Category Archives: Arxiu

L’estafa convergent

by

Deu ser dur sentir-se estafat. Sentir que t’han enganyat. Que els duros no valien quatre pessetes, que tot era teatre. Deu ser dur veure com el referent polític, el guia moral, roba al país que tant estima. Deu ser dur pensar que aquella rectitud moral no era més que una disfressa. Deu ser dur practicar la marxa enrere quan estàs en ple clímax sobiranista. També ho deu ser veure com la teva parella de fet se’n adona que li estàs fent el salt. Deu ser dur, ara mateix, ser convergent.

Ho és ara, no abans. No ho era quan es va destapar el Cas Palau, ni el Cas Banca Catalana, ni les ITV. No ho era tampoc quan els mossos deixaven sense un ull a l’Esther Quintana. Tampoc quan tanquen una planta sencera a un hospital com el de Bellvitge. Tampoc quan retallen en estructures d’Estat com l’educació, la sanitat, els bombers, les universitats… Ho era menys quan la Generalitat feia de tropa de xoc de la patronal. No ho era quan pactaven amb el PP les major retallades de la història. De fet, tampoc ho era quan es pactava tot amb Madrid. Quan el peix al cove. Quan Convergència era el pilar de càrrega del poder espanyol. Tot era pel bé del país. Si el país ho necessitava els convergents pactaven amb Aznar. Si era necessari pactaven una retallada de l’Estatut a esquenes del govern de la Generalitat. El país sempre estava per sobre de tot, i estava fet a imatge d’una gran figura, d’una persona d’una gran sapiència, sense cap taca en el seu expedient: Jordi Pujol.

Ser convergent va estar de moda durant molts anys. Era una moda una mica casposa, però exitosa, i de casa! Ho era sobretot per la família Pujol, que continuava beneficiant-se fins i tot quan no estaven a primera línia. Cada èxit era per obra de Jordi Pujol, i totes les obres (presumptament) tenien a veure amb la seva família. Diuen les enverinades llengües espanyoles que el primogènit cobrava comissions milionàries per obres publiques. En una carta, fins i tot, el cap de família va anunciar que tenia uns “estalvis” a la Banca Privada d’Andorra. Pel que es veu la “família” està emprenyada perquè la banca andorrana ha trencat el secret bancari. No es pot empipar a la gent d’ordre d’aquesta manera.

Ara ja no està de moda ser convergent. Almenys a Catalunya. La parella de fet de Convergència ensenya una mica les dents. No li agrada que pacti amb altres, ni que s’arronsi amb la consulta. I com Convergència no acaba de fer net, ni els Pujol es mostren col·laboratius, parlen de la possibilitat d’estudiar el divorci com a mesura que no desitgen ni en el pitjor dels escenaris. Potser ser convergent està de moda a Andorra, a Suïssa, a les Caiman, o a Madrid, però pel que es veu aquí ja no. Pensin els independentistes de bona fe amb qui s’ajunten, que la cosa no fa gaire bona espina.

