Author Archives: Carlota

L’estafa convergent

by

Deu ser dur sentir-se estafat. Sentir que t’han enganyat. Que els duros no valien quatre pessetes, que tot era teatre. Deu ser dur veure com el referent polític, el guia moral, roba al país que tant estima. Deu ser dur pensar que aquella rectitud moral no era més que una disfressa. Deu ser dur practicar la marxa enrere quan estàs en ple clímax sobiranista. També ho deu ser veure com la teva parella de fet se’n adona que li estàs fent el salt. Deu ser dur, ara mateix, ser convergent.

Ho és ara, no abans. No ho era quan es va destapar el Cas Palau, ni el Cas Banca Catalana, ni les ITV. No ho era tampoc quan els mossos deixaven sense un ull a l’Esther Quintana. Tampoc quan tanquen una planta sencera a un hospital com el de Bellvitge. Tampoc quan retallen en estructures d’Estat com l’educació, la sanitat, els bombers, les universitats… Ho era menys quan la Generalitat feia de tropa de xoc de la patronal. No ho era quan pactaven amb el PP les major retallades de la història. De fet, tampoc ho era quan es pactava tot amb Madrid. Quan el peix al cove. Quan Convergència era el pilar de càrrega del poder espanyol. Tot era pel bé del país. Si el país ho necessitava els convergents pactaven amb Aznar. Si era necessari pactaven una retallada de l’Estatut a esquenes del govern de la Generalitat. El país sempre estava per sobre de tot, i estava fet a imatge d’una gran figura, d’una persona d’una gran sapiència, sense cap taca en el seu expedient: Jordi Pujol.

Ser convergent va estar de moda durant molts anys. Era una moda una mica casposa, però exitosa, i de casa! Ho era sobretot per la família Pujol, que continuava beneficiant-se fins i tot quan no estaven a primera línia. Cada èxit era per obra de Jordi Pujol, i totes les obres (presumptament) tenien a veure amb la seva família. Diuen les enverinades llengües espanyoles que el primogènit cobrava comissions milionàries per obres publiques. En una carta, fins i tot, el cap de família va anunciar que tenia uns “estalvis” a la Banca Privada d’Andorra. Pel que es veu la “família” està emprenyada perquè la banca andorrana ha trencat el secret bancari. No es pot empipar a la gent d’ordre d’aquesta manera.

Ara ja no està de moda ser convergent. Almenys a Catalunya. La parella de fet de Convergència ensenya una mica les dents. No li agrada que pacti amb altres, ni que s’arronsi amb la consulta. I com Convergència no acaba de fer net, ni els Pujol es mostren col·laboratius, parlen de la possibilitat d’estudiar el divorci com a mesura que no desitgen ni en el pitjor dels escenaris. Potser ser convergent està de moda a Andorra, a Suïssa, a les Caiman, o a Madrid, però pel que es veu aquí ja no. Pensin els independentistes de bona fe amb qui s’ajunten, que la cosa no fa gaire bona espina.

