Pirates del Pacífic

L’any 1892 Kennedy Laurie Dickson va inventar el Kinetògraf amb l’ajuda de Thomas Edison, la primera càmera capaç de gravar vídeo. Thomas Edison, famós per l’apropiació indeguda de patents, va patentar el Kinetògraf, i veient que hi podia fer un bon negoci, cap l’any 1907 totes les patents d’aparells de captura i reproducció de vídeo eren de la seva propietat.

Diverses persones van veure que el monopoli d’Edison, que era totalment legal, constituïa una trava pel negoci de la producció de pel·lícules i van començar a fer servir material filmogràfic de manera pirata, intentant evitar les demandes d’Edison. Per aconseguir fugir de l’abast de les demandes van situar el seu negoci el més a l’oest dels Estats Units que van poder, ja que Edison vivia a Nova York, en ciutats que ara anomenem Los Angeles o San Francisco. Aquests pirates van seguir eludint la llei produint pel·lícules amb material patentat fins que l’any 1915 es va aprovar la llei antitrust de Sherman, abolint el monopoli d’Edison.

Podríem dir que aquells individus van ser els primers pirates de la propietat intel·lectual, els seus noms romandran per sempre més en la història encara que avui en dia els coneguem per altres motius. Aquells homes es deien William Fox (20th Century Fox), Harry M. Warner (Warner Brothers), Marcus Loew (Metro-Goldwin-Mayer), Jesse Lasky i Adolph Zukor (Paramount Pictures). Així va néixer Hollywood.

Aquells homes van lluitar més d’una dècada contra una llei que creien injusta. Ho van fer per raons econòmiques, és cert, però al cap i a la fi s’hi van oposar i van fer el que creien que seria més beneficiós per l’industria. I si ells ho van fer, per què no ho podem fer nosaltres?

Paul Charbonneau

@ErCharbo

El complicat i injust sistema escolar austríac

La primària (Volksschule) a Àustria dura fins als deu anys. Llavors quan hi ha el primer i gran sedàs: la criatura val o no val. És a dir, treu bones notes o no. Si val, va al Gymnasium i si no, a la Hauptschule (HS). La diferència? Els primers ja els encaren a la universitat, els segons, no.

ensenyament_austriaSi vas al Gymnasium, hi ha dues fases: Unterstufe i Oberstufe, a la qual sembla que pots accedir encara que hagis anat a una HS. Un cop passats aquests vuit anys poden fer el Matura, que equival a la nostra Selectivitat.

Si vas a la HS, la cosa es complica. Aquests són els tontets. Però clar, si durant els quatre anys de HS s’adonen que no és tan tonto, què? Si no val, fa el Polytechnikum. A Àustria no hi ha un període d’educació obligatòria, però sí que has de tenir nou anys d’escolarització. Per tant, si vols treballar després de la HS, et falta un any: el Poly. Una pèrdua de temps per fer veure que s’anivella els alumnes. Després poden treballar o anar a una escola dos anys per aprendre un ofici, tipus perruquer o mecànic.

En el cas que l’adolescent no sigui del tot inútil, pot anar al BMS: una escola mitjana de formació professional. Són dos o tres anys i et guien cap a un ofici no tan específic. Però un cop ho tens les empreses no t’agafen, així que has de fer una mena de pràctiques (treballes per la meitat del sou) i al cap d’uns mesos fas unes setmanes de formació, sobre coses que ja has après, i segueixes treballant.

Per als inútils menys inútils, aquells que sembla que podrien anar a la universitat, hi ha el BHS (escola superior de formació professional). Amb això pots fer un Matura especial i anar a la universitat.

Per què és injust? Em sembla una barbaritat que passin les criatures pel sedàs als deu anys. Que hi ha uns estudis que s’asseguren que agafen el millor camí? Resulta que no: es basen en les notes. Les notes! Amb deu anys es pot triar el futur d’un nen, basant-se en les notes? Als deu anys un nen encara és un nen i és bastant difícil preveure’n el desenvolupament.

Paula G.