Juanma Rodríguez

Nova impunitat judicial del feixisme

by

Divuit neonazis organitzats i armats absolts per la justícia. Aquest és el maleït titular que hem llegit tots els que lluitem per les llibertats i en contra d’un feixisme que creix exponencialment. ¿Què dimonis ha passat? Calen explicacions, jurídiques i polítiques; les jurídiques les podem donar, les polítiques es defineixen en una sola paraula: impunitat.
Tot s’inicia amb la investigació per part de la Guardia Civil d’unes pàgines web d’ideologia feixista; acompanyades dels habituals missatges d’odi i persecució a immigrants, comunistes i homosexuals, la web incloïa apartats on es podien comprar armes. A partir d’aquí la Guardia Civil demana al jutge autorització per a intervenir les converses telefòniques dels responsables de les pàgines, i la jutgessa dóna el permís. Arran de les escoltes que fa la policia acaben efectuant diversos registres a locals i domicilis dels feixistes implicats, operació que es va anomenar Panzer; 18 detinguts que queden en llibertats amb càrrecs i alguns d’ells surten de la presó pocs dies després de pagar la fiança. Se’ls acusava d’associació il·lícita i de tinença il·lícita d’armes, amb penes d’ 1 a 4 anys i d’ 1 a 3 anys respectivament.
Es va realitzar el judici i fa pocs dies ha arribat la sentència; absolts. L’errada és d’origen i a criteri del jutge, l’autorització per a intervenir les trucades telefòniques dels implicats no estava prou motivada. En el qüestionament de l’argumentació que fa la Guardia Civil per a intervenir les comunicacions, el jutge no veu cap indici de delicte en vendre armes per internet; efectivament són armes que es poden comprar a altres llocs fàcilment, però a aquesta rèplica li hem de sumar que el jutge veu absolutament normal l’existència de pàgines nazis a la xarxa, diu que no hi ha cap mena d’indici de delicte, i que ni tan sols cal investigar-les. En conseqüència, l’autorització poc argumentada de les intervencions telefòniques dels feixistes és nul·la, perquè vulnera els seus drets fonamentals (dret al secret de les comunicacions, emparat al art. 18 CE).
Són les grans contradiccions dels estats democràtics, que atorguen drets a tothom, fins i tot als feixistes que pretenen obertament restringir els nostres drets i llibertats més bàsics com la vida. Per al tribunal aquests drets fonamentals han pesat més que la veritat material del procés. La nul·litat de les escoltes telefòniques converteix en nul·les també totes les proves que es van obtenir en els registres policials; la lògica d’això és una doctrina penal àmpliament acceptada sota la metàfora del fruit de l’arbre enverinat; vol dir que les proves que s’han obtingut a partir d’altres proves il·legals són també nul·les. Aplicat a aquest cas el tribunal ha considerat un nexe de causalitat entre les escoltes telefòniques i els posteriors registres.
Conseqüències jurídiques d’això; no tenen cap validesa provatòria tot el que van intervenir als registres: espiells per a disparar a precisió, armes de l’exèrcit (amb els seus corresponents números de registre), i fins i tot un llançagranades. Encara que admetem que les escoltes telefòniques eren il·legals, l’aplicació d’aquesta doctrina té excepcions admeses per la jurisprudència com el descobriment inevitable, és a dir, els registres s’hagueren produït inevitablement tot i no comptar amb les escoltes. Sobre aquesta excepció el ponent no en fa cap tipus de referència en tota la sentència.
Les qüestions que es tornen cabdals en aquest cas són dos, la justificació de les intervencions a ulls del tribunal insuficients, i què es deia en aquestes escoltes per a determinar que els escorcolls tenen un nexe de causalitat amb les trucades intervingudes. I en aquesta segona qüestió és on trobem l’altra irregularitat alarmant; van desaparèixer tant les cintes com les armes intervingudes als escorcolls. Són errors judicials que només succeeixen quan són d’extrema dreta els asseguts a la banqueta, i que deixen molt complicat el recurs de l’acusació popular al Tribunal Suprem.
L ‘anàlisi jurídic acaba en una absolució molt forçada, tant en la vinculació com en l’argumentació que tira per terra l’ordre d’intervenció. El drama de tot plegat és que no és el primer cop que la Quarta Secció de l’Audiència Provincial de València declara nul·les les proves contra grups feixistes, ja ho va fer el 2005 en el cas Armagedon. Això ja no són qüestions jurídiques sinó de veritable impunitat dels grups neonazis a València, i calen explicacions polítiques.
Resulta que hi ha una secció que invalida sistemàticament qualsevol prova que afecti a grups neonazis. Poques vegades em sentireu a mi aplaudir el treball de la policia, i quan ho fan amb prou eficàcia contra aquests perillosos grups se’n va tot en orris. Tota una sèrie de despropòsits: algun cap policial sol·licita permís per a unes intervencions telefòniques amb deficiències argumentatives, les passa per alt la jutgessa d’instrucció (doncs podrien haver estat esmenades a temps), algú dins de l’administració judicial fa desaparèixer les proves obtingudes, i finalment arriba una sentència insultant a qualsevol país democràtic. ¿Algú s’imagina la nul·litat de proves i posterior absolució d’algun membre d’ETA a qui li trobin armes a casa? ¿Ningú investigarà per què les armes que duien aquests feixistes provenen de l’exèrcit, i qui les ha facilitades? ¿no hi haurà cap responsabilitat per la desaparició de les proves i les cintes de converses telefòniques?
Procediments i sentències d’aquest tipus faciliten que es repeteixin tragèdies com l’assassinat de Guillem Agulló. En aquell cas el jutge no va aplicar cap agreujant per discriminació ideològica, i el seu assassí confés va complir tan sols 4 anys de presó i 5 de llibertat condicional; anys després es presentava a les eleccions i avui torna a sortir airós d’aquest cas, ja que era un dels acusats. La impunitat del feixisme per part de molts jutges, l’administració i la policia és una constant en aquest país, on la justícia no és igual per a tots.
Luis Fernández Pallarés

Carta d’un militant deu anys després

by

jcc-jove-nostreGràcies als CJC vaig aprendre, no sense dificultats, que l’important de les persones i els moviments comunistes no és la identitat ni l’aparença, sinó la capacitat de transformar el seu entorn en col·laboració amb moltes altres persones i moviments populars que també desitgen construir una societat més justa i equitativa.

Que al marge de les doctrines i dels clàssics s’aixeca tossuda la multiplicitat i complexitat de la vida.

Que els essencialismes i les anàlisis dogmàtiques de la realitat són prepolítica sense dialèctica.

Que una associació d’estudiants, un esplai o un casal de joves poden ser la primera trinxera del nou món que ha de venir.

Que la unitat primer de tot ha de ser programàtica. Que el programa ha de ser realista i possible.

Que cal parlar el llenguatge del carrer.

Que la consigna buida sense la pràctica pacient i quotidiana és pur avantguardisme paternalista.

Que l’autoritat moral és la més poderosa arma política.

Que la pluralitat de pensament i d’orígens enriqueix i ens fa més representatius.

Que el treball intel·lectual és imprescindible, però que la ideologia sense sensibilitat és un decàleg buit de significats.

Que hegemonitzar no vol dir homogeneitzar, sinó confluir en l’heterogeneïtat.

Que la Revolució no és un dia ni una setmana, sinó una gran constel·lació de vides i projectes que es densifiquen molt lentament.

Que la Joventut existeix per formar-se i equivocar-se en el seu propi camí, no per mimetitzar el discurs de ningú altre.

Que el consens sempre és preferible a la imposició.

Que l’ortodòxia esclerotitza i aniquila la creativitat.

Que l’important del centralisme democràtic és l’adjectiu que acompanya el nom.

Que l’apoderament és del col·lectiu, però que les persones són infinitament més importants i profundes que les sigles.

Que l’individu també té un lloc en una societat d’iguals.

