Breus apunts marxistes sobre els grans eixos de la contrareforma universitària EU2015

La crisi estructural del sistema capitalista està marcada per les conseqüències de l’aplicació, des de fa dècades, de les polítiques neoliberals. Un dels objectius de la burgesia, la destrucció dels drets socials garantits per un Estat del Benestar, mort amb la fi del pacte social, es troba en l’escenari més idoni pel seu desenvolupament. L’educació universitària n’és un exemple.

Apunts UniversitatMercantilització: desenvolupant la divisió internacional del treball, amb les conegudes conseqüències en el teixit industrial dels països desenvolupats, i profunditzant en la fase imperialista del sistema capitalista, les elits polítiques i econòmiques teoritzen sobre la societat del coneixement: aquella on la ciència i la investigació, en sí mateixes, són part important de les forces productives. En aquest model econòmic, sobretot en els països Europeus, la Universitat juga un paper clau. Mercantilització és organitzar la generació de coneixement i els seus fruits al servei dels interessos del capital privat, en la lluita per consolidar pols de competència a escala internacional (Nord-Americà, Europeu i Asiàtic). Per tant, inherent al mateix, no trobem la generació de riquesa mitjançant el sistema productiu local (proper a les universitats), en tot cas una veritat, però una observació reduccionista, sinó l’organització de la societat del coneixement a partir dels antagonismes de les classes dominants a nivell internacional.

Elitització de la Universitat: “La universitat és una institució que produeix i organitza hegemonia […]” i  “[…] El problema de la divisió social i classista del treball és l’arrel de l’interès que té la universitat per la classe treballadora i el moviment socialista.”  citant breument a Manuel Sacristán en el seu text “La Universidad y la división social del trabajo”. L’elitització de la universitat, és a dir, l’objectiu d’expulsar de la universitat, en endavant, no permetre l’accés a la universitat, a les majories socials i particularment a la classe treballadora respon a dues necessitats per part de la classe dominant. D’una banda, consolidar la generació de les idees dominants (hegemòniques) al marge de les voluntats i aspiracions dels sectors populars a qui és manté en un estat d’ignorància. En segon lloc, per la importància que té la Universitat en la divisió social del treball a partir de la formació dels professionals de la societat, blindar la participació directa en aquest procés a la població que en pateix les conseqüències: els i les treballadores. Més enllà de les teories, més o menys encertades, sobre els canvis en un sistema productiu que ja no accepta més treballadors i treballadores qualificades, l’elitització de la universitat és un mecanisme de supervivència de les classes dominants.

Governança: en un sentit estret de la paraula, governança és la substitució dels actuals mètodes col·legiats de presa de decisió en la universitat i l’estructura institucional que li és pròpia, per les formes de gestió de les grans empreses privades: la supressió del romanent de democràcia universitària i de l’autonomia universitària. En un sentit més ampli i, de fet, acurat al caire de les propostes que els governs estan elaborant, governança és el conjunt de reformes que afecten a la universitat pública. Les principals, sense perdre de vista l’atac a la democràcia universitària, són: substitució de les vies de finançament públic per les vies de finançament privat, augment dels preus dels estudis universitaris i reforma de les polítiques de beques per substituir-les per models d’endeutament estudiantil, reducció i precarització de les plantilles de PDI i PAS i orientar la investigació que es desenvolupa a la universitat per garantir la transferència de coneixement al sector privat. Per tant, sense entrar amb precisió en la qüestió, governança és l’eina, és a dir, les principals línies d’actuació de les classes dominants per reformar la universitat.

Aldo Reverte, CJC-Diagonal.

L’atur, la por i el capitalisme.

Ahir es van conèixer les dades de l’Enquesta de Població Activa. La taxa d’atur a l’estat espanyol ja arriba al 27,16% (6.202.700 persones sense feina), i la juvenil ja arriba al 57%, unes dades esgarrifadores. Unes dades que són l’evidència de la situació d’emergència social en que es troba l’estat; una evidència, a més, de l’escletxa ja insuperable que separa la joventut de la resta de la població activa. Es fa cada vegada més patent que les proclames que defensaven les reformes laborals, del PSOE primer i del PP després, no eren més que mentides. No eren més que excuses de mal pagador per augmentar la seva competitivitat en base a la nostra pobresa.