Pequeñas revoluciones: el consumo responsable

Uno de los mayores retos que nos plantea el capitalismo es el de desvelarlo. El sistema que nos protege es también el sistema que nos engaña y cuando una nueva forma de perversión nos azota con toda su contundencia apenas tenemos herramientas para combatirla.

Vosotros consumis, nosotros nos consumimos

Il·lustració de Lola Sánchez

Los problemas derivados de nuestros actos de consumo cotidianos –comer o vestirnos, por ejemplo- tienen unos fuertes efectos en un tiempo y un lugar que no es exactamente el nuestro. Esto es, nuestros actos de consumo tienen consecuencias que, de alguna manera, nos responsabilizan. Cada vez que levantamos el tenedor o elegimos ropa de determinado establecimiento estamos apoyando el sistema que lo hace posible. Resulta difícil negar que, de alguna manera, nuestras prácticas, sutilmente encubiertas y embellecidas, resulten crueles o perjudiciales pero, derivadas de ellas,  quedan enormes secuelas, muchas veces responsables en primera instancia de muchas de las desigualdades de nuestra sociedad.

Hay una urgente necesidad de desvelar un sistema que nos esconde sus propios fantasmas y nos convierte continuamente en cómplices de una maquinaria devastadora. Cada uno de nosotros puede ser la medida exacta de la solución. Consumir responsablemente es casi una obligación que se nos impone ante un sistema que nos ofrece todo lo posible de una manera económicamente productiva. En un momento en el que las estructuras políticas no son capaces de dar cabida a problemáticas como la protección del medio ambiente, el trato justo a los animales, la desigual repartición de los alimentos en el mundo y el uso de pesticidas y fertilizantes alimentarios, debemos tomar las riendas de nuestra conciencia y llevar a cabo unas prácticas responsables de consumo que reconduzcan al sistema hacia horizontes más justos.

Star Wars: una reflexió política amb disfressa galàctica

Espases làser, guerra, amor i misticisme: darrera d’aquest decorat, Star Wars amaga una reflexió social punyent: quin és el valor de la política? Com és el comportament dels i les governadores? Quan són corruptes? Què implica una democràcia? D’aquesta manera, s’obre als nostres ulls un ventall de conceptes que beu directament de la realitat actual. Parlem de sistemes, territoris, societats, valors i història però, sobretot, de lluita de poder.

Star Wars posters

“Star Wars Posters” by Andy Helms aka oktotally

Les sis pel·lícules es dediquen a escenificar la confrontació constant entre l’anomenat ‘costat obscur’ i el ‘costat lluminós’, dues cares d’una mateixa moneda: el poder. Al llarg de les tres primeres entregues de la història, assistim a un alçament dictatorial dins del senat, òrgan que concentra la gestió i el govern de la galàxia. A mesura que la República s’enforteix, la corrupció pren força, arribant al punt que s’escull com el seu màxim cap el senador Palpatine, el malvat Lord Sirius. El desenvolupament d’aquesta trama posa en relleu qüestions que, d’una manera o altra, encapçalen els nostres telenotícies: un sistema democràtic, pot atemptar legítimament contra la seva naturalesa deliberativa? Una democràcia, esdevé sempre intrínsecament justa?

D’altra banda, els tres darrers films mostren l’acció d’aquell front que lluita ferventment vers l’imperi del famós Darth Vader. Malgrat les derrotes, els impediments i els entrebancs, jedis i rebels no abandonen la seva ofensiva, protagonitzant una guerra per a la recuperació de la democràcia i la justícia. Així, Star Wars emet un missatge clar i contundent: quan un govern actua contra el seu poble, perd tota legitimitat. És un deure de la ciutadania enderrocar-lo.

Aquestes qüestions i moltes altres, les trobarem al capítol “’Star Wars’. ¿Qué es la democracia?”, escrit pel professor Rubén Martínez Dalmau i emmarcat al llibre Cuando las películas votan (2013).

T’animes a reviure La guerra de les galàxies sota el seu filtre?