Que la llibertat cal guanyar-la i aplicar-la cada dia.

Que els sentiments no són febleses, sinó l’ingredient humà que justifica les nostres lluites diàries.

Que una dirigent per damunt de tot ha de saber entendre i atendre les emocions d’altres camarades.

Que menysprear els companys i companyes de lluita per allò que ens diferencia, en comptes d’apreciar-los pel que ens uneix, ens fa més petites i pobres.

Que sense instruments oberts i plurals en els fronts d’acció només som un club d’opinió que mai no s’equivoca.

Que l’autosuficiència i l’enveja són contrarevolucionàries.

I, sobretot, que sense alegria no hi ha combat.

A. C.

El poder popular a Cornellà

by

Volem convertir la participació puntual de les veïnes en mobilitzacions en modus vivendi de lluita

Des de el gener de 2013, Cornellà compte amb un projecte al barri de Gavarra anomenat Ateneu Popular de Cornellà. Un petit espai de 120 metres quadrats, on els fills del 15M a Cornellà van ajuntar forces amb altres col·lectius de la ciutat per dotar als moviments socials d’un espai, propi i independent, que servis de recolzament material i humà per començar, créixer i seguint teixint als nostres barris.

ateneuL’Ateneu s’entén des de un principi com un projecte humil, però a llarg termini. S’entén com la idea d’aglutinar una xarxa de col·lectius i sòcies per així fer-la créixer amb el treball del dia a dia. Una xarxa que permeti crear un punt de nexe entre les diferents mobilitzacions que es donen als nostres barris, fent possible que aquella persona que es mou per salvar un cinema, vegi com altres companyes fan municipalisme, o com es guanyen casos de dació en pagament a bancs, o quina es la lluita per la supervivència que porten els emigrants a la ciutat. Essent aquest un dels nostres principals objectiu, ara som capaces de convertir participacions puntuals en mobilitzacions, en modus vivendi de lluita.

L’Ateneu actualment compte amb poc més de 100 sòcies, i 10 col·lectius que treballen setmanalment a l’espai. Col·lectius com la PAH de Cornellà de Llobregat, la candidatura municipal AECornellà, el grup de consum agrològica de La Paca, la Assemblea de Joves de Cornellà, el col·lectiu Cornellà Sense Fronteres, son exemples de la feina que s’està fent en aquest moment. Per altre banda, no ton son flors i violes. Donades les limitacions econòmiques de les que partíem, l’espai es queda petit davant la demanda d’assemblees i reunions, i a l’hora, manca d’una zona adequada destinada a l’oci, on la gent es pugui ajuntar “informalment” per anar fent caliu.

Aquestes limitacions però, formen part de l’aprenentatge que anem construint, i seguir teixint aquesta xarxa als nostres barris es allò que ens permetrà assumir nous reptes. Així que com diuen els companys Zapatistes per allà la selva Chiapaneca. <<Vamos despacito, porque vamos lejos>>.

Joan Giner Miguelez

Ateneu Popular de Cornellà

Breu relat de vida d’una capçalera històrica de la classe treballadora catalana

by

avantpereardiacaL’Avant va néixer l’abril de 1982 com a òrgan d’expressió del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Des dels seus inicis, l’Avant ha estat sempre una tasca col·lectiva del conjunt de la militància, un treball en equip que comença a les cèl·lules i acaba a les cèl·lules, després d’implicar tota l’organització. Com a òrgan d’expressió d’un partit comunista, l’Avant sempre ha tingut una doble vessant: la interior, com a instrument d’organització de persones, de debat intern i de cohesió del discurs per al conjunt de la militància, i l’exterior, com a portaveu del posicionament dels i les comunistes de Catalunya a la societat catalana.

Durant els seus 32 anys de vida, l’Avant ha tingut sis directors/es que han enfrontat el repte tirar endavant una publicació nacional i de classe, contra tota mena d’obstacles i amb molts pocs recursos tècnics i econòmics. Joan Tafalla, Jordi Miralles, Adelina Escandell, Sandro Maccarrone, Felipe L. Aranguren i Joan Samit han fet de l’Avant, amb el seu esforç i dedicació, una capçalera de referència per als sectors més conscients de la classe treballadora catalana.

El número 1000 de l’Avant situa aquesta capçalera entre les publicacions històriques de la premsa política del nostre país i la converteix en una de les revistes de més edat de la premsa política que s’edita avui.

A l’igual que el conjunt de la premsa escrita, l’Avant ha hagut d’adaptar-se a l’evolució de la societat. Des de l’any 2007, la publicació va començar a editar-se en format web sota el domini www.avant.cat. L’any 2011 es va abandonar definitivament l’edició impresa de la qual només s’imprimeixen alguns números destacats. Tanmateix, la revista es distribueix en un doble format: web i PDF. El format PDF permet la impressió descentralitzada de la publicació en impressores convencionals, per la qual cosa, és habitual trobar versions impreses de l’Avant a les seus del partit o a diferents espais dels moviments socials i populars on els i les comunistes militem.

El desenvolupament de les TIC també ha influit en la mateixa organització de l’Avant. Actualment l’Avant està dirigit per una comissió dels responsables d’Agitació i Propaganda de tot el partit que és oberta a tota la militància. La major part de l’organització de la redacció es porta a terme a través de llistes de correu, la qual cosa ha contribuit a una major fluidesa i a una economització dels recursos de què disposem.

la redacció de l’Avant

Avant 1000

by

“La pobresa és desgraciada, no per l’absència de

possessions, sinó perquè convida al desànim

en la lluita per sortir d’ella“.