Evolucion-Tasa-Desempleo-Espana-EuropaElls ho tenen molt clar; per redreçar la situació de crisi del capitalisme han d’abaratir els costos humans. Pensen que la riquesa la creen els empresaris, que el que abans es deia “reproducció de la força de treball” és una cosa passada de moda. Tenir una massa treballadora que torni al dia següent a treballar no requereix donar, a aquesta, una vida digna. Total, si no vénen tenen tot un gruix de població que espera amb gran ansietat poder treballar. Una sanitat, una educació, un habitatge i una alimentació digna són luxes -deuen pensar- en temps de crisi. Hi ha gent que fins i tot s’ho arriba a creure. Bé, desgraciadament molta. També és molta la gent que creu que abaixant salaris la cosa anirà millor per les empreses. Potser sí, però acostuma a passar que de les grans dades macroeconòmiques, i d’aquells balanços que tenen moltes línies en ascens, les persones que viuen del seu treball s’emporten molles microscòpiques.

En tot cas, molta gent acostuma a pensar-ho fins que un bon dia li treuen la casa, ha d’anar sovint al banc d’aliments o ha de fer mil tripijocs per mantenir la família. Aquí comencen a canviar moltes coses, però apareix la por. Bé, la por apareix abans, però s’acostuma a barrejar amb la supèrbia del que mirava “Callejeros” i es sentia feliç de no ser tant desgraciat. La por ho paralitza tot, és el principi del poder d’aquells que basen la seva riquesa en viure del treball d’altres, d’endeutar a la gent, en definitiva, d’aquells que s’enriqueixen amb el robatori constant i legal conegut com a capitalisme. La por, sigui quin sigui l’origen, es combat en grup, de forma col·lectiva, i s’acostuma a superar quan es coneix d’on ve i qui són els veritables culpables.

Juanma Rodríguez

25 de Abril SEMPRE!

El 25 de Abril era una tradición familiar. Con mi abuelo en la memoria, seguíamos cada año los mismos ritos: mi madre compraba claveles por la mañana y marchábamos en dirección a la manifestación que bajaba la Avenida da Liberdade, siempre abarrotada de gente.

tumblr_m31t2xFwOn1qcq0e7Para la generación de Abril, la de mis padres, la revolución de los claveles significó la posibilidad de un mundo nuevo, una redención que haría que la historia no volviera a repetirse. Fue la inmovilización de una idea que podría, quizás, construir una historia nueva.

Actualmente, cada 25 de Abril se sigue llenando la Avenida. Lo más fácil sería pensar que es simplemente un día de celebración nacional, otra tradición. Pero esa es la convicción de los que actúan al servicio de la pasividad, que sirve para clausurar la historia en la eterna repetición de lo mismo, inmutable e injusta. En realidad, el 25 de Abril es la señal inequívoca de que la historia no pudo redimirse, sino que camina acelerada hacia algún abismo y que los que la sufren no se conforman con ello.La conmemoración de la revolución Abril siempre ha sido el espejo de su país y hoy es el reflejo de un país disuelto en una austeridad asfixiante, de un gobierno conservador y pasivo ante el creciente desespero de los que piden su ayuda.

La tradición sirve para colmar la flaca memoria de la historia: por eso la Avenida da Liberdade insiste en llenarse de gente año tras año, y mi madre en comprar claveles y mi padre en bajar la Avenida. Puesto que todos somos dueños de una memoria desordenada, la pervivencia simbólica del espíritu de Abril nos debería bastar para mirar con recelo el presente, un presente que parece ser de nuevo el retorno de lo que nunca se marchó realmente.

25 de Abril sempre.