Juanma Rodríguez

Nova impunitat judicial del feixisme

by

Divuit neonazis organitzats i armats absolts per la justícia. Aquest és el maleït titular que hem llegit tots els que lluitem per les llibertats i en contra d’un feixisme que creix exponencialment. ¿Què dimonis ha passat? Calen explicacions, jurídiques i polítiques; les jurídiques les podem donar, les polítiques es defineixen en una sola paraula: impunitat.
Tot s’inicia amb la investigació per part de la Guardia Civil d’unes pàgines web d’ideologia feixista; acompanyades dels habituals missatges d’odi i persecució a immigrants, comunistes i homosexuals, la web incloïa apartats on es podien comprar armes. A partir d’aquí la Guardia Civil demana al jutge autorització per a intervenir les converses telefòniques dels responsables de les pàgines, i la jutgessa dóna el permís. Arran de les escoltes que fa la policia acaben efectuant diversos registres a locals i domicilis dels feixistes implicats, operació que es va anomenar Panzer; 18 detinguts que queden en llibertats amb càrrecs i alguns d’ells surten de la presó pocs dies després de pagar la fiança. Se’ls acusava d’associació il·lícita i de tinença il·lícita d’armes, amb penes d’ 1 a 4 anys i d’ 1 a 3 anys respectivament.
Es va realitzar el judici i fa pocs dies ha arribat la sentència; absolts. L’errada és d’origen i a criteri del jutge, l’autorització per a intervenir les trucades telefòniques dels implicats no estava prou motivada. En el qüestionament de l’argumentació que fa la Guardia Civil per a intervenir les comunicacions, el jutge no veu cap indici de delicte en vendre armes per internet; efectivament són armes que es poden comprar a altres llocs fàcilment, però a aquesta rèplica li hem de sumar que el jutge veu absolutament normal l’existència de pàgines nazis a la xarxa, diu que no hi ha cap mena d’indici de delicte, i que ni tan sols cal investigar-les. En conseqüència, l’autorització poc argumentada de les intervencions telefòniques dels feixistes és nul·la, perquè vulnera els seus drets fonamentals (dret al secret de les comunicacions, emparat al art. 18 CE).
Són les grans contradiccions dels estats democràtics, que atorguen drets a tothom, fins i tot als feixistes que pretenen obertament restringir els nostres drets i llibertats més bàsics com la vida. Per al tribunal aquests drets fonamentals han pesat més que la veritat material del procés. La nul·litat de les escoltes telefòniques converteix en nul·les també totes les proves que es van obtenir en els registres policials; la lògica d’això és una doctrina penal àmpliament acceptada sota la metàfora del fruit de l’arbre enverinat; vol dir que les proves que s’han obtingut a partir d’altres proves il·legals són també nul·les. Aplicat a aquest cas el tribunal ha considerat un nexe de causalitat entre les escoltes telefòniques i els posteriors registres.
Conseqüències jurídiques d’això; no tenen cap validesa provatòria tot el que van intervenir als registres: espiells per a disparar a precisió, armes de l’exèrcit (amb els seus corresponents números de registre), i fins i tot un llançagranades. Encara que admetem que les escoltes telefòniques eren il·legals, l’aplicació d’aquesta doctrina té excepcions admeses per la jurisprudència com el descobriment inevitable, és a dir, els registres s’hagueren produït inevitablement tot i no comptar amb les escoltes. Sobre aquesta excepció el ponent no en fa cap tipus de referència en tota la sentència.
Les qüestions que es tornen cabdals en aquest cas són dos, la justificació de les intervencions a ulls del tribunal insuficients, i què es deia en aquestes escoltes per a determinar que els escorcolls tenen un nexe de causalitat amb les trucades intervingudes. I en aquesta segona qüestió és on trobem l’altra irregularitat alarmant; van desaparèixer tant les cintes com les armes intervingudes als escorcolls. Són errors judicials que només succeeixen quan són d’extrema dreta els asseguts a la banqueta, i que deixen molt complicat el recurs de l’acusació popular al Tribunal Suprem.
L ‘anàlisi jurídic acaba en una absolució molt forçada, tant en la vinculació com en l’argumentació que tira per terra l’ordre d’intervenció. El drama de tot plegat és que no és el primer cop que la Quarta Secció de l’Audiència Provincial de València declara nul·les les proves contra grups feixistes, ja ho va fer el 2005 en el cas Armagedon. Això ja no són qüestions jurídiques sinó de veritable impunitat dels grups neonazis a València, i calen explicacions polítiques.
Resulta que hi ha una secció que invalida sistemàticament qualsevol prova que afecti a grups neonazis. Poques vegades em sentireu a mi aplaudir el treball de la policia, i quan ho fan amb prou eficàcia contra aquests perillosos grups se’n va tot en orris. Tota una sèrie de despropòsits: algun cap policial sol·licita permís per a unes intervencions telefòniques amb deficiències argumentatives, les passa per alt la jutgessa d’instrucció (doncs podrien haver estat esmenades a temps), algú dins de l’administració judicial fa desaparèixer les proves obtingudes, i finalment arriba una sentència insultant a qualsevol país democràtic. ¿Algú s’imagina la nul·litat de proves i posterior absolució d’algun membre d’ETA a qui li trobin armes a casa? ¿Ningú investigarà per què les armes que duien aquests feixistes provenen de l’exèrcit, i qui les ha facilitades? ¿no hi haurà cap responsabilitat per la desaparició de les proves i les cintes de converses telefòniques?
Procediments i sentències d’aquest tipus faciliten que es repeteixin tragèdies com l’assassinat de Guillem Agulló. En aquell cas el jutge no va aplicar cap agreujant per discriminació ideològica, i el seu assassí confés va complir tan sols 4 anys de presó i 5 de llibertat condicional; anys després es presentava a les eleccions i avui torna a sortir airós d’aquest cas, ja que era un dels acusats. La impunitat del feixisme per part de molts jutges, l’administració i la policia és una constant en aquest país, on la justícia no és igual per a tots.
Luis Fernández Pallarés

