En les darreres setmanes, els mitjans de comunicació han bombardejat la opinió pública amb tones de dades, números, indicadors i valoracions polítiques sobre l’informe PISA 2012. Malauradament, han estat poc nombroses -gairebé inexistents- les lectures crítiques de l’informe i, sobre tot, de les declaracions dels nostres responsables polítics en matèria d’educació.

Anem a pams…. Què és PISA¹? El Program for Internacional Student Assesment és un programa de la OCDE que, per encàrrec dels estats, avalua cada 3 anys les competències de l’alumnat de 15 anys en lectura, matemàtica i ciències experimentals. Es tracta de realitzar proves escrites a centenars de milers d’estudiants arreu del món per establir un rànking i donar dades “objectives” perquè els estats puguin millorar els seus sistemes educatius. I aquí comença la trampa: tot i que les proves PISA estan molt ben fonamentades i adaptades als consensos científics sobre educació, les dades que aporten són només quantitatives i generals, informant de manera parcial. En educació, la recerca més potent i productiva és sempre qualitativa i considerablement local donat que els fenòmens educatius són molt complexos i difícilment extrapolables.

Si ens centrem en la competència científica, PISA ens diu que una persona és competent quan és capaç d’identificar problemes científics, d’explicar-los i de fer ús de proves en les seves argumentacions. En definitiva, quan és capaç de llegir críticament una notícia científica, fer-se una opinió sobre un tema socialment rellevant i prendre decisions que marquin la seva actuació. Per posar un exemple, un persona científicament competent és, en cas de malaltia, capaç d’entendre i valorar críticament el diagnòstic del metge, fer-li preguntes rellevants sobre els aspectes que no entén i decidir quin tractament seguirà per millorar el seu estat de salut, a partir d’aquestes indicacions. Per avaluar aquesta competència, PISA proposa proves contextualitzades en l’entorn socio-cultural de l’alumne, en què cal llegir, reflexionar, argumetar i tenir una visió cultural de la naturalesa de la ciència. Aquest tipus de proves són radicalment diferents de les experiències d’aula a les que està acostumat l’alumnat català: una educació científica tradicional en què ser “competent” vol dir prendre bon apunts d’una teoria descontextualitzada i resoldre exercicis en cadena, més matemàtics que no pas científics i que no acostumen a portar a l’acció. I aquí està la segona trampa: no és just ni es poden esperar bons resultats si avaluem una cosa diferent del que fem a l’aula. Així, és “normal” que els alumnes catalans obtinguin mals resultats en ciències a PISA? Malauradament, sí, perquè la nostra societat és científicament analfabeta. Ara bé, el més important no és que Catalunya se situi per sota de la mitjana de la OCDE i de la mitjana espanyola². El més important és veure perquè i com progressar en l’alfabetització científica.

En declaracions a la premsa, la consellera Irene Rigau ha dit que els mals resultats en ciències a PISA són causats per la “forta presència d’immigrants”³. Clara i contundent. Però no només està fent declaracions perillosíssimes sinó que les fa sense basar-se en proves, sense demostrar la seva pròpia competència científica. Com pot ser que els “immigrants” siguin un problema per les ciències però no per la llengua -els resultats en llengua a PISA milloren al 2012-? Segurament el que la consellera no s’atreveix a dir és que no obtenim bons resultats perquè no estem educant els nostres infants de manera que desenvolupin la seva competència científica. I no ho estem fent perquè les seves polítiques -i les de l’Estat- no ho permeten.

Per canviar els resultats a PISA, hem de canviar la manera d’entendre l’educació. No podem seguir parlant de la cultura de l’esforç i de l’individu perquè hem de desenvolupar una cultura educativa cooperativa i comunitària, en què les famílies i l’entorn de l’alumne siguin partícips i corresponsables. Nombroses recerques han mostrat en els darrers anys que aquestes estratègies potencien notablement les competències dels alumnes. De tots els alumnes.

A més, una visió cultural de la naturalesa de la ciència ens porta a un model IBSE⁴ –Indagation Based Science Education– en què l’alumne no estudia ciència sinó que fa ciència escolar, implicant-se en els processos propis del coneixement científic i entenent-los. Per això necessitem professorat que interioritzi aquesta nova visió i això passa per millorar la formació inicial i per consolidar la formació al llarg de la vida d’aquest professionals: cal donar-los eines per a la reflexió sobre l’acció per a l’innovació educativa amb polítiques de formació que reconeguin els mèrits del personal més actius i que potenciïn el treball cooperatiu entre els centres educatius i les universitats. Només així podem assegurar la transferència i la millora educativa.

D’altra banda, és evident que un model IBSE requereix de més personal als centres per reduir les ràtios alumnat/professorat. És absolutament impossible abandonar una educació de llibre i exposició magistral amb més de 30 alumnes a l’aula. Calen grups petits, amb més d’un professor en determinats moments, en què el diàleg i la reflexió siguin constants. No necessitem pissarres digitals a cada racó de l’escola, ni un ordinador a cada taula, ni iPads ni grans laboratoris. Necessitem més professors i professores, que se sentin valorades i reconegudes, segures en els seus llocs de treballs i que puguin, així, donar el millor en una formació de per vida.

Però això ja ho sap Sra.Rigau, oi? No calia que li digués PISA. El que passa és que no vol millorar el nostre sistema educatiu perquè la gent competent pregunta, raona…i passa a l’acció!

—

Nora Sánchez Oussedik

Professora Associada del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i la Matemàtica de la Universitat de Barccelona

@oussedik