Joana Videira Alvarez

Revolució Digital

Això que llegeixes és el Revolució. El Revolució és l’òrgan d’expressió dels Col·lectius de Joves Comunistes CJC, i ara, es retroba a la xarxa. Som i serem aquí per tal que ens pugueu llegir de la manera més propera i assequible que coneixem, en format digital.

El Revolució reneix amb l’esperit de transmetre a la joventut allò que la joventut espera, una petita revolució en cada frase, una plataforma per a pensar críticament, una manera d’enfrontar-nos al món amb ganes de canviar-lo, amb idees i amb motius. El revolució és un projecte que neix amb humiltat, però també amb valentia, amb energia i amb paciència, amb la intenció de ser l’altaveu de tots aquells qui ho vulguin i de tirar endavant informant, explicant, comentant tot allò que preocupa no només als Col·lectius de Joves Comunistes, sinó a la joventut del nostre país. Volem ser allò que llegiràs tu, el que llegiran els teus companys de classe, de feina, les teves veïnes i amigues, la gent del teu voltant. Volem ser al teu costat, explicar-te qui som i què ens preocupa, caminar amb tu, i amb ella, i amb ell, endavant, per a canviar tot allò que no ens agrada i per reafirmar-nos en allò que sabem que estem fent bé.

El Revolució vol ser una petita revolució a la xarxa i a la vida, si més no, a les vides de totes aquelles que hi escrivim amb ganes de dir allò que pensem perquè no tenim por, l’hem perduda, perquè ho tenim tot al davant, i tot està per fer, i tot és possible.

Carlota Freixenet i Albert Fajula

Chávez: un legado de dignidad para América Latina

“Chávez nuestro que estás en los pueblos”. El pueblo, en la calle, reza por Chávez. La espiritualidad se mete en el corazón de los pobres. Tienen mucha necesidad. También se mete en su corazón la gente que se la juega por ellos. Y eso era Chávez: un hombre que se la jugó por su pueblo. Por su pueblo y por los pueblos de la América. Es con Chávez que los pueblos de América se han vuelto a reconocer. La oposición le criticaba la “regaladora” de dinero a los países hermanos. “Diplomacia del petróleo”, la denostaban. Chávez sabía que no se salvaba un pueblo solo. Se tenía que salvar todo el continente. ¿No es eso lo que Europa le pide a Merkel? Pero Merkel no es Chávez. Hace falta gente honesta que reconozca que Chávez hizo lo que aquí estamos reclamando. Suramérica, hoy, llora pero crece. Europa sigue arrogante y se hunde. Venezuela, siempre ha visto en su historia cómo dios dormitaba en las lujosas estancias del norte. Siempre ha necesitado de santos para poder avanzar con esperanza. Santos de a pie y a caballo. Porque por la libertad se pelea. Hoy, Chávez ya está en ese panteón en el que hacía casi un siglo nadie entraba. Entendió a su pueblo. Se ha hecho uno con él. Salvó a su pueblo y su pueblo lo salvó a él cuando el golpe. Qué difícil le resulta a Europa entender una relación con un estadista que no esté guiada por el miedo o la sumisión. Chávez era un hombre común fuera de lo común. Zambo, feo, con una cualidad especial para desafinar horriblemente, más grueso que delgado. Mágico. Profundamente mágico. Como Venezuela. De nada sirve que corras bajo la lluvia cuando va a empezar un mitin si no está detrás la gente esperándote. Chávez tenía el don de que detrás siempre estaba la gente. Su pueblo. Si arriesgas y no te miran, el fracaso se multiplica. A Chávez siempre lo miraban. ¿Qué otro mandatario ha reunido al 100% de los dirigentes de América Latina? Sólo Chávez, para poner en marcha la CELAC. Mucha inteligencia, memoria prodigiosa, capacidad de convencimiento, el don de encender y también el de tranquilizar (fue él quien convenció a la izquierda venezolana que debía abandonar las armas y optar por la vía electoral). Chávez una noche en las afueras de Montevideo, recitando durante horas y de memoria poema tras poema mientras Daniel Viglietti rasgaba la guitarra y Pepe Mujica escuchaba con la sonrisa en la boca de viejo guerrillero devenido Presidente. Chávez sintetizando ideas sobre temas bien complejos que sus interlocutores se empeñaban en enturbiar con su lógica de confusos técnicos (un clásico de los consejos de Ministros). Chávez leyendo a Gramsci y comprendiendo la complejidad heterodoxa del comunista italiano y su apuesta por el mundo de las ideas.