Tinc feina, i què?

by

Sóc una treballadora precària. Tinc vint-i-tres anys i dues feines. I no, cap de les dues no té res a veure amb allò que vaig estudiar. I vaig estudiar molt, eh? Una carrera i un màster relacionats amb les Humanitats. Però aquest post no és per parlar de l’atur juvenil, ni de l’atur en general, ni de les sortides laborals de les carreres (ni de les taxes!). Aquest post és per poder queixar-me públicament. Molts m’han dit ja que, en la meva situació, no puc fer-ho: amb l’atur que hi ha, com se t’acut, ja m’agradaria a mi que no m’arriba, al meu amic ja no té prestació… Doncs precisament per això, per tot això, em queixo públicament: precarietat i exclusió social.

En els darrers tres mesos he xerrat amb amics, camarades, coneguts i companys de feina sobre el fet de tenir feina. Tots els que en tenim ens trobem en la mateixa situació, encara que sota diverses formes. No és que no ens agradi la nostra feina, que sovint també, sinó que alguns estem sobrecapacitats per fer-la. Alguns no arribem al salari mínim, d’altres hem fet del treball temporal la nostra rutina, molts no podem emancipar-nos. Pot ser trobem feina amb prou facilitat, però la perdem amb la mateixa. I aquesta, quan arriba, va acompanyada de sous base minsos, pot ser en negre, o requereixen hores extra que no tenen per què ser pagades.

Però això no és el que més ens preocupa. El que més ens preocupa és que no ens podem queixar. No és que ens oprimeixi el sistema perquè no ens ofereix res millor. És que ens oprimeix la nostra gent. És que ha arribat un moment que aquell que es queixa de tenir una feina és considerat un suïcida, un malcriat i una mala persona. Perquè se suposa, que quan tens una feina, s’han acabat els problemes i els motius per a seguir lluitant. Perquè si fa quatre anys un mileurista era un jove amb tots els drets del món a queixar-se de la seva situació, ara hem de donar les gràcies aquells que no hi arribem. Perquè és clar, amb un 52% d’atur juvenil, com pots dir aquestes coses? Doncs no era això, companyes, no era això. No era haver de compaginar dues feines per no arribar a ser mileurista, no era estudiar durant quatre anys i tenir un màster per no treballar ni tan sols en alguna cosa que tingui a veure amb els meus estudis, no era saber que viurem pitjor que els nostres pares. No era això. No era per això que fa anys que celebrem un 1 de maig. Perquè el primer de maig no és per celebrar que tenim feina, sinó per commemorar lluites obreres. I ja em perdonaran, però tenir una feina precària és, i serà un motiu per queixar-se.

C.F.

El 25 de maig votem per la nostra vida

by

 

000725567Com en anteriors ocasions, les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig tindran menys participació que altres cites electorals. El vot de càstig als grans partits del règim (PP, PSOE i CiU, de polítiques intercanviables i idèntiques) i la percepció de la Unió Europea com una font inesgotable de dolor i austericidi pels països del sud formen una doble barrera que convidarà a moltes persones a quedar-se a casa el proper diumenge. Aquesta decisió pot abocar el continent sencer a l’abisme.

