El Nadal és el moment de l’any en que puc accedir a pel·lícules que estan tan allunyades del circuit comercial que, irònicament, no es poden aconseguir per gaires més víes que comprar-les. Una de les adquisicions estrella d’aquest Nadal ha estat un pack de Theo Angelopoulos, un director que es va centrar en les seves 15 pel·lícules en temes polítics i revolucionaris, i el seu arrelament històric a Grècia.

Megalexandros (Alexandre el Gran), data de l’any 1980 i proposa un microcosmos que podria representar molts fenòmens revolucionaris històrics. La figura d’un líder carismàtic que guia al poble en la confrontació contra els poders fàctics i, un cop aconseguida la victòria, es manté en el poder per tal de mantenir les victòries revolucionaries. El seu lideratge revolucionari s’acaba convertint en una mà de ferro que veu contrarrevolucions arreu; el poble no triga a qüestionar-lo, i, després d’un període repressiu, el lider carismàtic abandona el poder, deixant les coses poc més o menys com al principi.

Instintivament, com a espectadors tendim a buscar de seguida una interpretació concreta de la pel·lícula. És una crítica a Stalin? A Alexandre el Gran? No. Molt intel·ligentment (trobo jo), la pel·lícula desactiva les interpretacions concretes mitjançant una confluència de línies històriques totalment conscient que ens fa pensar en una voluntat “historicista” genèrica més que en una crítica concreta. El líder carismàtic és Alexandre el Gran, no un símbol, sinó una encarnació perfectament natural, que apareix, això si, a mitjans del segle XIX, i no en el període que històricament li pertoca. La pel·lícula s’inicia explícitament en el primer dia del segle XX, però hi situa uns esdeveniments (el segrest d’uns lords anglesos) que van tenir lloc realment l’any 1840. D’altra banda, els propis seguidors d’Alexandre són referència iconogràfica clara als kleftes (bandolers) del s. XIX, i amb demandes pròpies de les guerrilles comunistes de la post-guerra grega.

Trobo admirable la voluntat del director d’abordar qüestions tan susceptibles de ser subjectivables, de la manera més humanista possible. És possible entendre tots els personatges, les seves motivacions i les contradiccions que pateixen. A més a més, aconsegueix traslladar aquesta voluntat de filmar la totalitat de les situacions al pla visual, amb llargs travellings circulars que deixen temps a la reflexió, deixen lloc a l’anticipació tensa de l’espectador, i transmeten la voluntat de retratar tot un entorn (més moral que físic, potser, però la moralitat no es fotografiable) més que de jutjar les actituds dels personatges.

En un final molt significatiu, Alexandre desapareix, després de ser deposat (devorat sería gairebé més apropiat) pel poble, i reapareix sorpresivament a l’Atenes contemporani. Al criteri de l’espectador queda si això simbolitza un desig revolucionari que es transmet de generació en generació, aprenent dels seus errors, o bé (interpretació més pessimista), una certa manera de fer les coses que, immune als fracassos, segueix reapareixent en la Història de forma periòdica.

A.