Y Chávez metiéndose en la obra de Marx, teniendo bien presente aquello que decía el también venezolano Ludovico Silva (“Si los loros fueran marxistas serían marxistas dogmáticos”). Regresando a Marx y usando sus categorías bien lejos de los que las confunden con un catecismo. Porque en 2005, en vez de decirle a su pueblo que iban a construir el “chavismo”, les dijo que iban a construir el socialismo. Y con ese programa le sacó 11 puntos al candidato de la oposición, Capriles. Chávez llamando a los Presidentes latinoamericanos para evitar el golpe de Estado en Bolivia (e insistiendo, frente a la pusilanimidad de algún Gobierno, jurando que América Latina no iba nunca a volver a repetir la vergüenza de quedarse con los brazos cruzados ante los gorilas como ocurrió con el Chile de Salvador Allende). Chávez con una paciencia infinita elaborando los documentos de la UNASUR, cediendo lo que hiciera falta para que todos los Presidentes no tuvieran problemas para incorporarse. Algo que repetiría en la CELAC o con el ingreso de Venezuela a Mercosur o con el ALBA. Chávez en reunión con Clinton, y después de que el Presidente norteamericano le agradeciese la cesión del cielo venezolano a la fuerza aérea gringa con motivo del Plan Colombia, decirle al gendarme mundial: “Tranquilo Bill, que nosotros también os damos las gracias a ustedes por dejar a la fuerza aérea venezolana, en nombre del Plan Colombia, sobrevolar libremente el territorio norteamericano”. Clinton no leyó que Chávez era un defensor de la soberanía venezolana. Pasó a formar parte de los amigos de los terroristas. La fuerza de Chávez tenía también el problema de necesitar enfrente interlocutores fuertes. El barroquismo caribeño y el carisma desatado del Presidente eran una fórmula no apta para el consumo encorbatado de las cancillerías occidentales. Al tiempo, brindaba fáciles caricaturas a unos medios de comunicación mercenarios que no dudaban en sacar de contexto, en recortar un minuto de un discurso con la intención de construir una matriz de opinión contraria a Chávez (con gran éxito, incluso entre la izquierda europea). Estos medios mercenarios presentaban a Chávez cantando una ranchera con un sombrero mexicano, queriendo hacer del Presidente un payaso ocurrente, ignorando que esos gestos han sido los que han ido logrando hermanar a los pueblos latinoamericanos (¿es que sabe alguien en España cómo se llaman los Presidentes de los otros 26 países de la Unión Europea? En América Latina, ahora, los pueblos sí conocen quiénes son los otros presidentes). ¿Y qué decir del repetido “¡Exprópiese!”. ¿Acaso no representan los gobernantes europeos sus actos de gobierno? ¿Acaso no nos hemos enterado en España de recortes sociales a través de declaraciones a periódicos extranjeros?