Les senyals d’alarma fa anys que estan enceses. Després de l’esclat de la bombolla tòxica d’especulació immobiliària i financera, els grans bancs alemanys i francesos van generar una pressió brutal sobre els governs portuguès, espanyol i grec perquè rescatessin els seus sistemes bancaris. L’objectiu no era salvar el poble, sinó que no es perdés ni un sol cèntim dels seus mals negocis. El resultat ha estat que cada ciutadana catalana ha perdut 2000€ per salvar Bankia o Caixa Catalunya.

Els estats del sud, arruïnats i humiliats per la Troika, van iniciar les retallades i privatitzacions més grans de la història recent, un procés que per al FMI, el BCE o la Comissió Europea no té final. Milions de persones viuen en la pobresa sense casa, llum o fins i tot menjar. L’atur no baixa del 20% a Espanya, i la meitat de la joventut no troba feina. Mentre s’abaixen els impostos als rics, les taxes injustes com l’IVA o les matrícules de les universitats no paren de pujar. Milers de persones emigren, o es donen de baixa de les llistes de l’atur després de 8 anys anant d’entrevista en entrevista. La llista de crims contra la població és inacabable, mentre els governs de CiU i PP anuncien noves lleis de censura i repressió, o milloren l’armament de la policia.

Els partits Popular i Socialista europeus preparen grans coalicions perquè no poden mantenir més la farsa del bipartidisme i la burgesia exigeix no cedir ni un mil·límetre en la destrucció dels drets socials, mentre el feixisme creix a França, Holanda, Regne Unit, Grècia, Ucraïna o Bulgària, alimentant-se de l’odi contra la Troika. La contradicció de la Unió Europea ha arribat al seu límit màxim, i les alternatives són clares: la caiguda lliure en la barbàrie, amb una Europa governada pel gran capital financer de la mà del feixisme, i que ja prepara l’assalt final amb el Tractat Transatlàntic pel Comerç i la Inversió; o bé l’aliança dels pobles per recuperar la sobirania, iniciant un procés constituent que trenqui amb el capitalisme financer i el feixisme.

El proper diumenge 25 de maig ens juguem el futur del continent, i serà la primera batalla contra el bipartidisme, el règim del 78, la Troika i la OTAN. I els i les comunistes hem de traduir la mobilització en vots, ja que com diu Alexis Tsipras, ara com mai votarem per la nostra vida.

Oriol Arcas

 

Frozen, princeses de Disney sense homes

by

Disney representa i ha representat sempre el gran símbol de l’amor romàntic. Ha sigut l’encarregada de difondre la idea, especialment entre les nenes, de que existeix una única parella, masculina i ben plantada, amb la qual la teva vida és completa; aquell príncep blau que solucionarà tots els problemes.

 

Tot i que una flor no fa estiu he de dir que em va sorprendre molt gratament la pel·lícula Frozen que s’ha estrenat a finals del 2013. És la història de dues germanes (Anna i Elsa) que s’ajuden entre elles. Princeses primes i d’ulls gegants que es treuen les castanyes del foc sense necessitat de cap home. Malgrat que hi apareixen dos nois, forts i ben plantats, aquests tenen un paper secundari i acompanyen a les protagonistes en les seves aventures. Les dues germanes és transformen en el procés, s’accepten tal com són i maduren.

 

La pel·lícula és interessant per que exposa i qüestiona mites que el llegat de Disney s’ha encarregat d’anar fomentant. Un exemple és el de l’amor romàntic i l’amor a primera vista. Elsa coneix a un noi i decideixen casar-se; la resta de personatges, en comptes de cantar i ballar organitzant el casament, es dediquen a senyalar l’absurditat de la seva decisió. Fins a tres personatges arriben a afirmar que no et pots casar amb un noi que acabes de conèixer. Quantes princeses han tingut amics tant assenyats? Quantes han acabat casades i “felices”?

 

Un altre punt que trenca amb la tradició és que la pel·lícula presenta a un personatge femení fort i independent que no és malvat. La germana gran, Anna, és fortament reprimida per part dels pares perquè amagui els seus poders màgics; un dia no pot més i explota congelant a tot el reialme. Malgrat que té tots els números per acabar sent la bruixa dolenta, aquest no és un personatge pla; no és bona ni dolenta, senzillament no pot més.