Oració fúnebre, Pericles.

Gairebé dos centes persones es van aplegar en aquest acte d’entrega de carnets. Un acte especialment emotiu per la sortida del número 1000 d’Avant i perquè fa 10 anys que ens va deixar un dels “imprescindibles” que diria Brecht, el Josep Miquel Céspedes, primer secretari general dels CJC i destacat líder comunista català.

avant1000En l’acte ens van acompanyar la família Céspedes, la cònsol de Cuba Iraida Guerrero, companys i companyes del moviment Plataforma #StopPujadesTransport, i altres representants dels moviments ciutadans. Amb actuacions musicals com les de “Más vale tarde que nunca ” i de Lenin, cantant veneçolà, els relats poètics de Pharos.

Les intervencions del nostre primer director de l’Avant Joan Tafalla, que amb emoció va recordar la seva etapa al capdavant de l’Avant i com el PCC havia estat una positiva “anomalia” davant la desmobilització de la Transició. El company Alberto Herbera, en el seu elogi a JM Céspedes, i la intervenció política final de Joan Josep Nuet, fent un balanç de la trajectòria històrica del Partit.

Els Pere Ardiaca, Román, Margarida Abril, Luís Romero, Joan Tafalla, Manola Rodríguez, Juan Navarro, Neus Català, Paco Muñoz, J.M. Céspedes i molts milers d’homes i dones del poble han fet possible gràcies a la seva lluita i sacrifici diari que aquesta “anomalia” segueixi ben present a la societat catalana, participant al conflicte i sent conflicte. Des de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, per defensar la República el 1934 i davant el cop d’Estat militar feixista de 1936 i contra la dictadura franquista. Però aquest fil roig no va acceptar la Monarquia i la Transició i el seu “gatopardisme”, ni el procés imperialista de la CEE i la OTAN ni la renúncia a l’internacionalisme, el socialisme i el dret d’autodeterminació dels pobles.

Però no només ha estat un Partit de “contra” sinó de “pros”. Ja al 1983 va llençar la seva proposta de política d’esquerres i d’unitat, a favor de la Pau i el Treball, pel Front d’Esquerres, per la unitat sindical i perquè l’alternativa d’esquerres a Catalunya fos hegemònica. Aquesta capacitat de plantejar propostes alternatives i prendre la iniciativa avui es veu representada per la proposta de Nou Espai de l’Esquerra així com la defensa de la Ruptura Democràtica, el Procés Constituent i de la República Catalana. En definitiva, amb humilitat i orgull, com va dir un cop l’actual secretari general: “som un Partit petit, però ben parit”.

David M.

UCRANIA: Golpe de Estado disfrazado de Revolución

by

El conflicto ucraniano se complica. Tras la huida del presidente Yanukóvich, los partidos de la oposición, conformados por oligarcas pro-europeos y grupos de extrema derecha, han tomado la Rada Suprema y se han repartido el poder con el beneplácito de la UE y EEUU. Ante esta situación, la población de Crimea, lejos de aceptar este nuevo gobierno, ha decidido actuar. Miles de personas han salido a la calle con banderas rusas y soviéticas para pedir a Putin que les proteja del gobierno ucraniano, el cual consideran ilegítimo y fascista. El dirigente ruso sostuvo que protegerá a la población rusófona de Crimea del nuevo gobierno ucraniano, tras lo cual se ha podido ver un despliegue de tropas rusas en la región. Debido al mismo, EEUU y la UE estudian sancionar a Rusia por lo que entienden es una violación de las leyes internacionales y una invasión de un país soberano. Mientras tanto, el parlamento de Crimea ha aprobado celebrar un referéndum el domingo 16 de marzo para decidir su anexión a Rusia; referéndum que la UE ha tachado de ilegal, ya que no está contemplado en la Constitución ucraniana. Parecen olvidar que el nuevo gobierno que tanto apoyan ha tomado el poder violando esa misma Constitución.

Lo que empezó siendo una protesta ciudadana por la pobreza extrema que sufre el pueblo ucraniano debido a las políticas del FMI (25% de indigencia y privatización de sectores estratégicos en favor de grandes multinacionales) y la corrupción del gobierno de Yanukóvich, se ha convertido en una profunda crisis. Los enfrentamientos entre la oposición y los cuerpos del Estado se han cobrado más de un centenar de víctimas mortales y las manifestaciones (tanto pro rusas como pro UE) se suceden en diferentes puntos del país. La intromisión imperialista de la UE y EEUU en el país provocó multitudinarias manifestaciones abaladas por la iglesia ortodoxa ucraniana que precipitaron actos violentos (destrucción de estatuas de Lenin incluidas) y, finalmente, la huida del presidente Yanukóvich. Recordemos, a modo de ejemplo de dicha intromisión, que el senador estadounidense John McCain se personó en Maidán y pidió a los opositores que continuasen en la plaza hasta derrocar al gobierno (hecho penado en EEUU con 10 años de cárcel, por cierto).