En esa ocasión se estaba representando un proceso de expropiación que buscaba hacer ver a los sectores populares que también se exigía a los ricos su parte de esfuerzo en el proceso bolivariano. La prensa occidental lo entendió como el summun de la arbitrariedad (presentado así por los mismos medios que no cuestionan la relación directa entre la baja popularidad de los Presidentes norteamericanos y la acción bélica correspondiente en cada mandato). La palma de oro se la llevó el diario El país publicando una falsa foto de Chávez moribundo. Prensa de calidad. ¿Quiénes son los bananeros? Esa fuerza de Chávez ha sido la que ha impulsado TeleSur, el SUCRE (el comienzo de una moneda latinoamericana que no repita los errores del euro), el Banco del Sur, la Universidad del Sur, el ALBA, la UNASUR, el ingreso de Palestina en la UNESCO (iniciativa venezolana), que prepararía la incorporación palestina como país observador de la ONU… Pero no deja de ser cierto que la fuerza de Chávez no encontraba siempre enfrente actores políticos con la voluntad de contradecir al Presidente. La cultura política venezolana sigue siendo en una buena parte “adeca” (marcada por Acción Democrática, el partido del dos veces presidente y amigo de Felipe González, Carlos Andrés Pérez). Esa cultura siempre ha sido clientelar, jerárquica, aduladora, interesada y trepadora (dos palabras maravillosas para el léxico político vienen de esa cultura: pantallear -fanfarronear- y pescuecear -estirar el pescuezo para salir en la foto-). Si añadimos que la existencia de un Estado débil -que viene arrastrándose de la colonia, cuando Venezuela no era Virreinato sino Capitanía General- ha hecho que los militares tengan una capacidad de resolución que no siempre tienen los civiles- y que la oposición, lejos de hacer una oposición constructiva tuvo siempre un ánimo golpista, entendemos que los elementos críticos fueran debilitándose. Sin embargo, uno de los rasgos esenciales del proceso bolivariano, y donde se juega su futuro, esta en mantener la crítica. Lo que devoró la revolución francesa, la rusa, la cubana fue el ahogamiento de las voces disidentes. En Venezuela tomó otro rumbo. En 2009, el Centro Internacional Miranda organizó un encuentro en Caracas para valorar críticamente las luces y las sombras del proceso. La primera reacción parecía que iba a repetir el fantasma de las revoluciones devorando a sus hijos. El papel implacable de la oposición, de los medios, de la universidad, comprometidos únicamente con el regreso al pasado, había enrocado al gobierno.

Pero Chávez supo reaccionar, escuchar a su pueblo que le decía que no era verdad que siempre coincidiera lo que se hacía con lo que se decía. Y en su última comparecencia, en lo que se ha llamado el Cambio de Timón, Chávez resumió su programa: escuchar al pueblo, mucha crítica y autocrítica y transición al socialismo. Si hay un ámbito en el que Chávez luchó contra el destino, fue en cambiar la manera de pensar de los venezolanos y, desde ahí, de los latinoamericanos. Una vez producido el desarraigo de la conquista, donde el Estado siempre ha sido débil, la esfera pública también siempre ha mostrado la misma debilidad. Lo público no es el espacio de todos, sino el espacio de nadie. El comportamiento lo marca la relación con la naturaleza. Si la naturaleza te da algo, lo coges. Igual con el Estado. Una organización estatal, con leyes impersonales, funcionarios entregados a lo público, políticos virtuosos y redistribución de recursos, es menos creíble que los golpes de fortuna de las telenovelas. Chávez le dijo a su pueblo: vuestra suerte sois vosotros mismos. Y al tiempo que les daba un pez, les decía que tenían que aprender a pescar. Antes de entrar en el quirófano que no le regresó a la vida, Chávez dejó su testamento: no lloren: luchen por la revolución bolivariana. No se peleen entre ustedes como siempre ha hecho la izquierda: dejen que Nicolás Maduro les guíe en los siguientes pasos del proceso bolivariano. No se crea nadie más importante que el pueblo: manden obedeciendo. Y todo el mundo en Venezuela ha entendido que la soledad de los cien años del continente no puede regresar. El camino ha arrancado. Los venezolanos y las venezolanas, esos que siempre han vivido y viven en Venezuela, saben que ahora tienen patria. Ese es el legado de Chávez. Pura dignidad. Hace falta todo un pueblo consciente y organizado para continuar esa inmensa tarea. Ya se están secando las lágrimas y poniéndose en marcha.

Juan Carlos Monedero

70 anys després de Stalingrad

El 2 de febrer de 1943, després de més de 2 mesos de setge, el VI Exèrcit alemany es rendeix a Stalingrad. Aproximadament 92.000 militars alemanys restaven a la ciutat quan el Mariscal de camp Von Paulus va decidir finalment rendir-se a les tropes soviètiques.