Marta Pastor Borràs

El eterno becario

Todos ustedes, queridos lectores, conocerán a alguien entre 20 y 35 años que esté trabajando en una empresa como becario: yo soy una de ellas y mi mayor temor es jubilarme con un contrato de prácticas.

El eterno becario

Imatge per Patricia Gallego Gamo

A menudo, cómo la mayoría de mis colegas de generación, rebusco entre las ofertas de trabajo que se encuentran en múltiples plataformas de Internet. La mayoría de veces acabo hastiada y frustrada después de mi búsqueda, aunque en mis días más cínicos puedo incluso reír al leer algunas ofertas de lo más surrealistas. Lo ejemplificaré con tan sólo una de ellas, pero no hace falta rebuscar mucho en la red para encontrar más casos: «Se requiere Jefe de Proyecto. Requisitos: Ingeniería Superior (Industrial, Telecomunicaciones, Minas…), Licenciatura en ADE, haber finalizado los estudios en los últimos tres años, Postgrado. Nivel: Becario / Prácticas». He aquí el esfuerzo despreciado, dos carreras, experiencia e incluso un posgrado no se merecen un contrato. Permitimos que alguien formado cobre entre 100 y 500 euros por realizar un trabajo de alto perfil. Y pueden hacerlo, en ésta y en muchas otras empresas.

La mayoría de mis amigos está en paro o con convenio de prácticas. Además ahora ya no hace falta ni estar matriculado en la Universidad para hacer convenios, se han creado webs que responden a la demanda de empresas que deciden explotar a jóvenes desesperados. Jóvenes sin derechos, a los que se les exige estudios, experiencia, idiomas y a los que a cambio se les ofrece «la experiencia de trabajar en una gran empresa» o de «dar a conocer su trabajo», pero no tienen un sueldo digno –en el caso de que tengan sueldo alguno–,  ni reconocimiento, ni derechos laborales y cuando el convenio se acaba ni siquiera tienen derecho a paro sin importar cuántos convenios o cuánto tiempo lleven trabajando.

Estos jóvenes –y cada vez menos jóvenes– no vemos el final. Las empresas para las que trabajamos están encantadas con nosotros pero no nos contratan, vamos sumando experiencia a nuestro currículo, años trabajados, etc. pero como becarios y tememos que el ansiado contrato no llegue nunca. Algunos emigraremos y acabaremos de camareros en el extranjero, otros acabaremos de autónomos –la otra estafa laboral de moda– y puede que algunos sigamos como becarios a los 40 años, yo ya conozco a una chica que a sus 35 y con un hijo cobra 100€ al mes para hacer de becaria.

Nos dijeron que debíamos estudiar para poder tener un trabajo digno pero nos hemos encontrado en una sociedad en la que “sobramos” y ya parece que nos den trabajo como limosnas y ¡contentos deberíamos estar! ¿Es esta la sociedad en la que queremos vivir? Y más importante ¿cuál será el futuro de toda una generación convertida en los eternos becarios?

Laia Otero Serrado
@laia551

La Vaga Estudiantil a Vilanova. Un èxit en tots els sentits.

Aquesta setmana Vilanova ha viscut una mobilització estudiantil com no s’havia vist mai. Per primera vegada sorgeix un moviment on participen estudiants de tots els instituts públics, capaç d’organitzar una protesta visible, amb una agenda clara i amb un contingut potent. Entre unes 60 i 70 persones van acampar del 22 al 24 a la Plaça de la Vila. Tres dies plens d’activitats, amb piquets amb una gran participació, xerrades, auto-organització i educació en la lluita. Per aquesta acampada, a més, van passar professors a fer classes, membres de col·lectius com el Casal Popular de Vilanova i membres de l’AEP que van explicar la LOMQE i l’estat de la universitat.

Pancarta 24O

Fotografia de Diego Hernández.

