser eficaz. El control judicial sobre las actuaciones de la Administración será siempre a posteriori de la imposición de la sanción y tendremos que demostrar la ilegalidad de la sanción impuesta por la Autoridad, mientras que por lo penal deben probar nuestra culpabilidad. Si bien es cierto que la presunción de veracidad de la versión policial actúa en ambos casos, será más difícil romperla si tenemos que demostrar la ilegalidad de su sanción que si éste debe probar nuestra culpabilidad penal, ya que bajo el principio de in dubio pro reo, muchos procedimientos penales por manifestaciones acaban en absolución por dificultades en identificación de la autoría, porque normalmente en una manifestación la policía detiene al primero que engancha.

También hay importantes diferencias procesales, y es aquí donde toma una especial relevancia las tasas judiciales de Gallardón, porque efectivamente las sanciones de la LSC están sujetas a tasas en caso de que las queramos recurrir por la vía judicial (una parte es fija y otra variable en función de la cuantía de la sanción). El derecho a una tutela judicial efectiva consagrado en la Constitución queda en tela de juicio con una exclusión de las clases populares que no se lo podrán permitir. Sin embargo por la vía penal no encontramos las tasas.

Todo lo anterior nos lleva a una conclusión muy clara; el gobierno despenaliza porque es más efectivo, más arbitrario y menos controlable por los tribunales. La LSC socaba derechos fundamentales como el de reunión, manifestación y libertad de expresión pacífica. En realidad no es nada nuevo, el fascismo siempre le ha dado un gran protagonismo a la sanción administrativa por su gran eficacia; así fue con la ley de vagos y maleantes que reprimió de forma sistemática los movimientos sociales que surgían en oposición al franquismo. Los juristas deberemos dar la batalla contra esta ley por vía del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ya que el Tribunal Constitucional se ha convertido en un circo donde ya no se puede hacer valer nuestros derechos, pues su Presidente fue abiertamente militante del PP. La otra batalla tiene que ser en la calle, una ley que trata de amordazarnos sólo se entiende de una manera, nos tienen miedo y no nos quieren en las calles, pero lo que se van a encontrar va a ser más calle, más respuesta a sus políticas injustas y más movilización hasta que los echemos del poder.

 

Luis Fernández Pallarés

No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Carta a una nova generació de comunistes

 

Estimats joves comunistes,

El proper 7 de novembre la revolució d’Octubre complirà 97 anys. Durant quatre generacions, els comunistes (incloent la meva generació, que fou la darrera en pensar així) no solíem escriure el nom d’aquesta revolució sense acompanyar-lo amb adjectius com “gran” o “gloriosa”. I teníem raó.

Revo17L’any 1982 Berlinguer va anunciar que l’impuls de la revolució d’Octubre s’havia esgotat. Aquest enunciat provocà l’ escàndol d’aquells comunistes que no estàvem disposats a renunciar a la nostra identitat, contra aquesta afirmació ens vàrem rebel·lar. D’altra banda provocà l’ interessat entusiasme en els futurs ex-comunistes que, s’aplicaren a destruir el PCI i el PCE, d’aquells que avui estan en el govern i en la presidència d’Itàlia, o ocupen càrrecs importants en el PSOE, per exemple. Totes dues bandes interpretàrem aquesta tesi com si anunciés la liquidació del comunisme com a aspiració ideal de la humanitat. Crec que ambdós costats en equivocàvem.

Berlinguer, segurament tenia en ment els diversos passos dels Quaderns en que Gramsci desenvolupa la idea de que impuls de la revolució francesa durà, per lo menys fins 1871. L’ historiador Eric Hobsbawm, ben conegut de Berlinguer, ens ha fet entendre què vol dir l’impuls revolucionari d’una revolució en dues obres cabdals: “Els ecos de la Marsellesa” i “Historia del segle vint”. De fet, crec que la seva idea del segle curt segle XX ( 1914-1989) està basada en la duració de l’impuls nacional e internacional de la revolució d’octubre.

Crec que Berlinguer volia advertir-nos d’un canvi d’època i no pas liquidar la perspectiva del comunisme. Tots plegats el vàrem malinterpretar. És el drama que pateixen les persones que tracten d’orientar-se en una perspectiva de la llarga durada històrica.