Els primers cops de les tropes nazis a la ciutat van tenir lloc el 23 d’agost de 1942. La Lutwaffe va bombardejar amb molta intensitat. Més de 40.000 soviètics van morir en aquesta primera escomesa de l’aviació alemanya.Al setembre, les primeres unitats d’assalt de la Wehrmacht van ocupar diverses posicions a la ciutat. Davant d’ells estava el 62 Exèrcit dirigit per Chuikov i la milícia voluntària formada essencialment per obrers i estudiants comunistes. Ni per la banda de la URSS ni del III Reich hi havia cap voluntat d’abandonar la ciutat i malgrat que el seu valor estratègic no era clau per al desenvolupament del conflicte, els posteriors fets de la batalla la van convertir en el principal punt d’inflexió de la Segona Guerra Mundial a l’escenari europeu.

A finals de setembre i a principis d’octubre, semblava que l’exèrcit alemany tenia la victòria al seu abast. Von Paulus controlava més del 80% de la ciutat i diverses unitats ja havien arribat a la riba del Volga. Però la tenaç resistència dels soviètics va permetre als mariscals Zukov i Vasilevsky -sota la supervisió de Stalin- preparar l’Operació Uranus, basada en una contraofensiva que encerclaria al VI Exèrcit alemany, atacant els flancs protegits pels aliats dels alemanys, principalment tropes romaneses. El 19 de novembre va començar l’atac soviètic. Tres grups de l’Exèrcit Roig van llançar-se contra el front enemic i el 23 de novembre el setge es va tancar a prop de Kalach. Aproximadament 250.000 homes de les tropes de l’Eix (20 divisions alemanyes i 2 romaneses) van quedar rodejades.

La lluita no va parar durant les setmanes següents. El Mariscal Hermann Göring va prometre que la Lutwaffe podria subministrar a l’exèrcit assetjat fins que els alemanys trenquessin les línies soviètiques. Va ser un fracàs rotund. El 8 de gener de 1943, dos oficials soviètics van marxar cap a les línies alemanyes per entregar un ultimàtum al general Paulus, firmat pel tinent general Rokossovsky.

L’exèrcit roig va assegurar que si els alemanys es rendien, es respectaria la vida de totes les tropes de l’Eix i la seva tornada als països de procedència. Hitler es va negar a acceptar la capitulació i va insistir en que el VI Exèrcit havia de lluitar fins al darrer home. Finalment, el 2 de febrer de 1943 la rendició incondicional de les tropes invasores es va fer efectiva.Militarment, l’exèrcit alemany va perdre la guerra a la batalla de Kursk (uns mesos després), però la victòria de Stalingrad va tenir una influència molt important en la victòria de l’antifeixisme. Gran part d’Europa es trobava encara sota la bota militar alemanya, i encara quedaven molts mesos per endavant de patiment i mort, però l’estrella roja de la victòria soviètica va il·luminar i enfortir el camí de la resistència de tots els antifeixistes del món. Encara avui dia, el mot Stalingrad està lligat a la causa de la llibertat, la justícia social i l’antifeixisme.

David M.

Revolució: editorial (octubre de 2010)

El Revolució que teniu a les mans es deu –doblement, si es vol– al seu lloc d’origen, sosteniment i expansió: primerament, perquè la idea última del Sopar Revolució –més enllà d’aplegar en un ambient distès i festiu la militància i amics i amigues del projecte de la mateixa– és finançar la publicació de l’òrgan d’expressió; segonament, perquè es tracta d’una edició especial per aquesta trobada: el número zero d’una nova etapa, la millor manera d’alimentar un sopar massa mancat, en les darreres edicions, del seu plat principal.

Així doncs, una data indicada per un retorn indicat. Un retorn indicat no sols per qüestions organitzatives, sinó també pel context socioeconòmic on ens trobem immersos: una profunda crisi econòmica que la dreta ha generat i que, després, ha sabut vendre com un argument inapel·lable on recolzar l’allau de polítiques regressives i d’atac frontal al sempre incipient sistema de benestar social: una tendència internacional que el govern socialista ha seguit amb un seguit de reformes que atempten greument contra els interessos de la classe treballadora: una reforma laboral que estabilitza la precarietat amb la rebaixa de les indemnitzacions a percebre i un estudi de revisió del sistema de pensions que podria endarrerir l’edat de jubilació i endurir sensiblement el règim de cotitzacions per a la percepció ulterior de les pertinents pensions.