Els tres dies de Vaga estudiantil han tingut un seguiment de gairebé el 90%, el que constata un gran salt qualitatiu del moviment estudiantil a la capital del Garraf. Aquest moviment es va gestar a l’IES Dolors Mallafré, amb la constitució de l’assemblea de delegats fa un any. En el primer any d’existència van ocupar l’institut una nit, amb un gran èxit de participació. En aquesta ocasió, l’assemblea ha anat per tots els instituts públics a parlar amb els delegats, aconseguint la constitució d’una assemblea d’estudiants de Vilanova.

Així doncs, ha aparegut un moviment creat des dels mateixos instituts, amb una gran implicació dels delegats i que ha trencat tots els esquemes. Joves d’entre 15 i 17 anys han aconseguit gestar un moviment que fins aleshores només tenia una petita expressió en un sol institut. Ara Vilanova comença a tenir un moviment estudiantil que en la seva primera acció ha aconseguit un gran èxit.

Des del col·lectiu dels CJC-Joventut Comunista al Garraf ho celebrem. La feina feta pels i les estudiants aquesta setmana ha donat una nova empenta als moviments socials de Vilanova. La Joventut Comunista farà tot el possible per a que el moviment estudiantil tingui cada vegada més força i es construeixi un moviment juvenil imparable.

CJC – Joventut Comunista Garraf

Miedo a la revolución

En una revolución se triunfa o se muere, si esta es verdadera decía el Che Guevara en su carta de despedida a Fidel el 3 de Octubre de 1965 en la Habana.

lluitesfrontdesquerresSomos muchas las personas del espectro de la izquierda que acostumbramos a usar citas, canciones o frases para callar alguna boca o simplemente para que alguien le de a “Me gusta” una red social. ¿Pero que estamos dispuestos a hacer por la revolución?¿Que sacrificios se plantea hacer la izquierda organizada para conseguir este todo que es cambiar el mundo? Están las organizaciones de la izquierda preparadas para morir, por la revolución? En mi opinión, no.

Cuando se trata de ir a hacer aquello que Lenin decía de “marchar separados para luego golpear juntos”, resulta que sobre el papel está claro. Pero es curioso como de repente aparece entre todo el espectro de la izquierda nuestras contradicciones más grandes. Es asombroso, como entre dos personas que podrían ponerse de acuerdo en un porcentaje altísimo de cosas, pueden ver sólo las que les separan.

En los últimos años aparecen espacios de contrapoder popular (15M, DRY, Procés Constituent etc…) incluso partidos que enseñan nuevas formas de democracia como pudiera ser la CUP. Ante estos procesos, los partidos de la izquierda llegamos con muy buenas intenciones, pero nunca de ver como sumando todas las sensibilidades podemos hacer esa revolución con la que nos llenamos la boca. Ahí es donde se empieza a buscar cual es la posible divergencia, para seguir intentando que las cosas cambien, pero lo justo para seguir controlando la parcelita.


Yo, que soy hijo de un Castellano y una Andaluza, no soy sospechoso de ser independentista o nacionalista pequeño burgués entre otras cosas porque las banderas y las señas de identidad me la traen floja. Soy clase obrera, hijo de trabajadores y nieto de campesinos. Y eso es lo que me une con toda esa gente que tiene mi misma condición. El caso es saber que tenemos en común, cuál es el yugo que nos oprime y quienes son los que nos roban.


Aquí es donde no creo que los partidos de la izquierda estemos gestionando bien esta situación. Por el miedo de confluir. Miedo de perder nuestros pequeños privilegios, que con mucho esfuerzo hemos ido consiguiendo. Estamos intentando ser el tuerto en el país de los ciegos, en lugar de sacarle los ojos a quienes nos hacen ser ciegos.


Es curioso, como veo gente que se llena la boca citando a Lenin o a Fidel Castro, pero cuando alguien les disputa su espacio, se van a buscar las divergencias para controlar su corral. De repente aparecen una monja y un cristiano rodeados de muchas personas militantes de la izquierda social y nos rasgamos las vestiduras por sus tendencias nacionalistas pequeño burguesas o simplemente por el hecho de ser cristianos, en lugar de escuchar los mensajes que están enviando. A mi también me da un poco de grima que tengan que ser personas cercanas a la iglesia quienes estén planteando cosas que me gustaría que plantease mi partido. Pero no pienso quedarme en la puerta. Quiero pasar y ver lo que hay dentro, y no buscar si sus siglas o sus banderas me incomodan, porque entiendo que también haya gente que no se sienta identificado con las mías.