A principis dels anys 1980, què quedava del missatge de llibertat i d’igualtat contingut en el Manifest Comunista, en el Manifesti inaugural de l’AIT, en La Guerra Civil a França o en l’ Estat i la Revolució? Siguem sincers: res o gairebé res. Calia un profunda revolució cultural i política que enderroqués el poder dels que negaven el comunisme des de el poder d’uns estats burocratitzats. Calia una profunda revolució cultural en els partits comunistes d’occident. Calia que el comunisme retornés a la seva raó de ser: l’emancipació del proletariat feta per ell mateix. Encara que ens hi vam esforçar no ho vàrem aconseguir.

A l’Est, l’intent de reforma des de dalt, fou com una operació quirúrgica feta “in extremis”. L’operació fou un èxit, però s’endugué el malalt pel davant. A l’Oest, l’ascens i la victòria del neoliberalisme agafà els partits comunistes, instal·lats en la cultura del pacte social del 1945, sense energia ni capacitat per a donar una batalla de classe de dimensions colossals. Avui, de la revolució d’octubre i de les organitzacions que varen néixer al seu calor sols en queden les cendres.

Què en queda, doncs, del comunisme? Tot absolutament tot. El comunisme encara es un ideal per a realitzar. Aquesta és l’extrema paradoxa que al meu entendre ens deixa el balanç del segle XX.

Personalment, cada dia trobo més raons per a ésser comunista. Només tinc d’obrir el diari, o bé de passejar una estona pels barris obrers i populars de qualsevol de les nostres ciutats, per a constatar una evidència: cada dia hi ha més raons per a lluitar per la igualtat i per la llibertat. És a dir, per a ésser comunista.

Benvolguts joves comunistes, dues idees per a que, si us ve de gust, les rumieu una mica. Potser us siguin útils. O no, no ho sé.

Primera idea. Qui vulgui fer viure el comunisme en el vostre segle haurà d’haver fet el balanç crític i autocrític de l’experiència del segle XX. Això inclou les seves llums innegables i glorioses. Unes llums que fet i debatut tampoc no ens han d’enlluernar. També inclou les seves ombres, amb les que hem de ser implacablement crítics. Per a això cal molta cultura. Aquesta cultura no és fàcil d’adquirir, precisa anys de lluita i experiència i anys d’estudi crític dels clàssics i de la realitat. Lluiteu, llegiu, formeu-vos, debateu, sigueu crítics, no us conformeu amb les veritats simples i a mitges. Un veritat a mitges és una mentida completa, sigueu implacables en això. Ens cal també una visió global i dialèctica dels processos històrics.

Segona. El comunisme, la democràcia, els ideals d’igualtat i llibertat no son estats finals als que adreçar-se si no “el moviment real que aboleix l’estat actual de coses”. L’objectiu importa, és essencial, central. Però els mitjans, les formes, els procediments, la manera de fer també ho són. Qui vol els fins vol els mitjans. Els mitjans determinen, la substància el què serà l’objectiu si aquest és assolit. El 1968 algú va escriure en un mur: En les lluites d’avui el socialisme del demà. Ho va dir gairebé tot.

Perdoneu aquestes recomanacions d’un vell comunista que viu a cavall de dos segles. Sobre tot estimats joves: No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Rebeu una cordial salutació del vostre camarada,

Joan Tafalla

Eivissa diu no! La lluita pel medi ambient, un nou model energètic i contra el saqueig del territori.