Contra tota aquesta onada de grans dimensions, sumant-hi, a més, les gens menyspreables campanyes de desprestigi orquestrades pels grans mitjans de comunicació, les centrals sindicals van aconseguir, el passat 29 de setembre, un èxit més que notable de seguiment en la seva convocatòria de vaga general motivada per tots els afers esmentats: per molt que els grans altaveus pensament hegemònic provessin de minimitzar-ho, l’aturada dels sectors econòmics estratègics del país fou quasi total, un fet que, enmig d’aquest context, és més que remarcable.

Ara, però, cal continuar aquesta tendència per evitar que la jornada del 29 de setembre acabi essent recordada com una singularitat atomitzada: cal continuar treballant i lluitant per encarar amb èxit una altra data propera de gran importància: els comicis autonòmics convocats pel proper 28 de novembre, data clau per evitar que la dreta nacionalista trenqui aquesta època de progrés social iniciada l’any 2003.

Convé vertebrar fermesa, lluita i organització. I és en aquest àmbit on cal que el Revolució, l’òrgan d’expressió dels CJC – Joventut Comunista, torni a prendre regularitat en la seva publicació i pugui consolidar-se com un espai de debat, formació i comunicació entre la militància i d’aquesta amb el seu entorn.

És el nostre propòsit i esperem estar a l’alçada de les circumstàncies.

La joventut mundial en lluita contra l’imperialisme



Per primera vegada un país de l’Àfrica subsahariana acollirà, el proper desembre, el 17è Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants (FMJE). A Sudàfrica, la potència africana, setze anys després de la supressió de l’Apartheid es trobaran més de 25.000 joves de tot el món per debatre sobre la situació actual del món, compartir experiències de lluita i coordinar alternatives.

cartell fmje 12nov copiaEl FMJE, que es realitzara a Soweto un antic gueto de negres creat per l’Apartheid, comptarà durant la setmana de durada amb debats sobre infinitat de temàtiques (joves treballadors, estudiants, discapacitats; ecologia; gènere; educació; salut), amb dies específics per les lluites de cada continent i regions com el Mitjà Orient; amb activitats culturals com espectacles teatrals i musicals d’arreu del món i amb activitats esportives com una Marató o un torneig mundial de futbol.

A Catalunya des del passat mes d’abril està en marxa el Comitè Nacional Preparatori Català (CNP) integrat per més d’una dotzena d’organitzacions polítiques i socials progressistes amb la tasca de difondre el FMJE i els seus objectius de lluita per la Pau i contra l’imperialisme; a més d’organitzar la delegació catalana que viatjarà al FMJE.

Englobada dins de la tasca de difusió s’ha treballat amb la idea de dur el FMJE a Catalunya i és per això que, entre d’altres activitats, el proper 12 de Novembre es celebra a Barcelona el Festival Català de la Joventut i els Estudiants que inclourà diversos debats i un concert final.

En un moment de crisi sistèmica a nivell mundial el FMJE ens ofereix també una oportunitat única pel jovent de coordinar les alternatives a l’imperialisme causant d’aquesta crisi. Així doncs el FMJE és un espai que el jovent català no podem desaprofitar pel nostre futur, i el nostre present, pel futur del nostre planeta la joventut catalana lluita per un Món en Pau, Solidaritat i de Transformacions Socials, ENDERROQUEM l’imperialisme!