Yo tengo claro que quiero vivir en un mundo mejor, con menos desigualdades. Y para ello ahora mismo, solo me queda ir a buscar a las personas que al igual que yo, quieren una sociedad mas justa. Luego ya nos pelearemos por el nombre, las banderas o los matices. El caso es estar dispuesto a perder identidad propia, para ganar identidad colectiva. Pero eso, nos da miedo. Puesto que puedo perder mi pequeña parcelita.


Carlos del Barrio
@CdelBarrio

Artigle original:El asombroso mundo de la basura

I Escola de Quadres: construcció d’hegemonia per part de la classe dominant

El passat Diumenge 12 de Maig varem celebrar la segona sessió de la I Escola de Quadres que tractava sobre l’obra política d’Antonio Gramsci. Aquí desgranarem uns quants conceptes:

El concepte de transformisme ens parla de com la classe dirigent és capaç d’integrar o cooptar els quadres i dirigents polítics de les forces socials contràries o fins i tot aliades, deixant per tant amb unes debilitats directives a aquests altres moviments.

El concepte de crisi orgànica és un concepte molt ric i que té molts àmbits d’expressió. Per exemple fa referència al moment en què la classe dominant exerceix aquest domini únicament amb la força i no pel consens. També en aquest context s’identifica la crisi de manera global i no com sectorial. En definitiva, la relació entre dirigits i dirigents serà diferent i patirà un canvi important.

El terme “hegemonia” és clau en el pensament gramscià. El concepte esta lligat al de direcció política. Quan un grup social exerceix l’hegemonia sobre la resta ho fa en dos sentits. Els contraris pateixen la repressió, la “força”, mentre que els altres grups que són dirigits ho són en base a la persuasió i el consens. Es a dir, el bloc dirigent té una constel·lació de forces al seu voltant. A les forces les convenç amb una barreja de consens i domini per la força.

El sentit comú en Gramsci és la cosmovisió que té el poble sense un anàlisi crític de la realitat. Davant el domini cultural de la classe dirigent, el poble assumeix una realitat com a “natural”, d’aquí parteix el sentit comú. Mentre que el “bon sentit” és la construcció de la cosmovisió de la realitat, precedida d’un anàlisi crític de la realitat, posant en confrontació el discurs dominant.

També vàrem tractar a Gramsci com a intel·lectual radicalment polític, que centra les seves reflexions l’indestriable dinamisme entre teoria i praxis.

Us adjuntem alguns textos a resaltar del autor i una web:

  • GRAMSCI (web Argentina)
    http://www.gramsci.org.ar/
    És de gran utilitat ja que dispersa l’obra de Gramsci amb un eix cronològic.
  • Un Partido de masas (L’Ordine Nuovo, 1921)
  • Necesidad de una preparación ideológica de la masa (‘Lo Stato Operaio’, 1931)
  • El Partido y la masa (L’Ordine Nuovo, 1921)
  • Democràcia obrera (Democrazia operaia, 1919)
  • El concepto de hegemonia en Gramsci, Luciano Gruppi 1978 (Cap I i V)

Escola de Quadres: Marxisme-Leninisme

El passat Dissabte 11 de Maig a l’Escola de Quadres de CJC vam estar un matí parlant i discutint sobre diversos aspectes del pensament marxista-leninista des d’una perspectiva històrica i de l’evolució del seu pensament. Vam tenir la sort de comptar amb la presència de Raül Valls, responsable de Formació del PCC, amb el qual vam poder encetar i posar sobre la taula diversos temes molt interessants. Principalment, el debat es va centrar en la vigència de l’obra de Marx i Lenin concretament pel que fa a la visió “evolutiva” de la història tot considerant el Capitalisme com una etapa necessària de transició entre el feudalisme i el socialisme i el comunisme.

