Gràcies als CJC vaig aprendre, no sense dificultats, que l’important de les persones i els moviments comunistes no és la identitat ni l’aparença, sinó la capacitat de transformar el seu entorn en col·laboració amb moltes altres persones i moviments populars que també desitgen construir una societat més justa i equitativa.

Que al marge de les doctrines i dels clàssics s’aixeca tossuda la multiplicitat i complexitat de la vida.

Que els essencialismes i les anàlisis dogmàtiques de la realitat són prepolítica sense dialèctica.

Que una associació d’estudiants, un esplai o un casal de joves poden ser la primera trinxera del nou món que ha de venir.

Que la unitat primer de tot ha de ser programàtica. Que el programa ha de ser realista i possible.

Que cal parlar el llenguatge del carrer.

Que la consigna buida sense la pràctica pacient i quotidiana és pur avantguardisme paternalista.

Que l’autoritat moral és la més poderosa arma política.

Que la pluralitat de pensament i d’orígens enriqueix i ens fa més representatius.

Que el treball intel·lectual és imprescindible, però que la ideologia sense sensibilitat és un decàleg buit de significats.

Que hegemonitzar no vol dir homogeneitzar, sinó confluir en l’heterogeneïtat.

Que la Revolució no és un dia ni una setmana, sinó una gran constel·lació de vides i projectes que es densifiquen molt lentament.

Que la Joventut existeix per formar-se i equivocar-se en el seu propi camí, no per mimetitzar el discurs de ningú altre.

Que el consens sempre és preferible a la imposició.

Que l’ortodòxia esclerotitza i aniquila la creativitat.

Que l’important del centralisme democràtic és l’adjectiu que acompanya el nom.

Que l’apoderament és del col·lectiu, però que les persones són infinitament més importants i profundes que les sigles.

Que l’individu també té un lloc en una societat d’iguals.

Que la llibertat cal guanyar-la i aplicar-la cada dia.

Que els sentiments no són febleses, sinó l’ingredient humà que justifica les nostres lluites diàries.

Que una dirigent per damunt de tot ha de saber entendre i atendre les emocions d’altres camarades.

Que menysprear els companys i companyes de lluita per allò que ens diferencia, en comptes d’apreciar-los pel que ens uneix, ens fa més petites i pobres.

Que sense instruments oberts i plurals en els fronts d’acció només som un club d’opinió que mai no s’equivoca.

Que l’autosuficiència i l’enveja són contrarevolucionàries.

I, sobretot, que sense alegria no hi ha combat.

A. C.