A partir de aquí, grupos radicales violentos de opositores armados como Sector Derecho tomaron edificios gubernamentales mientras apaleaban a la policía y colgaban retratos de Stepan Bandera (líder nazi ucraniano) así como diversa simbología nazi-fascista. Finalmente tomaron la Rada Suprema y dictaron una orden de búsqueda contra el presidente Yanukóvich, al que acusaron de haber asesinado manifestantes utilizando francotiradores. Sin embargo, recientemente se ha filtrado una conversación en la que el ministro de exteriores de Estonia afirma que los francotiradores no eran de Yanukóvich sino de la oposición. El presidente, a pesar de todo, logró escapar a Rusia. El nuevo gobierno prohibió rápidamente el Partido Comunista de Ucrania (que había recogido 3,5 millones de firmas para dejar al pueblo decidir si acercarse o no a la UE en un referéndum, a lo que la oposición se negó) y abolió la ley sobre las lenguas de las minorías aprobada en 2012 que afecta a minorías rusas, húngaras o rumanas.

Se producía, pues, un golpe de Estado contra el gobierno escogido en las urnas en 2010, con la aprobación y colaboración de EEUU y la UE, que ponía a Oleksandr Turchínov (del partido liberal-conservador de centro-derecha Batkivshchyna, “Patria”) como presidente del Parlamento y a Arseniv Yatsenyuk (del mismo partido) como primer ministro. El gobierno se repartía pues entre el partido Patria, el nacionalista y fascista Svoboda (presidido por Oleh Tyahnybok) y el nacionalista de centro-derecha UDAR (presidido por el ex boxeador Vitali Klichkó). Ese mismo día era puesta en libertad Yulia Timoshenko (partido Batkivshchyna), encarcelada en 2011 por abuso de poder. Es menester mencionar que hay grandes empresarios pro UE detrás de todo esto, como el hombre más rico de Ucrania, Rinat Ajmedov, el cual apoyó las protestas de Maidán.

1 publico

 Neonazis de Svoboda bloqueando el Parlamento ucraniano y sosteniendo una bandera del Ejército Insurgente Ucraniano, que masacró a 80.000 polacos en 1943 bajo la dirección de Stepan Bandera. Fuente: Público.

Por si fuera poco, la líder del Partido Socialista Progresista de Ucrania Natalia Vitrenko, denuncia intimidaciones, abusos de poder, torturas, secuestros y amenazas de muerte a ciudadanos, policías y a los diputados que no apoyen al nuevo gobierno. Denuncia además que este es ilegal, que ha violado la Constitución ucraniana y que está cometiendo actos atroces en el país, pasando por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos.

Tras estos sucesos, los habitantes de Crimea han decidido defenderse. Se han conformado grupos de defensa y parece que la población rusa (inmensa mayoría) de esta antigua península rusa situada a orillas del mar Negro no piensa ceder fácilmente. Las manifestaciones, plagadas de banderas rusas y soviéticas, atraen a miles de personas en Simferopol y Sebastopol, que gritan consignas contra el fascismo y piden a Rusia que intervenga y frene al gobierno apoyado por EEUU y la UE. El gobierno ruso decidió, ante la petición del parlamento de Crimea, intervenir en el asunto, asegurando que el nuevo gobierno ucraniano es ilegal y fascista.

El Parlamento crimeo aprobó el 11 de marzo prohibir las actividades de los partidos fascistas Svoboda y Sector Derecho al considerar su presencia “peligrosa para la vida y la seguridad” de los crimeos. También ha aprobado una declaración de independencia de la península como paso previo a la celebración de un referéndum para decidir si se anexionan a Rusia, el cual se celebrará este mismo domingo 16. A su vez, el Parlamento ruso está tramitando una nueva ley que ampare la anexión de nuevos territorios.

La población de Crimea, sin embargo, no es la única que pide ayuda a Rusia. Decenas de miles de personas se han manifestado portando banderas rusas en ciudades orientales ucranianas como Melitopol, Mariupol, Járkov o Donetsk, donde se ha expulsado a los fascistas que pretendían asaltar los edificios gubernamentales. En la localidad de Lugansk incluso se llegó a izar la bandera soviética en el edificio del gobierno tras expulsar del mismo a un grupo de la organización Sector Derecho.

 2 rtMiles de ciudadanos se manifiestan contra los activistas del Euromaidán en la Plaza de Lenin, en Donetsk. Fuente: RT.

Crimea es la única república autónoma de Ucrania y una tierra que ha sido conquistada en numerosas ocasiones (desde los mongoles hasta los griegos). Los tártaros de Crimea son indígenas de la zona y actualmente se estiman en algo menos de 250.000 (frente a algo más de un millón de rusos y casi medio millón de ucranianos).

La península de Crimea fue anexionada al Imperio Ruso en el siglo XVIII por la zarina Catalina II. Siglos después, tras la II Guerra Mundial (en la que la ciudad de Sebastopol conseguía el título de “Ciudad Heroica” por la batalla contra los nazis), Stalin expulsó a los tártaros de Crimea por haber colaborado con el régimen hitleriano (regresarían a finales de la década de 1980). Posteriormente, en 1954, el entonces dirigente del PCUS, Nikita Jruschov, “regaló” Crimea a la República Socialista Soviética de Ucrania (gesto muy criticado especialmente tras la caída de la URSS por la pérdida de Sebastopol). No obstante, en 2010 se consiguió firmar el acuerdo de Jarkov para mantener la flota rusa del mar Negro en las bases de Crimea hasta 2040 (trato que puede verse afectado por el gobierno actual de Ucrania).

