M’agradaria estrenar aquesta columna, enlloc d’abocar-me directament a la crítica d’una pel·lícula, a compartir una breu reflexió sobre el que és, o com veig personalment, el que és o hauria de ser la crítica cinematogràfica.

La funció de la crítica dins el cinema, entenent el cinema com un fenomen massiu, tant pel que fa al volum d’oferta com al volum de demanda -i és terrible haver-ho de plantejar en termes mercantils, però no parlo d’un cinema ideal, sinó del que existeix-, hauria de ser proporcionar alguna mena de guía a l’espectador potencial, assumint que es difícil accedir a tot el ventall d’oferta cinematogràfica. Aquesta guia mai pot deixar de ser subjectiva, ja que qui la duu a terme és una persona amb les seves preferències, els seus gustos particulars, i el seu recorregut personal. Però dins d’aquesta subjectivitat hi hauria d’haver algun tipus de criteri objectiu, o altrament el crític no deixa de ser un opinador gratuït a la recerca del seu propi públic: aquells que comparteixin les seves preferències i gustos. Aquest tipus de crítica, que és per cert la més abundant, resulta inútil, ja que ofereix al lector una visió que podria ser la seva pròpia; amb l’excusa de les raons pràctiques (el crític va sistemàticament al cinema perquè és la seva feina), priva al potencial espectador d’exercir el seu propi pensament crític, i no li ofereix res que no pogués aconseguir per ell mateix donades les circumstàncies: n’alimenta la mandra.

Existeixen els criteris objectius per elaborar una crítica? Assumint per endavant que hi haurà qui defensi que no existeixen, jo sóc partidari que si que existeixen. El cinema és una forma de comunicació, i com a tal empra un llenguatge, format per elements que mediatitzen la recepció de la informació i condicionen l’espectador tant a nivell conscient com inconscient. Un llenguatge visual format per plans, enquadraments, moviments de càmera, llum, color, muntatge, etc. I com que enquadrar, il·luminar una escena, muntar una seqüència, etc, d’una manera i no d’una altra, parteix sempre o gairebé sempre d’una tria conscient, és possible analitzar aquest conjunt de decisions i extreure’n conclusions que resultin útils al lector-espectador. El crític és aquella persona amb coneixements sobre aquest llenguatge disposat a dur a terme aquesta extracció de conclusions, intentar separar -que no silenciar- la seva visió subjectiva de l’intent d’anàlisi objectiva basada en una observació purament lingüística.