No quarto da Vanda (Pedro Costa – 2000)

Entrar en contacte amb un director com Pedro Costa és garantía segura de que gairebé tot el que hom pensa sobre el cinema pot canviar molt ràpidament. Des de la seva gènesi fins a la seva projecció, “No quarto do Vanda” suposa una plantofada a molts nivells a la cara de tot l’aparell megalomaníac del cinema burgès, plantofada que portava gestant-se dins de Pedro Costa probablement des que frequentava bars i festes de l’onada punk dels 70 a Lisboa.

Temps després de la ja esmentada adolescencia rebel, Pedro Costa es converteix en un director d’èxit. Aquest èxit el porta, l’any 1997, a rodar “Ossos” al marginalíssim barri lisboeta de Fontainhas, un d’aquells forats negres on l’heroína i la misèria ho han rosegat tot. Segons les pròpies paraules de Pedro Costa, el fet d’entrar a un lloc com aquell amb camions de material lumínic i una marabunta de tècnics envaïnt el barri el va fer sentir totalment fora de lloc, com si el cinema estigués vampiritzant un espai que tenia la seva pròpia història prou conflictiva com per haver de suportar una invasió de la ficció.

En acabar el rodatge d’Ossos, Costa va començar a visitar el barri de Fontainhas de forma assidua, armat amb una videocàmera i un petit mirall per il·luminar. Aquestes visites, que es van perllongar durant un parell d’anys, van donar com a resultat “No quarto do Vanda”, una obra mestra que retrata de forma punyent una realitat social duríssima però també un grup d’éssers humans que fan el millor que poden amb allò que la vida els hi ha donat.

Aquesta película esborra els límits entre el documental i la ficció – o més aviat, demostra que son uns límits més aviat inexistents, al contrari del que pensa la cultura cinematogràfica més mainstream, que a vegades ens obliga a escoltar barbaritats com “no és una película, és un documental”-, i mostra, de facto, com no calen grans pressupostos ni grans desplegaments de mitjans per manufacturar películes d’una bellesa singular i d’una humanitat elogiable.

El seu mètode de treball és eminentment documentalista, però això no li impedeix assajar determinades escenes amb els actors, que s’interpreten pràcticament a ells mateixos. La construcció de les escenes està elaborada o dramatitzada, però sempre aprofitant elements propis de l’espai. La película no s’inventa res, però ho aprofita tot en el lloc i en el moment apropiats per teixir l’història, la vida dels personatges.

En relació a això, és molt destacable alguna de les escenes en que els joves del barri s’injecten heroïna. Sempre ho fan mig a les fosques, però necessiten punts de llum per trobar-se la vena. El resultat es una llum que sembla col·locada pel director per poder mostrar de forma efectiva com es punxen, però que en realitat és una llum col·locada o buscada pels propis personatges per poder fer allò que l’escena mostra.

Costa va aprofitar totes les imatges de l’enderrocament de Fontainhas (que a día d’avui ja fa temps que no existeix) per anarles inserint al llarg de tota la película, per donar la sensació d’un món que s’ensorra al voltant dels personatges, cosa que al cap i a la fi descriu bastant bé les seves vides.

Si aconseguiu una càmera digital petitona i teniu una mica de temps lliure, fer una película com “No Quarto do Vanda” està al vostre abast. Només cal el talent.