Los rusos crimeos no reconocen el gobierno de Kiev y exigen celebrar el susodicho referéndum. Los tártaros, por otro lado, se han puesto de parte del nuevo gobierno ucraniano. Esto ha derivado en conflictos. El gobierno de Kiev ha amenazado con enviar tropas a Crimea para frenar a los que estén en contra de la “revolución”; Putin asegura que protegerá a los rusos y afirma, junto con China, que occidente está detrás del golpe de Estado; las Fuerzas Armadas ucranianas en Crimea han jurado lealtad a los crimeos y la UE y EEUU exigen a Rusia que no intervenga (a pesar de haberlo hecho ellos antes). Tenemos aquí un complejo cóctel de intereses que veremos cómo termina.

En medio de este conflicto imperialista que juegan, por un lado, EEUU y la UE y por el otro, Rusia y China en menor medida, está el pueblo ucraniano, que sufre una larga y agónica crisis causada por las políticas del FMI que parece poco probable que termine a corto o medio plazo. Se estima que 1 de cada 8 ucranianos vive en la pobreza extrema. El nuevo gobierno, sin embargo, ya ha pedido más ayuda al FMI (que significarían más recortes, a pesar de que Ucrania destinará 7.900 millones de euros este año al pago de su deuda) y ha traspasado la extracción de gas a la empresa norteamericana Chevron. Se habla también de que Ucrania ha enviado sus reservas de oro a EEUU por mar, por si se complican las cosas.

Los medios de comunicación al servicio del imperialismo estadounidense y de la UE han sabido llevar muy bien este conflicto. No han dudado en tildar de dictador a Yanukóvich, decir que la mayoría de la población quiere entrar en la UE, repetir hasta la saciedad que un referéndum en Crimea sería ilegal o poner a Rusia como único enemigo y causante de todos los problemas. Es curioso, sin embargo, que se les haya pasado por alto el carácter fascista de parte de la oposición que actualmente gobierna el país gracias a EEUU y la UE (llegando a decir que son los pro rusos los que han hecho pintadas fascistas en Crimea contra los tártaros); que este gobierno ha llegado al poder violando la misma Constitución que utilizan para negar el referéndum crimeo; las graves amenazas y palizas que los nazis están propinando contra todo aquél que no esté de su parte o que la UE y EEUU han intervenido en el conflicto desde el principio (a la vez que piden a Rusia que no lo haga).

Por desgracia, la situación del pueblo no tiene pinta de que vaya a mejorar. De hecho, Ucrania no significa nada para EEUU o la UE, es sólo una pieza de interés geoestratégico y económico más. Las revueltas ciudadanas de Maidán se convirtieron en luchas entre magnates pro UE para quitar el poder a los magnates pro Rusia y entregárselo a EEUU y la UE. El bienestar del pueblo importa poco a los que han financiado este conflicto. Una muestra de esto es lo que he dicho anteriormente: el único partido que pidió celebrar un referéndum para que fuesen los ucranianos los que decidiesen su futuro (el PCU) ha sido prohibido. Esta es la democracia que nos vende el imperialismo occidental.

Todos sabemos lo que hubiese sucedido si durante el 15m un ministro venezolano hubiese animado a los manifestantes a derrocar al gobierno. Sin embargo, los medios han tomado la intromisión de John McCain (entre otros) como algo normal. Incluso como algo bueno para la democracia. ¿Acaso ha de tener EEUU licencia para hacer lo que le venga en gana? ¿Quién le ha nombrado juez y jurado del mundo? ¿Dónde está el derecho de autodeterminación de los pueblos? Está claro que cuando los intereses de las élites están en juego, no hay derechos que valgan (y todavía hay gente que dice que la lucha de clases ya no existe). De todos modos, los medios controlados por estas élites ya se encargan de poner a la opinión pública de su lado sin demasiada dificultad.

 3 mccain

Oleh Tyahnybok (Svoboda) junto a McCain en Kiev y haciendo el saludo nazi. Fuente: www.veooz.com

Si los medios llaman dictador a Yanukóvich, ¿Por qué no llamarlo también a Rajoy? ¿Qué diferencias hay entre ellos? Ambos han llevado a cabo políticas de privatizaciones dictadas por el FMI haciendo caso omiso al pueblo, ambos dirigen gobiernos profundamente corruptos, ambos han empobrecido a la clase trabajadora de sus respectivos países y ambos se niegan a tener en cuenta las voces de auxilio del pueblo, ahogado por la crisis. Yo os diré la diferencia que hay entre ellos: Rajoy está a las órdenes de la UE y EEUU y Yanukóvich, no. Nadie ha de financiar la oposición española porque ya gobierna la gente que a le interesa al imperialismo occidental, en Ucrania, sin embargo, gobernaba gente que beneficiaba a Rusia y eso no podía ser.

Tengo clara mi posición: no estoy de acuerdo con muchas de las políticas llevadas a cabo por Putin en Rusia pero en este momento concreto, nos guste o no, a mi parecer es el único que está interviniendo para frenar al fascismo resucitado por la UE y EEUU, a pesar del desastre de la II Guerra Mundial. Claro que no lo hace por buena fe (sus intereses están ahí) pero ya es más de lo que ha hecho nadie hasta la fecha, por desgracia. Cuando el fascismo llama a la puerta hay que posicionarse rápidamente y creo que los comunistas tenemos claro en qué bando debemos estar. La UE podría haber llevado a Ucrania a unas elecciones democráticas pero, en lugar de eso, ha alentado un golpe de Estado fascista. Que esto sirva para que de una vez nos demos cuenta de dónde estamos metidos. ¿Acaso podemos hacer cambios en esta UE desde dentro viendo lo que son capaces de hacer?