 

El final és un “final feliç”; però real. No hi ha una gran casament, no és un punt i a part en la vida de les dues germanes. Sinó que gràcies a les aventures que han viscut han guanyat autoestima. I el més important, cap de les dos acaba amb cap noi; es tenen l’una a l’altra.

 

Si bé és cert que Disney no es convertirà en el símbol de la lluita feminista, és agradable veure personatges que s’enfronten a un món real en el que no és normal casar-te amb el primer noi que et passa pel davant.

 

Anna Blanco

Estudiant universitaria i feminista

Operación Palace #oppalace

by

Horas después de la noche de impresiones tan variadas que pasé gracias al programa de Jordi Évole, tengo que decir que mi sensación con respecto al “Operación Palace” es totalmente contradictoria. Y es que mientras veía el programa de Salvados de la noche de ayer, debo reconocer que me enfadaba por momentos al ver como se “bromeaba” con algo tan serio como fue lo sucedido el 23 de Febrero de 1981.

operacion-palaceEsta fecha siempre había sido una fecha recordada en mi casa, y yo recuerdo perfectamente como mis padres me explicaban la angustiosa noche que pasaron. Mi padre era un miembro activo de las CCOO de la Construcción y militante comunista y siempre contaba como estuvo durante todo el intento de golpe de Estado llevando fichas de afiliación de camaradas y otros documentos posiblemente comprometidos de un lado para otro, en previsión de que el golpe de estado triunfase. Por su parte, mis abuelos habían ido a casa a acompañar a mi madre, que estaba sola con mi hermano, de un mes de edad, y la ayudaban a meter en maletas todos los libros, cuadros y documentos de mi padre que pudieran ser conflictivos. Esperaban una llamada para bajar a la calle a quemarlos: por suerte esa llamada nunca llegó.

Pero las horas han ido pasando desde esa primera impresión al ver Salvados, y yo he ido reflexionando y compartiendo estas y otras ideas, así como observando las de los demás a través de las redes sociales. Y aunque sigo pensando que el falso documental es un tanto frívolo, creo que ha cumplido con creces su objetivo, que era hacer ver a las personas lo fácil que es manipular-distorsionar la realidad a través de los medios de comunicación. Sobre todo si ésta misma realidad no se conoce bien o no se tiene la voluntad de ahondar en ella.

Y es que la famosa frase del ministro de propaganda nazi Joseph Goebbels que dice que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad, sigue como siempre muy vigente en nuestra actualidad. La manipulación puede darse gracias a la desinformación, pues si uno no conoce las cosas, es fácil de manipular.

Teniendo en cuenta lo anterior, creo que el momento de realizar el programa es idóneo, debido a los acontecimientos que se dan hoy a nivel mundial a través de las redes sociales. Diariamente, gente que de forma normal no hace opinión sobre política, habla sobre lo que sucede en Venezuela o en Ucrania. Y, también normalmente, dichas opiniones se forjan a través de los medios de comunicación que frecuenta más a menudo y que, entiendo, se presuponen como neutrales.

¿Cuántas veces hemos visto el vídeo de una chica Ucraniana, en la que invita a contar la verdad sobre lo que allí está sucediendo, y encima lo compartimos? Porque claro…¿Cómo una chica con esa carita puede mentir? Pues para hablar de Ucrania y sin tener los elementos suficientes para entrar a valorar, a mí me preocupa bastante que las personas que lideran la revuelta ciudadana sean grupos paramilitares entre los que destacan líderes de la ultraderecha del país. O simplemente que en el partido Nazi de Grecia, también lo celebren.