Marx, a “El Capital” fa el desenvolupament teòric d’anàlisi del capitalisme com a sistema econòmic. Un desenvolupament extremadament útil i de gran vigència avui -quasi 150 anys després- però al cap i a la fi no deixa de ser teòric i escrit abans de totes les experiències que va viure Marx i que hem viscut tots i totes les comunistes fins avui. En el llibre, Marx defensa que la Revolució Democràtica de la Burgesia per a fer saltar els dics del Feudalisme és necessària. Diu que el desenvolupament del Capitalisme és el que crea el subjecte històric capacitat per revolucionar les formes de producció burgeses i acabar amb l’opressió de l’home per l’home: el proletariat.

En aquest punt, el pensament de Marx, reflexa de forma científica la necessitat de desenvolupament de les forces productives però que de la creació d’aquestes esdevindria necessàriament una classe oprimida (la classe obrera). Aquesta classe subalterna passaria a ser ser subjecte protagònic pel canvi del capitalisme al socialisme.

Els primers anys del s. XX no fan més que confirmar aquestes reflexions. En primer lloc, l’internacionalisme marxista pateix l’any 1914 un fort cop amb l’esclat de la 1a GM, la guerra més cruenta. Els i les treballadores europees s’alineen amb els seus països guiats pels partits socialistes i socialdemòcrates en els quals s’hi trobaven tots els comunistes: esdevenen les primeres escissions i es creen els Partits Comunistes com a tal. En segon lloc, la Revolució d’Octubre de 1917 a Rússia ens porta cap a la primera experiència Socialista a Europa. La Revolució esclata en un país on el Capitalisme no s’ha desenvolupat encara tant com a Alemanya o França, països que s’esperava que fossin el motor de la Revolució a tota Europa. Passen els anys i les Revolucions no es donen en aquests països, fins que finalment s’asumeixen les conseqüències a la Unió Soviètica i es comença a parlar per primer cop del “Socialisme en un sol país”.Si analitzem la construcció del Socialisme a la URSS, veiem com en molts aspectes va copiar el model de creixement capitalista occidental, tot desenvolupant les forces de producció dins el control proletari.

Així doncs, Lenin tampoc va més enllà dels postulats de Marx sobre la necessitat o no del desenvolupament industrial basat en el model capistalista. De fet, la seva aportació i la que avui ens és més útil gira entorn la teoria revolucionària i el model organitzatiu del Partit Comunista (que tants èxits ha portat i vides a salvat, sobretot en situacions de clandestinitat).

Avui però, noves preguntes sorgeixen sobre aquest model. Pensadors com Sacristán, Jorge Richmann o Iring Fetscher comencen a qüestionar si realment el Capitalisme i el creixement econòmic desenfrenat són etapes per les quals estem disposats a passar i desenvolupar abans d’arribar al Socialisme i la Comunisme. No és un debat fàcil de tancar, donat que hi ha arguments en totes dues bandes. Donat que l’experiència revolucionària del s. XX ens ha mostrat la fragilitat que pateixen els països que aconsegueixen fer una Revolució i la necessitat amb la que es troben de desenvolupar les forces productives per tal de subsistir.Alguns dels llibres recomanats i debatuts a l’Escola:

  • “Antologia MARX: el arma de la crítica” Joaquim Sempere
  • “Sobre Marx i el marxismo” Manuel Sacristán
  • “El Capital” Karl Marx
  • “Situació de la clase obrera a Anglaterra” F. Engels
  • “Desenvolupament del Capitalisme a Rússia” V. I. Lenin
  • “Izquierdismo enfermedad infantil del comunismo” V.I. Lenin
  • “L’Estat i la revolució” V.I Lenin
  • “Condiciones de supervivencia de la humanidad” Iring Fetscher
  • “El socialisme arribarà amb bicicleta” Jorge Richmann

15M

En el segon aniversari del Moviment 15M, volem recordar l’acampada popular a la Plaça Catalunya de Barcelona amb aquestes fotografies.