Veremos cómo se desarrollan los acontecimientos a partir de aquí. El referéndum de Crimea está a la vuelta de la esquina y la maquinaria informativa no se detiene. Lo que está claro es que con este nuevo gobierno el pueblo seguirá sumido en la pobreza. La única salida que tienen es luchar por sus derechos como clase y no permitir las atrocidades que los fascistas están cometiendo impunemente. El imperialismo (tanto el ruso como el europeo y estadounidense) ha de abandonar el país y dejar decidir libremente a la clase trabajadora ucraniana, ya sea celebrando un referéndum para decidir entrar o no a la UE o como lo que crean más oportuno.

Fuerza y ánimo al pueblo y a los camaradas del Partido Comunista Ucraniano.

¡No pasarán!

Toni Velasco “graduat en Geografia per la Universitat de Barcelona i explotat en pràctiques per la Diputació de Barcelona”

@avelasgar

Un consell de redacció

by

Editorial

Aquest és el nostre primer editorial com a consell de redacció de la Revista Revolució i volem presentar-nos. Perquè us feu una idea de com són aquestes reunions, us presentarem l’equip amb allò que hi ha sempre al damunt de la taula, el cafè.

Laura: cafè amb llet i llet calenta. La Laura, la nostra historiadora, autora i dibuixant, s’encarrega del facebook i de trobar la imatge de la setmana.

Albert: cafè amb llet freda. És físic i còsmic, i s’encarrega de fer que la revista estigui perfecta tècnicament, un mag de les tecles.

Maria: te, verd, si pot ser. La Maria ens controla una mica, i ens ajuda a maquetar la revista.

Alba: cafè amb llet d’avena. Lletraferida i experta en consum, s’encarrega de Twitter, de buscar les cites de la setmana i les fotos d’Instagram.

Marta: La Marta, filòloga i cantant d’Intromental, seguirà la reunió per Internet perquè està ocupada, però sempre ens revisa les comes i els punts.

Carlota: tallat amb llet d’avena. Busca les dades de la setmana, corregeix quan cal, i pren actes de reunions. 

Ens trobem per a parlar del sopar Revolució d’aquest dissabte i per preparar la Revista Revolució del gener i aprofitem per fer recompte d’on hem arribat fins ara i cap a on volem anar. La Revista Revolució va néixer amb l’esperit de ser una revista per explicar a la joventut mobilitzada allò que ens preocupa i que no expliquen els mitjans: volíem parlar de la realitat que ens envolta i de les nostres preocupacions, apropant-nos-hi a través de les dades, les experiències i la reflexió. Nosaltres som joves preparades i formades que estem batallant, igual que ho feu vosaltres, per construir cada dia un món més just i més lliure, un món diferent, més com hauria de ser i menys com ens el volen vendre. Pensem que una Revista com la que tenim entre les mans ha de ser horitzontal i plural, amb un flux dinàmic entre lectors i redactors; un espai on es treballi de forma cooperativa i on tothom s’hi senti benvingut a participar, col·laborar, opinar de forma constructiva. Perquè volem ser al vostre costat i amb vosaltres. Perquè volem donar-vos cada setmana un bon article, un tema del qual podeu parlar de manera rigorosa. Perquè volem ser un referent per a vosaltres i volem que el nostre referent sigueu vosaltres.

I potser és perquè s’acosta el final d’any, el solstici o el nadal, i estem sensibles però ens fa molta il·lusió haver-vos vist i haver posat cara a les nostres lectores. Perquè sou el motiu pel qual seguim combatent cada setmana contra les hores de son i la mandra. “Els hi interessarà el tema?”, “Com va el seguiment de l’article?”, “Què els haurà semblat?” ens preguntem les redactores precàries amb el papalloneig a l’estómac cada dimecres a la tarda. Perquè per a tots vosaltres, val la pena escriure cada setmana. I no podem fer res més que donar-vos les gràcies per acompanyar-nos en aquesta aventura que fa poc temps que vam iniciar amb il·lusió i amb ganes: gràcies per ser amb nosaltres.