Des de fa dècades és conegut que a la Mar Mediterrània entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i han bosses de petroli i gas. Avui dia aquestes reserves, per motius mediambientals i de viabilitat econòmica, gairebé no han estat explotades. Una forta crisi econòmica, els hidrocarburs en màxims històrics -crisi rere crisi a l’orient mitjà i altres regions exportadores sumat a una demanda energètica sense frens- i la pressió de les poderoses empreses petrolíferes ha fet que aquesta situació canviï; a l’esta espanyol les conseqüències no s’han fet esperar, Repsol a Canàries i Cairn Energy a Les Pitiüses -és possible que també a altres indrets del orient mediterrani- ja han rebut des de gener permisos per fer sondejos que haurien de començar el 2015.
prospeccionsLes conseqüències de les esmentades prospeccions no són massa previsibles. Els sondejos amb só que es volen fer per saber-hi si sota la superfície marina s’amaga petroli o gas serien un desastre per a la vida marina, amb sons tan forts que malgrat ser-hi a la mar es sentirien a la costa. A això s’ha de sumar que si finalment s’aprovessin les prospeccions existiria el risc de que es produís un vessament, a més de tots els fems que produeix una plataforma d’aquesta mena, molts dels quals anirien a parar a la mar. No parlem de qualsevol costa, la illa d’Eivissa i la seua costa són Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1999, aquesta entitat no s’ha pronunciat.
El rebuig ha sigut total en una illa amb sòlida però poc coneguda tradició de lluita, des de la cooperativa pagesa antifranquista Es Nostro Camp fins a les protestes del 2006 contra les autopistes o les protestes dels 90 contra la constricció d’hotels en el que avui dia és el Parc Natural de Ses Salines. La defensa de un territori maltractat i saquejat sempre ha estat un motiu per sortir al carrer pels eivissencs. Tota mena de protestes han sigut coordinades per un moviment que ja ha estat batejat com “Eivissa diu No”.
Els dos governs que han tingut a ses mans aquest problema o bé no s’han pronunciat (el PSOE) o bé han estat donant arguments contradictoris; el ministre Soria un dia digué que pregava a la Mare de Déu  perquè es trobés petroli i altre donava la culpa al PSOE dient que trencar ara el contracte seria, gairebé, la fallida de l’Estat. El que ha quedat ben clar de les seves posicions és que quan han estat governant ambdues formacions han votat reiteradament a favor del petroli en el congrés -inclosos els diputats illencs que tan oposats diuen estar quan tothom els mira-.
Aquesta és la situació a les Illes dels Pins: l’or negre front a l’or blau i verd, el perjudici de la majoria front a l’enriquiment d’una elit i un sistema energètic i econòmic obsolet front la recerca de solucions més sostenibles. Un conte tan llarg com la vida mateixa, però aquesta vegada no podran passar.

Juanjo Hinojo – Estudiant

L’operació Felip de Borbó: la construcció d’un relat legitimador pel nou monarca

Des de l’inici de la crisi, assistim a un procés d’espoli econòmic i social de les classes populars. En efecte, la política econòmica impulsada per la Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional), està provocant el transvasament de riquesa de les rendes del treball a les rendes del capital, l’erosió dels drets socials més essencials (assistència sanitària, educació, a habitatge, etc.), la depreciació dels salaris i la pèrdua dels drets laborals conquistats a través de dècades de lluita obrera. A més de ser injustes, aquestes mesures s’han demostrat ineficients per pal·liar els efectes de la crisi. Aquest fracàs polític, l’aparició de nombrosos casos de corrupció política i delinqüència financera i la impunitat penal dels seus responsables han minvat la confiança dels governats en algunes de les institucions fonamentals del règim polític (partits tradicionals, Casa Reial, Administracions Públiques, Parlament, etc.). Aquesta dificultat per obtenir el consentiment dels governants i el trencament d’alguns dels consensos segellats durant la transició ens permet parlar d’una crisis de règim que es pot constatar observant l’augment de la conflictivitat social, la pèrdua de suport electoral dels dos grans partits, la deriva independentista dels nacionalismes perifèrics i el descrèdit de la Casa Reial.

Franco-FelipVIEn mig d’aquesta convulsa situació, s’ha produït la successió monàrquica. Tot i que l’aprovació de la Llei Orgànica 3/2014 ha assegurat la continuïtat legal de la monarquia, el procés de successió encara no ha conclòs, perquè Felip VI ha estat coronat de manera il·legítima. En altres paraules, tot i haver estat nomenat a partir dels mecanismes constitucionals establerts, el nou rei no disposa del consentiment dels governats necessari per regnar. Per aquest motiu, si el bloc històric dominant sorgit de la transició vol preservar els elements fonamentals del règim polític actual, ha de construir un relat que legitimi al nou monarca. A més a més, haurà de crear un nou marc de relacions polítiques que asseguri la obediència dels governats i permeti el desenvolupament del programa polític d’espoli popular.

