Els barris són els nostres béns comuns, cal que lluitem per ells i pel nostre dret a la ciutat
El geògraf i teòric social marxista britànic David Harvey (1935) dedica un capítol sencer de la seva darrera obra, Rebel Cities. From the Right to the City to the Urban Revolution (2012), a parlar dels béns comuns existents a les ciutats.
Segons Harvey, els béns comuns són aquells recursos dels quals s’apropien les forces socials, recursos que protegeixen i milloren cercant el benefici mutu. En aquest sentit, per exemple, els carrers són espais públics que, a voltes i gràcies a l’acció social, esdevenen béns comuns. Béns comuns entesos com una relació social inestable entre cert grup social autodefinit i els aspectes del seu entorn social i/o físic considerats substancials per la seva vida i supervivència. Amb els béns comuns, tot i que en si no són cap mercaderia, se’n pot fer negoci.
Els barris, per tant, són béns comuns d’una ciutat. A Barcelona l’ambient i vida de cada barri són un bé comú. L’ambient i atractiu d’una ciutat és un producte col·lectiu dels seus ciutadans, un bé comú elaborat pel poble. Els carrers dels nostres barris abans eren espais de sociabilitat popular, ara han esdevingut mercaderies. Aquest bé comú creat per les veïnes i els veïns està sent capitalitzat comercialment, i depredat, pel sector turístic, immobiliari i financer que són els que n’extreuen d’ell les rendes de monopoli. Aquesta és la situació dels béns comuns urbans de la nostra època. Per tant, la lluita ciutadana per aconseguir o recuperar el dret a la ciutat s’ha d’enfrontar als poders del capital que es nodreixen de les rendes derivades d’una vida en comú, d’un producte, que altres han produït. La història del capitalisme al cap i a la fi.
És aquesta situació la que s’observa en els processos que estan vivint certs barris de Barcelona com la Barceloneta, el Raval o el Poble Sec, el barri on visc i la realitat més propera que tinc. Aquesta situació està portant a processos de gentrificació, uns processos de transformació urbana en els quals la població original d’un sector o barri “deteriorat” i amb pocs recursos és desplaçada progressivament per una altra de major nivell adquisitiu, al mateix temps que es transforma la realitat comercial i econòmica del barri. Si bé és cert que aquest procés ha triomfat en barris de Barcelona com el Born, és un procés que està en el seu punt àlgid al Raval i la Barceloneta i que encara és incipient en un barri com el Poble Sec. Un altre capítol de la llarga, mentidera i tràgica història del desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona”.
Aquests exemples només demostren que l’urbanització capitalista tendeix perpètuament a destruir la ciutat, els seus barris i els seus carrers, com a bé comú, social polític i vital. És el nostre deure com a ciutadanes i ciutadans lluitar pel nostre dret a la ciutat i pels nostres béns comuns. És el nostre deure pensar en noves formes d’actuació dins d’aquest oceà de sociabilitat que es pretén interrompre que és Barcelona. I si la Rosa de Foc no s’hagués d’apagar mai?.
Per obtenir més informació:
– Repensar el Poble-sec. El Pla Paral·lel, la mercantilització del Poble-sec, L’Altaveu del Poble-sec, núm.1, juliol 2013.
– Més informació sobre el “model Barcelona” a: DELGADO, M. (2007): La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”, Libros de la Catarata, Madrid; o, LEYVA, E.; MIRÓ, I.; URBANO, X. (2007): De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, Editorial Virus, Barcelona; o, UTE (Unió Temporal d’Escriptors) (2004): Barcelona marca registrada. Un model per desarmar, Editorial Virus, Barcelona.
Arnau Lopez Espinosa