 

En cuanto a lo que la gente está opinando, sobre la supuesta dictadura en Venezuela y el control de los medios de comunicación nacionales (hay que tener en cuenta que todos los privados son pro-oposición). También hay miles de personas que comparten vídeos y fotos de lo sucedido en las revueltas entre gobierno y oposición, aunque luego aparece la manipulación de los mismos: fotos de otros países, postediciones digitales, etc. Para opinar con respecto de Venezuela y poder generar una opinión entorno a lo que hoy pasa allí,  está bien saber que Venezuela es uno de los países con mayores índices de alfabetización de América Latina y es un país en donde la Universidad es gratuita. No hace falta que diga que el estudiar garantiza unas mejores capacidades para tener acceso a la información, con lo que si Venezuela ofrece gratuitamente el acceso a la información, ¿creéis que con sus medios de comunicación pretenden desinformar? como mínimo es un tanto contradictorio.

En resumen, creo que Jordi Évole y la gente de Salvados acertaron con el programa de ayer pues, aún con algunos matices, creo que han hecho un envite a la población para que veamos la facilidad con la que se nos puede manipular si se tienen los mecanismos adecuados.

Carlos Del Barrio

http://elasombrosomundodelabasura.blogspot.com.es/

 

La pestanya cultural

by

Cabaret Literari: El tercer dijous de cada mes, el Col·lectiu Gilles de Rai organitza una jam de poesia, música i escena amb l’objectiu de proporcionar un espai on donar a conèixer les pròpies creacions literàries. Aquesta iniciativa neix sota el convenciment de que tot acte d’escriptura, per poder ser, ha de viure moments d’exteriorització. Aquest dijous 20 de febrer a les 21h: “Habría que pulirlo”. Lloc: Rai Art, c/ Carders, 12, principal. Entrada gratuïta (carnet de soci anual a 3€), amb la possibilitat de sopar per 3€.

Festival Internacional del Circ Ciutat de Figueres: Del 20 al 24 de febrer els amants del circ es donen a cita a Figueres. Una ciutat que es consolida com una de les principals capitals europees del Circ degut a la gran promoció i difusió de les arts escèniques que realitza. Durant quatre dies s’ofereixen les 24 millors representacions que al llarg de la passada temporada varen recórrer els principals escenaris europeus. Entrades a partir de 10€. Per a més informació sobre els espectacles i sobre com arribar i on allotjar-se consulteu el següent enllaç.

 

MiniTea3 “Carnaval carnal”: 4 minisales, 8 obres d’uns 15 minuts i no més de 4 actors per sessió. Es tracta d’un “nou concepte” teatral en el que l’espectador podrà gaudir de la màxima proximitat, frescor i varietat. De dimecres a diumenge i fins el 2 de març al c/ Robador, 18. Preu per funció: 5€ (4€ pels socis).

 

Cicle de cinema de David Lynch: El proper 20 de febrer l’ateneu roig inicia un cicle de cinema de tres sessions dedicat a un dels directors més rellevants de la corrent surrealista, David Lynch. Un autor que amb les seves obres ens trasllada a un món dibuixat pels somnis i el misteri. El primer film que obra aquest cicle és el thriller Blue Velvet (1986). Les projeccions es realitzaran cada dijous a les 21:30h a l’Ateneu Roig.

 

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

21 de febrer de 2014

“Els saharauis no demanem l’impossible, demanem passar per les urnes”

by

El conflicte del Sàhara Occidental és un problema polític que enfronta el Frente Polisario, màxima autoritat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) proclamada el 1976 i reconeguda per 86 països i Marroc, que ocupa els territoris dels Sàhara Occidental des de 1975 i es nega a reconèixer el dret a l’autodeterminació dels Sàharauis tal i com es va comprometre ens acords de pau signats el 1991 i que posaven fi a setze anys de conflicte armat.

A dia d’avui la situació està totalment bloquejada i malgrat els esforços de la MINURSO, missió de les Nacions Unides per la Celebració d’un referèndum, per fer avançar les negociacions el poble saharaui continua esperant, allò que el dret internacional ja ha reconegut però que el poder polític ignora: el dret a l’autodeterminació.

Khaled Mohammed és membre del Secretariat Nacional del Frente Polisarioi coordinador pel Frente Polisario amb la MINURSO. Parlem amb ell durant el VIII Congrés de la UJSario que té lloc al campament de refugiats d’Auserd (Algèria)

Com s’estan plantejant el nou procés de negociació amb  Marroc programat per després de l’abril de 2014?