Més info: www.festivalmundial.cat


El biaix de gènere de la crisi

Una de les conseqüències més clares i dramàtiques de la crisi és el gran augment de l’atur, especialment a Espanya. Per les característiques d’aquesta crisis econòmica que va iniciar-se en elsector financer, la construcció i el sector del automóvil, on és patent la diferència de rols en els sectors productius, l’atur afectà en un primer moment a una major proporció d’homes. Malauradament, la taxa d’atur femení va augmentar bruscament a partir del tercer trimestre de 2008 (i) pel trasllat de la crisis al sectorserveis per una banda i a les empreses depenents de la industria del automòbil(ambdós sectors altament feminitzats);(ii) l’augment del nombre de dones que ara busquen feina quan abans no ho feien (és a dir, per l’augment de la taxa d’activitat).

revolucio201005De tota manera i malgrat que les taxes d’atur entre homes i dones siguin per desgràcia força similars, cal destacar que algunes carecterístiques de la vida laboral de les dones retallen especialment la seva autonomia, el seu benestari els seus drets de ciutadania ja que en gran mesura els drets econòmics i socials continuen derivant d’una vida laboral amb contractació formal. Així, els principals efectes de la crisi econòmica actual en les dones pel que fa el mercatde treball són:

  1. Menys subsidi d’atur i menors prestacions de jubilació. Aquest fet és degut adiversos factors a continuació detallats:
    1. La segmentació per gènere del mercat de treball. Actualment, i malgrat alguns avenços, encara es pot diferenciar entre treballs típicament masculinsi típicament femenins. Els “femenins” tenen menys salari, menys reconeixement social i més precarietat.
    2. El major nombre de dones amb contractes a temps parcial (un 78 %dels locs de treball a temps parcial están ocupats per dones segons dades del’últim trimestre del 2009). La separació històrica dels rols masculins i femenins,ha fet que les dones hagin de realitzarles labors domèstiques fonamentals pera la vida i el benestar. Aquesta situació fa que les dones que han entrat al mercat de treball hagin de fer una doble jornada i en moltes ocasions hagin de reduir la seva jornada de treball per poder comptabilitzar la vida laboral i familiar.
    3. Més presència de dones en l’economia sumergida. Degut a la segmentació de gènere que tenen els treballs, aquesta està altament feminitzada. Amb la crisi la capacitat negociadora de tota la classe treballadora disminueix (la necessitat de fer augmentar els ingressos és molt gran i s’està disposat a acceptar condicions més precàries de treball, especialment quan els subsidis d’atur s’acaben) i augmenten el nombre de dones empleades en l’economia sumergida, amb sous més baixos, condicions més precaries i sense cotització a la seguretat social.
  2. Augment de la dificultat per trencar el “sostre de vidre”. El “sostre de vidre”de les dones treballadores es defineix com la discriminació històrica pel que respecta el nivell salarial i de capacitat de decisió dins del lloc de treball (ambel consegüent peatge professional i fins i tot personal en termes de qualitat de vida i salut que representa). Amb la crisis actual les dones poden tenir fins i tot més problemes per trencar aquest sostre (segons l’estudi de Eagly i Carli 2007), ja que són menys valorades les qualitats altruistes i cooperadores que els són própies i que les fan sobresortir en el lideratge de les modernes organitzacions en abséncia de crisis.
  3. Augment del nombre d’hores dedicades als treballs de cura i reproducció. En segon lloc, el fet de que les dones s’ocupin de la immensa majoria de les feines no remunerades també fa que la crisis les afecti especialment. Com en la gran majoria de casos són les encarregades de les tàsques de la llar, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.És a dir, a menors ingressos més hores de feina. Les successives crisis econòmiques han demostrat que actuen com grans mecanismes redistributius en sentit regressiu (dels pobres cap als rics) . Caltenir en compte que els efectes lesiusque tinguin la crisi i la seva sortida dependran en gran mesura de quin sigui elpoder de negociació que tingui la classe obrera, en sentit ampli (que representenla gran majoria de la població mundial)i del paper que juguin les dones i la joventut dins aquesta lluita col·lectiva.

* Aquest article ha estat redactat en base a un estudi publicat a la revista Economía crítica (La crisis en femenino plural; Àngels Martínez Castells, Annalí Casanueva Artís; 2010).

Annalí Casanueva