Una de mujeres atractivas e interesantes

by

El empujón que la sociedad nos da a las mujeres cada mañana al despertar, es fruto de una deliberada (o)presión, de una estudiada y antigua estrategia que nos demanda una estética, un cuerpo menudo, que no concuerda con el desarrollo biológico que acostumbra a acompañar la adolescencia. Los muslos, las caderas, la tripa, se desnaturalizan para pasar a ser un obstáculo social, una traba para ser Esa mujer.
bodyimagePero aún con esto en mente, aún con la consciencia alerta y todas las horas dedicadas a reeducar y rebatir la percepción de mi persona, a menudo encuentro imposible sentirme cómoda con lo que Soy. Y ahí es dónde, a mi parecer, entra lo preocupante. Entra la necesidad de denuncia, de reclamar a los medios una representación de la realidad más justa. De denunciar un perfil que no sólo no es real sino que además pisa a lo verdadero y lo relega a la categoría de “necesita trabajarse”. Y aquí ya no sólo se reduce a los medios publicitarios usando cuerpos escuálidos sino a todo un sistema montado para hacer de la mujer un ser que no se gana el respeto por sí misma, por ser natural, sino a través de la complacencia y la adecuación a dichos modelos: adulta y madura, obediente, buena madre, leal, equilibrada, profesional, etc.
Espero que quede claro que mi posición no pretende culpar a los hombres de dicha desigualdad y soy consciente que estos también tienen cánones establecidos a la fuerza, pero sí veo que la opresión de la mujer ha ido evolucionando de tal manera que a menudo se ignora que aún queda mucho por hacer. Por supuesto que son logros gigantescos el derecho a voto o libertades como el derecho a abortar, pero precisamente algunas de estas libertades siguen en jaque y es de vital importancia que la lucha no se olvide.
Por todo ello, me estoy quitando de las revistas que nosotras mismas compramos y que hacen que esta líder nos ridiculice mientras luce sus kilométricas piernas con vestidos a precios desorbitados. Me estoy quitando de asumir que ella es más que yo y que ella es más real que todas las mujeres. Que ella es todas las mujeres. Me estoy quitando de cegarme ante la infinita variedad de tipos de mujer que pasean cada día por todas las calles del mundo con sendos cuerpos, personalidades, trabajos y familias, que las definen de verdad, que las hacen interesantes y valiosas por encima de cualquier otro aspecto. Me estoy quitando de la sexualización y objetivación de mi cuerpo.
Me estoy quitando de tantas cosas, que aunque el despedirme de ellas me haga sentir bien, me aterroriza ver la cantidad de ellas y el gasto de energía y tiempo que nos suponen. Me estoy quitando pero me asusta porque es salir al mundo incumpliendo las normas pero, sobretodo, me asusta por el resto, por ver cómo de arraigadas y naturalizadas están en nuestra sociedad y cómo hay verdaderas víctimas de una desigualdad de género que en muchos casos no es sólo exigente para con una manera de lucir o vestir, sino con una manera de existir.
El resto del artículo aquí: http://restandoydemas.tumblr.com/post/64373692743/una-de-mujeres-atractivas-e-interesantes

Els barris, béns comuns

by

Els barris són els nostres béns comuns, cal que lluitem per ells i pel nostre dret a la ciutat

El geògraf i teòric social marxista britànic David Harvey (1935) dedica un capítol sencer de la seva darrera obra, Rebel Cities. From the Right to the City to the Urban Revolution (2012), a parlar dels béns comuns existents a les ciutats.

2013.12.04ImatgearticleSegons Harvey, els béns comuns són aquells recursos dels quals s’apropien les forces socials, recursos que protegeixen i milloren cercant el benefici mutu. En aquest sentit, per exemple, els carrers són espais públics que, a voltes i gràcies a l’acció social, esdevenen béns comuns. Béns comuns entesos com una relació social inestable entre cert grup social autodefinit i els aspectes del seu entorn social i/o físic considerats substancials per la seva vida i supervivència. Amb els béns comuns, tot i que en si no són cap mercaderia, se’n pot fer negoci.

Els barris, per tant, són béns comuns d’una ciutat. A Barcelona l’ambient i vida de cada barri són un bé comú. L’ambient i atractiu d’una ciutat és un producte col·lectiu dels seus ciutadans, un bé comú elaborat pel poble. Els carrers dels nostres barris abans eren espais de sociabilitat popular, ara han esdevingut mercaderies. Aquest bé comú creat per les veïnes i els veïns està sent capitalitzat comercialment, i depredat, pel sector turístic, immobiliari i financer que són els que n’extreuen d’ell les rendes de monopoli. Aquesta és la situació dels béns comuns urbans de la nostra època. Per tant, la lluita ciutadana per aconseguir o recuperar el dret a la ciutat s’ha d’enfrontar als poders del capital que es nodreixen de les rendes derivades d’una vida en comú, d’un producte, que altres han produït. La història del capitalisme al cap i a la fi.

És aquesta situació la que s’observa en els processos que estan vivint certs barris de Barcelona com la Barceloneta, el Raval o el Poble Sec, el barri on visc i la realitat més propera que tinc. Aquesta situació està portant a processos de gentrificació, uns processos de transformació urbana en els quals la població original d’un sector o barri “deteriorat” i amb pocs recursos és desplaçada progressivament per una altra de major nivell adquisitiu, al mateix temps que es transforma la realitat comercial i econòmica del barri. Si bé és cert que aquest procés ha triomfat en barris de Barcelona com el Born, és un procés que està en el seu punt àlgid al Raval i la Barceloneta i que encara és incipient en un barri com el Poble Sec. Un altre capítol de la llarga, mentidera i tràgica història del desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona”.

Aquests exemples només demostren que l’urbanització capitalista tendeix perpètuament a destruir la ciutat, els seus barris i els seus carrers, com a bé comú, social polític i vital. És el nostre deure com a ciutadanes i ciutadans lluitar pel nostre dret a la ciutat i pels nostres béns comuns. És el nostre deure pensar en noves formes d’actuació dins d’aquest oceà de sociabilitat que es pretén interrompre que és Barcelona. I si la Rosa de Foc no s’hagués d’apagar mai?.

Per obtenir més informació:

– Repensar el Poble-sec. El Pla Paral·lel, la mercantilització del Poble-sec, L’Altaveu del Poble-sec, núm.1, juliol 2013.

– Més informació sobre el “model Barcelona” a: DELGADO, M. (2007): La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”, Libros de la Catarata, Madrid; o, LEYVA, E.; MIRÓ, I.; URBANO, X. (2007): De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, Editorial Virus, Barcelona; o, UTE (Unió Temporal d’Escriptors) (2004): Barcelona marca registrada. Un model per desarmar, Editorial Virus, Barcelona.

Arnau Lopez Espinosa

@arnaulopes