La ONU segueix demanant una solució que garanteixi el dret a l’autodeterminació del poble del Sàhara Occidental. Hem tingut 14 rondes de negociació sense èxit per las senzilla raó de què Marroc no vol entrar realment en la negociació. Es manté en la postura de la “autonomia”, però en poble saharaui rebutja aquesta autonomia. Així doncs hem perdut tot aquest temps per la falta de voluntat política de Marroc.

Sense pressió de la comunitat internacional Marroc no avançarà pel camí de les negociacions, ja que ara està resistint gràcies als diners europeus.  I al que és pitjor, Europa està legitimant aquesta situació en girà el cap en la denuncia de la vulneració de drets humans al Sàhara Occidental.

Nosaltres els saharauis no demanem l’impossible, demanem passar per les urnes, decidir democràticament sobre el nostre futur, tal com marca el dret internacional i les resolucions de la ONU.

En cas que fracassin de nou les negociacions quin paper ocupa la lluita armada?

La lluita armada està sempre a l’ordre del dia. Però si hi ha l’opció d’arribar realment a una solució pacífica, justa i democràtica optarem per aquesta via. Si això no és possible haurem de recórrer a les armes malgrat que preferim la via pacífica basada en el respecte al dret internacional.

Que signifiquen els acords de pesca entre Espanya i Marroc en aigües saharauis?

Són vergonyosos en la mesura que vulneren el dret internacional, ja que aquest estableix que no es poden explotar els recursos naturals d’un territori no autònom com el Sàhara Occidental sense el vistiplau de la població del territori i en benefici mateix d’aquesta. Estem decidits a continuar amb la lluita contra aquest acord i utilitzarem totes les vies legals en contra d’aquests, inclús recórrer al Tribunal Europeu.

Europa ha ignorat aquestes bases del dret internacional cosa que no va fer Estats Units quan va signar l’acord de lliure comerç amb el Marroc en 200, doncs va excloure clarament el Sàhara Occidental  per la senzilla raó de que Estats Units no reconeix la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental.

Malgrat tot dins d’Europa s’ha de mencionar la posició valenta de Suècia, Dinamarca, Holanda, Finlàndia i el Regne Unit que van votar en contra o es van abstenir en la votació.

Quin paper juga la solidaritat internacional en el conflicte del Sàhara Occidental i sobretot en la qüestió de la vulneració de drets humans en territoris ocupats?

La solidaritat internacional és molt important en la nostra lluita. Marroc té armament, mitjans, amistat amb gran potencies…Nosaltres però tenim el suport de la gent amant de la pau, la justícia i la llibertat…

La solidaritat internacional i una opinió pública favorable són essencials per fer canviar la balança de forces i aconseguir que es faci justícia per al nostre poble.

 

Natàlia Martínez i Aina Valldaura (Moviment de Brigadistes)

La pestanya cultural

by

Itineraris Culturals pel districte de Gràcia: Des del Taller d’Història de Gràcia s’organitzen tota una sèrie de visites guiades que permeten redescobrir espais coneguts a través d’una mirada que evoca al passat. Si ets un fanàtic d’aquest barri, un amant de la seva història o simplement un gracienc o grancienca molt encuriosit, no podràs passar per alt algunes d’aquestes rutes: “La Diagonal de Gràcia. De les Tres Puntxes a Tusset”, “La Gràcia Modernista. De Lesseps als Jardinets” o “Les Places de Gràcia. Urbanitzant el territori”. La propera cita, “La Gràcia Oculta i Misteriosa”, està programada pel 15 de febrer: 19.30h, Plaça Lesseps. Les places són limitades i els preus oscil·len entre els 9€ i els 4,50€ (pels socis del Taller).

https://www.facebook.com/taller.dhistoriadegracia

 

 

“Murmullos del Bosque”: El silenci, la tranquil·litat, la naturalesa i la llibertat sovint són aspectes que les ciutats en les que vivim ens han fet oblidar. Mitjançant les seves fotografies però, l’artista japonès Takeshi Shikama ens ofereix una finestra a la frondositat i l’oxigen que es respira a diversos boscos dels Estats Units, França i Japó. Les instantànies, des del suport que les acull a la tècnica amb la que han estat realitzades, es caracteritzen per la tradició pictòrica de l’Extrem Orient. Exposició gratuïta. Sala Polivalent de Gas Natural Fenosa (Plaça del Gas, 1, Barcelona). Horari: de dilluns a divendres no festius de 10h a 14h i de 16h a 20h.