Una operació política d’aquest tipus fou suggerida Josep M. Colomer en un article d’opinió publicat al diari “El País. Segons aquest catedràtic de la Universitat de Georgetown, Rajoy hauria de dimitir. A continuació, el rei Felip VI hauria d’encarregar la tasca de formar govern a un tecnòcrata. Aquest nou executiu hauria d’afrontar una sèrie de reptes com “la resolució del conflicte català”, la posada en marxa més “reformes estructurals” i el “reordenament del sistema de partits”. Segons Josep M. Colomer, això aportaria estabilitat institucional i resoldria la crisi econòmica i social que viu Espanya. Aquest fet legitimaria al nou rei i, en conseqüència, justificaria la continuïtat de la monarquia per la seva utilitat pràctica en la resolució de les crisis d’Estat.

Tot i la manca de legitimitat del règim actual, no hem de menysprear la capacitat política de les elits polítiques. De fet, als anys setanta, una part de la cúpula d’un règim encara més dèbil engegà un procés de reforma política força exitós. Per evitar una segona transició, l’esquerra política i social ha de lluitar per l’apertura d’un procés constituent que reforci els mecanismes de participació política directa i promogui els drets socials a través d’un procés de recuperació de la sobirania (control estatal dels sectors estratègics, fi del pagament preferent dels interessos del deute, constitucionalització dels drets socials com a drets de primer ordre, etc.). Al mateix temps, ha bastir un front ampli per assolir una sortida social a la crisi. Aquest s’hauria d’articular a partir d’un programa polític comú basat en el repartiment del treball i la riquesa, l’impagament del deute il·legítim i la extensió de la despesa social.

Albert Ferrer Sánchez

(Llicenciat en Ciències Polítiques i treballador precàri a l’administració pública)

Tinc feina, i què?

Sóc una treballadora precària. Tinc vint-i-tres anys i dues feines. I no, cap de les dues no té res a veure amb allò que vaig estudiar. I vaig estudiar molt, eh? Una carrera i un màster relacionats amb les Humanitats. Però aquest post no és per parlar de l’atur juvenil, ni de l’atur en general, ni de les sortides laborals de les carreres (ni de les taxes!). Aquest post és per poder queixar-me públicament. Molts m’han dit ja que, en la meva situació, no puc fer-ho: amb l’atur que hi ha, com se t’acut, ja m’agradaria a mi que no m’arriba, al meu amic ja no té prestació… Doncs precisament per això, per tot això, em queixo públicament: precarietat i exclusió social.

En els darrers tres mesos he xerrat amb amics, camarades, coneguts i companys de feina sobre el fet de tenir feina. Tots els que en tenim ens trobem en la mateixa situació, encara que sota diverses formes. No és que no ens agradi la nostra feina, que sovint també, sinó que alguns estem sobrecapacitats per fer-la. Alguns no arribem al salari mínim, d’altres hem fet del treball temporal la nostra rutina, molts no podem emancipar-nos. Pot ser trobem feina amb prou facilitat, però la perdem amb la mateixa. I aquesta, quan arriba, va acompanyada de sous base minsos, pot ser en negre, o requereixen hores extra que no tenen per què ser pagades.

Però això no és el que més ens preocupa. El que més ens preocupa és que no ens podem queixar. No és que ens oprimeixi el sistema perquè no ens ofereix res millor. És que ens oprimeix la nostra gent. És que ha arribat un moment que aquell que es queixa de tenir una feina és considerat un suïcida, un malcriat i una mala persona. Perquè se suposa, que quan tens una feina, s’han acabat els problemes i els motius per a seguir lluitant. Perquè si fa quatre anys un mileurista era un jove amb tots els drets del món a queixar-se de la seva situació, ara hem de donar les gràcies aquells que no hi arribem. Perquè és clar, amb un 52% d’atur juvenil, com pots dir aquestes coses? Doncs no era això, companyes, no era això. No era haver de compaginar dues feines per no arribar a ser mileurista, no era estudiar durant quatre anys i tenir un màster per no treballar ni tan sols en alguna cosa que tingui a veure amb els meus estudis, no era saber que viurem pitjor que els nostres pares. No era això. No era per això que fa anys que celebrem un 1 de maig. Perquè el primer de maig no és per celebrar que tenim feina, sinó per commemorar lluites obreres. I ja em perdonaran, però tenir una feina precària és, i serà un motiu per queixar-se.

