Blue Valentine (Derek Cianfrance – 2010)
Aprofitant els aires de Sant Valentí, aquesta ressenya ve com un guant. No només perquè la major part de l’acció es desenvolupa en un día de Sant Valentí, sino perque personalment em va portar a reflexions que podrien ser útils davant de tant marketing amorós de bomons i cupidos.
Les meves raons per veure Blue Valentine van ser més tècniques que cap altra cosa. Està filmada amb la que es promociona com “la millor càmera de cinema digital del mon”, i això va apelar a la meva curiositat. No obstant, m’esperava una tragicomèdia romantica ensucrada i llefiscosa, estava preparat per dues hores de tortura emocional i psicològica, i potser per aquest motiu em va sorprende gratament.
La película ens presenta en dos eixos cronològics la història d’una parella. En el primer, la parella es coneix, s’enamora, fa el burro, s’ho passa bé, fa plans. Són joves, guapos, ilusionats, poden amb tot. En el segon, un fabulós Ryan Gosling amb una calvície incipient i una no menys fabulosa Michelle Williams a la que sembla que falten moltes hores de son van veient com la rutina i la vida en general van prenent el lloc a la màgia dels seus primers anys junts.
Fins aquí, podeu pensar que no és res massa original. I tindrieu raó. No és una película que destaqui per un guió innovadoríssim ni per uns girs de guió espectaculars. Tot el contrari. Segurament, aquí es on rau la seva humanitat. El cinema ens té acostumats a presentar-nos parelles meloses amb un amor indestructible, sotmesos als designis sàdics d’uns guionistes que, patint perquè el tema de les relacions de parella sigui massa poc interessant, necessiten assassinar-los, torturar-los, separar-los, posseïr-los, el que sigui per tal de no haver-se de quedar a soles amb les emocions humanes.
El drama central de Blue Valentine es l’ineluctable humanitat dels seus personatges. Els éssers humans, ja les fan aquestes coses. S’enamoren, son feliços, tenen fills, pateixen d’alopècia, perden les forçes, s’avorreixen els uns dels altres. Segur que no és tan espectacular com tenir a Ryan O’neill (Love Story) repetint frases estúpides com “estimar és no haver de demanar mai perdó” mentre veu com la seva dona agonitza de leucèmia sense saber-ho; però té un mèrit indiscutible, i és que resulta molt més proper i verosímil, i que és una oportunitat molt més interessant per investigar les emocions humanes.
L’estructura de muntatge, sense ser una idea nova, no es limita a presentar dos eixos cronològics per entrar a la galàxia de directors cool que descobreixen la sopa d’all, sino que utilitza el muntatge en la seva funció comparativa més elemental, la comparació. Comparem com eren al principi, com són al final, i els entenem. Entenem que costi més sentir ilusió quan les coses deixen de ser noves i apassionants.
També cal destacar l’atreviment del fotògraf, Andrij Parekh, sobretot en la memorable seqüència del motel, un himne àcid al valentinisme més hortera del mercat, que deixa ben clar que no hi ha llums de colors suficients al món que aixequin una relació quan l’amor s’ha esfumat. Com a nota negativa, però, hi ha un cert abús de l’estètica publicitària imperant, amb rajos de sol entrant directament a la òptica per fer-ho tot més “bonic”. Però jo el comprenc. Al cap i a la fi, els productors volien veure els resultats de “la millor càmera de cinema digital del món”. I per sort, sembla que les grapes dels productors es van mantenir allunyades de la major part de seqüencies de la película.
Si esteu tips i tipes de romanticisme de plàstic i caixes de bombons amb forma de cor, Blue Valentine és la vostra película per aquest proper día 14.