 

 

L’Alternativa Teatre: Ara fa uns mesos, Sabadell va obrir les portes al “primer Sofà-Teatre de Catalunya”. Es tracta d’una sala de teatre independent que dóna lloc a espectacles de format reduït en un ambient que busca la màxima comoditat entre actors i públic. Aquesta setmana podreu gaudir no només d’una bona comèdia, “Consuélame, Consuelo”, sinó també de la presentació d’un projecte musical: “Sigo apostando”, del grup Ocultas intenciones. Funcions de dijous a diumenges. Preus i horaris a consultar depenent de l’espectacle (els dijous “taquilla inversa”). C/ Marià Aguiló, 22, Sabadell.

 

 

“Catalunya en Transició”: El Memorial Democràtic inicia una exposició itinerant en la que s’ofereix una lectura dels principals compassos de la Transició des de l’òptica catalana. En particular, la mostra es vertebra entorn a dos eixos: la vessant social, focalitzada en l’oposició franquista, i les particularitats polítiques que definiren Catalunya entre les eleccions del 15 de juny del 1977 i els comicis al Parlament de Catalunya del 1980. Del 3 al 28 de febrer l’exposició es situa a la Biblioteca Trinitat Vella de Barcelona (C/ Galícia, 16). Gratuïta. Horari: dilluns i divendres de 16h a 20.30h; dimarts, dimecres, dijous i dissabtes de 10h a 14h. Inauguració i xerrada: dijous 6 de febrer a les 18:30.

 

 

 

 

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

 

Ara és demà: una crònica

by

El passat dissabte 1 de febrer, a la Fàbrica Fabra i Coats es va celebrar l’Assemblea Oberta “Ara és demà”, convocada des de ICV-EUiA.

Una trobada amb l’objectiu d’acostar, teixir i reforçar associacions, moviments i gent d’esquerres.

Va ser una jornada de reflexió, debat i intercanvi d’idees de persones que lluiten tant a peu de carrer com a les institucions.

Prop de 1500 persones van participar-hi, compartint i debatent en diversos grups amb gent de diferents fronts de lluita però amb objectius comuns.

El debat es va donar entorn als següents eixos:

EIX 1: ACCIONS:

1. Quines són les accions que creus que s’han de promoure, reforçar o iniciar?

2. Quines són les accions prioritàries?

 

EIX 2: ALTERNATIVA POLÍTICA

1. Quina és l’alternativa? Com es construeix? Com ens l’imaginem? A quins sectors socials ens adrecem?

2. Com ha de funcionar aquest espai per facilitar una construcció oberta d’una alternativa política i social?

 

La bona dinamització i la bona voluntat dels i les participants van ser els millors engranatges de l’èxit que de la jornada.

 

Van ser especialment emotius els parlaments dels i les representants dels Comitès de Vaga d’Alstom, Panrico i TVC, que porten ja molts mesos en lluita constant. Suportant tota mena de coaccions sense perdre mai la força i l’empenta.

 

De l’”Ara és demà” es van recollir moltes propostes i es va veure evidenciada la necessitat de donar continuïtat a aquest procés. Per això, es va acordar la configuració d’un grup dinamitzador per donar continuïtat a la trobada.

És per tant, el moment de recórrer aquest camí iniciat, fent que sigui la gent d’esquerres i no unes sigles, les que marquin l’horitzó i el rumb a seguir.

 

 

Vladimir Manzanera i Helena Altés

 

 

Enllaços:

–       www.araesdema.cat

–       Infografia resum conclusions: http://euia.cat/img/documentos/file/doc_euia_8.jpg

–       Document conclusions complet: http://pad.araesdema.cat/