C.F.

República o Monarquia, Democràcia o Cleptocràcia

felipenosserasreiEl que semblava impossible fa molt poc temps avui és una realitat. Els consensos sagrats i inamovibles del 78 han esclatat. Tot l’entramat sobre el que es sostenia el poder va mostrant-se rovellat, ple d’esquerdes i amb símptomes evidents d’esfondrament. Les causes semblen també evidents; si un règim actua sempre contra el seu poble, sense donar ni les molles, el poble se li tornarà en contra. L’expressió per excel·lència amb la que s’ha mostrat aquest rebuig és –el que alguns diuen- la “desafecció política” o la “crisi de la política”, termes que fugen de la realitat i que assenyalen com a responsables les veritables víctimes.

Així doncs, la “crisi de la política” o la “desafecció” no són més que la pèrdua total de credibilitat de totes les institucions, és a dir d’un règim polític. Però aquesta “desafecció” no ha estat resignada. No hi ha una gran derrota de l’esquerra alternativa ni dels moviments socials, ni un gran replegament crònic, al contrari, hi ha signes de creixement. Tot i que l’alternativa encara està en gestació –diríem que l’òvul encara no està fertilitzat, però l’espermatozou va pel bon camí- es donen els símptomes d’un canvi en profunditat. Algunes forces tradicionals d’aquest espai alternatiu s’han desenganxat a temps del règim –algunes encara hi són- i l’espai buit deixat per anys i anys de post-política ha estat ocupat per nous actors. Els resultats de les europees en són una mostra. El mapa polític a Espanya i Catalunya dóna signes evidents de reconfiguració, amb més claredat a Catalunya i amb un bri d’esperança a Espanya.

A Catalunya ens situem en la possibilitat d’un mapa polític amb una esquerra nacional forta, que pot obrir la porta a un veritable procés constituent que construeixi una República “dels treballadors (i les treballadores, afegeixo) de tota classe”. Caldrà saber configurar un pol d’esquerres alternatiu prou fort com per assegurar que la gent treballadora en surt reforçada.

A Espanya, amb l’abdicació de Juan Carlos I, s’obre l’escletxa definitiva que pot esfondrar el règim del 78 o redreçar-lo del tot. I si el règim del 78 es recomposa ens podem anar oblidant de construccions nacionals, somnis republicans i esperances fins d’aquí a uns decennis.

La seva recomposició vindrà, necessàriament, d’una gran coalició, un front d’ordre que apel·li a l’estabilitat davant moments agitats i de cert redreç de la situació econòmica, amb una nova figura al capdavant: Felip VI. Ara bé, aquest pla té les mateixes esquerdes, o més, que el règim en l’anterior situació. El descrèdit continuarà si no es solucionen els problemes del dia a dia de la gent treballadora, si no veuen millorar les seves condicions de vida i les generacions joves no veuen cap esperança en el futur. A la vegada, les institucions que regeixen el país continuen controlades per la mateixa gent, i per les mateixes famílies polítiques. Canvien algunes figures, les estratègies, però els que mouen els fils són els mateixos.

La situació a Catalunya i a l’Estat espanyol interactua d’una forma en la que els moments i els escenaris es complementen: la consulta del 9 de novembre serà una oportunitat més en la ruptura del règim del 78, i el debilitament constant d’aquest front d’ordre i del règim serà, a la vegada, una oportunitat per l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’equivoquen, doncs, aquelles persones que pensen que la implicació catalana en aquesta disputa representa relegar l’autodeterminació a segon terme, o que una República Espanyola podria frenar les aspiracions. Qui faci aquesta lectura s’infravalora, si és independentista. I al revés, qui des del republicanisme cregui que la consulta hagi de quedar en segon terme, no entén la profunda arrel popular que té aquesta aspiració.

La situació se’ns planteja d’aquesta forma: o el poder del poble o el poder dels lladres. Sigui a Catalunya o a Espanya, el manteniment, la defensa o el consentiment de la monarquia, i de l’entramat institucional que lidera, suposa el manteniment del robatori. No cal estendre’s massa en què han robat, qui ha estat, com ho han fet i a qui li han fet. Millors autors i millors articles que aquest ho han explicat. La cleptocràcia és el millor concepte per definir el règim polític i econòmic en el que vivim. Que cadascú, doncs, es posicioni com li dicti el cor i la butxaca.

Juanma Rodríguez

Chavs: La demonización de la clase obrera

JONES, Owen, Chavs: La demonización de la clase obrera, Madrid: Capitán Swing, 2012, pp. 360.

chavs_150ppp

¿Dónde está la clase obrera? Si recurrimos al símbolo de los trabajadores fabriles de cuello azul que protagonizaron las grandes luchas obreras del siglo XX, los encontraremos muy disminuidos en número, por lo menos en lo que suele llamarse “Occidente”, o bien ya no los encontraremos. Los chavs, que puede traducirse al castellano como “escoria”, son aquellos jóvenes en la frontera de la marginalidad, violentos, en paro, consumistas y con tratos con las drogas: ellos son los que constituyen ese segmento de la población sin futuro, sin oficio ni beneficio. Sin embargo, tal como desentraña el estudio, esta percepción no es más que un ejercicio de cosificación que lleva a encubrir lo que podría ser considerada una parte de la clase obrera de nuestros tiempos. Y ¿Qué mejor que restar la posible fuerza subyacente en ellos que demonizarlos llamándolos escoria?

Publicado en 2011, en un contexto de recortes impulsados por el conservador David Cameron y de estallidos de violencia en diferentes ciudades británicas durante el verano, este ensayo del joven periodista y político Owen Jones constituyó un fenómeno editorial y provocó un debate público en su país. Pero el autor analiza un fenómeno que no es coyuntural. A través del estudio, a medio camino entre historia social y política y reportaje bien informado, de la evolución de la sociedad británica a lo largo de los últimos treinta, se nos ofrece una explicación de los mecanismos por los cuales despreciar a las clases más bajas se ha convertido en Gran Bretaña algo socialmente aceptado y ampliamente practicado por las clases altas.

El libro pretende propiciar un debate entorno a las clases sociales, presentando argumentos sobre la forma en que, tanto desde los medios de comunicación como de la clase dirigente británica, se ha legitimado un discurso político de clase consistente en demonizar a la clase trabajadora a partir de la construcción de un arquetipo: los chavs. Arrancando con la revolución de Margaret Thatcher de finales de los años setenta, pasando por el ya desaparecido “Nuevo Laborismo” de Tony Blair de los años noventa, hasta llegar a la actualidad, con la vuelta al poder de los tories en la primavera de 2010, el autor nos habla de cómo desde 1979 la política británica ha negado la existencia de las clases en su sociedad. Y, al mismo tiempo, han defendido los intereses de su propia clase.

La destrucción del tejido industrial por la que apostaron los sucesivos gobiernos de Margaret Thatcher favoreció a la City londinense. La opción llevaba implícita la desarticulación de las comunidades trabajadoras en las ciudades industriales. Asimismo, causó un destrozo irreparable en las instituciones, de larga tradición, de la clase trabajadora. Entre ellas, en los sindicatos, contra los que se desató una campaña feroz y descarnada, con el objetivo de aniquilarlos. Pero también de las condiciones materiales, de trabajo, en las formas de vida y de sociabilidad de la clase trabajadora. La llamada “Dama de Hierro” planteó desde el principio de su gobierno desterrar el término “clase”: “la clase es un concepto comunista”, dijo en algún momento en 1979. Esta lucha ideológica estaría acompañada de las políticas neoliberales presentadas como palanca de la “modernización” a través de la extensión voraz del “libre mercado”. Para ello era necesario acabar con las regulaciones y reglas establecidas desde 1945, a partir del pacto social de posguerra. Las razones y los momentos en los que se decidió llevar a cabo la denominada “política de reformas” a partir de entonces son documentados y diseccionados por Jones, así como las continuidades que tuvo a partir de 1997, con el laborista Tony Blair como primer ministro británico. La “Tercera Vía”, la ensoñación blairiana, habría tenido sus consecuencias no sólo sobre el final del “nuevo laborismo” en un episodio de derribo, sino también sobre la propia sociedad británica.

Ya lo dijo Thatcher para Women’s Own en octubre de 1987: “No existe una cosa llamada sociedad. Hay hombres y mujeres individuales, y hay familias”. Como un conquistador que se burla del conquistado, desde entonces se ha negado de forma constante la existencia de una clase como elemento fundamental de las fracturas sociales. Y este tema en España, en Cataluña, debería interesarnos, y mucho: ¿Qué sucede si nos planteamos una emancipación de clase ahora, cuando no sabemos desentrañar aún claramente quién somos nosotros? ¿Qué respuesta damos a una desclasificación política y social y cómo damos respuesta a ella? ¿A quién defendemos y, lo más importante aún, qué objetivos tenemos y con qué herramientas lo hacemos? Con un lenguaje ágil, no exento de profundidad, y con abundantes datos e informaciones, además de entrevistas, Owen Jones nos muestra cómo detrás está la actitud de los gobiernos, evitando comprometerse con los conflictos sociales y la solución de los problemas económicos, está la justificación de la desigualdad social. Podría concluirse que no hay política de clase más efectiva que negar la existencia de las clases sociales.

Laura Rozalén

El 25 de maig votem per la nostra vida

 

000725567Com en anteriors ocasions, les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig tindran menys participació que altres cites electorals. El vot de càstig als grans partits del règim (PP, PSOE i CiU, de polítiques intercanviables i idèntiques) i la percepció de la Unió Europea com una font inesgotable de dolor i austericidi pels països del sud formen una doble barrera que convidarà a moltes persones a quedar-se a casa el proper diumenge. Aquesta decisió pot abocar el continent sencer a l’abisme.

Les senyals d’alarma fa anys que estan enceses. Després de l’esclat de la bombolla tòxica d’especulació immobiliària i financera, els grans bancs alemanys i francesos van generar una pressió brutal sobre els governs portuguès, espanyol i grec perquè rescatessin els seus sistemes bancaris. L’objectiu no era salvar el poble, sinó que no es perdés ni un sol cèntim dels seus mals negocis. El resultat ha estat que cada ciutadana catalana ha perdut 2000€ per salvar Bankia o Caixa Catalunya.

Els estats del sud, arruïnats i humiliats per la Troika, van iniciar les retallades i privatitzacions més grans de la història recent, un procés que per al FMI, el BCE o la Comissió Europea no té final. Milions de persones viuen en la pobresa sense casa, llum o fins i tot menjar. L’atur no baixa del 20% a Espanya, i la meitat de la joventut no troba feina. Mentre s’abaixen els impostos als rics, les taxes injustes com l’IVA o les matrícules de les universitats no paren de pujar. Milers de persones emigren, o es donen de baixa de les llistes de l’atur després de 8 anys anant d’entrevista en entrevista. La llista de crims contra la població és inacabable, mentre els governs de CiU i PP anuncien noves lleis de censura i repressió, o milloren l’armament de la policia.

Els partits Popular i Socialista europeus preparen grans coalicions perquè no poden mantenir més la farsa del bipartidisme i la burgesia exigeix no cedir ni un mil·límetre en la destrucció dels drets socials, mentre el feixisme creix a França, Holanda, Regne Unit, Grècia, Ucraïna o Bulgària, alimentant-se de l’odi contra la Troika. La contradicció de la Unió Europea ha arribat al seu límit màxim, i les alternatives són clares: la caiguda lliure en la barbàrie, amb una Europa governada pel gran capital financer de la mà del feixisme, i que ja prepara l’assalt final amb el Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió; o bé l’aliança dels pobles per recuperar la sobirania, iniciant un procés constituent que trenqui amb el capitalisme financer i el feixisme.

El proper diumenge 25 de maig ens juguem el futur del continent, i serà la primera batalla contra el bipartidisme, el règim del 78, la Troika i la OTAN. I els i les comunistes hem de traduir la mobilització en vots, ja que com diu Alexis Tsipras, ara com mai votarem per la nostra vida.

Oriol Arcas