Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (II)

 David Moreno y Albert Medina

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=179840

El proceso

El proceso democrático en Cataluña es imparable. Todas las estaciones de la línea reformista, por unas razones u otras han quedado atrás y bloqueadas. Los comunistas debemos participar en ese proceso desde nuestros planteamientos. Participar y sumar realmente, no sobre el papel para salvar las apariencias pero nada más. El proceso catalán puede ser el catalizador para una ruptura con el régimen borbónico en una perspectiva democrático-republicana.

Defendemos el planteamiento de la República Catalana que lanzó EUiA en septiembre del 2013 *(http://www.euia.cat/pagina.php?idp=7172). (…)

¿Un proceso constituyente democrático dentro de la UE?

Plantear la soberanía nacional de Cataluña en el marco de la actual Unión Europea constituye una gran contradicción y los comunistas deberíamos incidir aquí tenazmente. No se trata únicamente que la derecha catalana quiera redefinir con el Estado español su “trozo del pastel” para poder privatizarlo en su beneficio a costa de los servicios públicos, derechos sociales y laborales etc. Sino que defiende el modelo periférico y por tanto subsidiario que la UE plantea para nuestro país y evidentemente esta conforme con su modelo antidemocrático y de pérdida de capacidad de decisión de los Estados. (…)

Cuando el Partit dels Comunistes de Catalunya se funda en 1982, un elemento básico de su política es el rechazo al modelo imperante en la CEE. Actualizada, debemos recuperar esta senda.

La Institución en el nuevo proceso

Verdaderamente, estamos consternados después de comprobar que la inmensa mayoría de los y las diputadas de la izquierda nacional en el Parlament, son personas que ya participaban en las instituciones desde hacía años o que directamente han ido saltando de puestos políticos en puestos políticos, ya sea a nivel de aparato de partidos, en gobiernos municipales o Generalitat. (…)

Los altos salarios de los representantes públicos tienen que financiar no sólo nuestras organizaciones políticas sino que también se tiene que elaborar cierta metodología para financiar proyectos sociales ajenos a las estructuras de Partido clásico, dar un primer paso a que las capas populares de este país se empoderen. Es necesaria la elaboración de una metodología de funcionamiento al respecto.

En Cataluña, la coalición

La coalición ICV-EUiA supuso un acierto. Normalizó la relación entre las dos principales “almas” del extinto PSUC después de más de 30 años de crisis, divisiones y acuerdos temporales. Si bien defendemos el avance que supuso la formación de la coalición en el 2002, ahora es momento de dar otro paso adelante en la formación de un nuevo espacio de la izquierda nacional y de clase. Se esta dando este debate en el si de las organizaciones y confiamos que lo aprobado por las respectivas militancias se llevará a cabo. Si se impone la lógica de conformarse con gestionar un 10% del electorado o incluso superior -al ocupar el espacio de un PSC en barrena- frente a la apuesta por construir un espacio de confluencia de la izquierda con los movimientos sociales y las organizaciones de clase, cometeremos un error histórico y seremos superados por los acontecimientos.

Debemos estar atentos a lo que vaya sucediendo dentro de nuestro panorama social, tanto a nivel externo como interno. Hay avances por lo que hace a la coalición con propuestas como la de “Ara és Demà” (www.araesdema.cat) para el 1 de febrero o otras propuestas interesantes –a nivel externo- como la Trobada per la Unitat Popular (TUP) del 30 de noviembre (http://trobadaup.cat/) o el mismo Procés Constituent.

La mayoría de ellos se postulan como la estructura perfecta para la consecución del Frente de Izquierdas, de momento, todas esas propuestas creemos que son un avance, pero insuficiente. Seguramente, será la confluencia de éstas las que puedan conectar con la calle.

El Partido que los comunistas necesitamos para el proceso constituyente

Como comunistas, consideramos que existen dos elementos básicos que debemos reforzar de manera paralela para avanzar.

En primero, el Partido Comunista. Un partido comunista marxista-leninista, nacional y de clase. Bien organizado internamente, formador de cuadros y de revolucionarios, para poder ser un partido abierto hacia “fuera”, útil a la mayoría social, capaz de crear condiciones para que el pueblo pueda ser protagonista de su destino.

El otro elemento, la otra “pata” clave es la política de alianzas, lo que hasta ahora en el PCC y CJC hemos llamado el Front d’Esquerres. Urge actualizar el Front d’Esquerres, siguiendo la misma lógica de vertebración del poder popular en el campo cultural, económico y social, dejando la institución como fiel reflejo de estos avances y subordinada a ellos. Una propuesta para crear un bloque alternativo social sobre un proyecto de construcción nacional, democrático, anti oligárquico, de defensa de la soberanía nacional, por un cambio del modelo productivo y por la organización del poder popular. (…)

También, vemos de vital importancia volcar el Partido y la Juventud a la calle, trabajando desde distintos espacios hacia una misma dirección. Siendo capaces de liderar y de incidir en alternativas reales entorno, por ejemplo, al municipalismo.

Algo más importante que el proyecto del Partido es el desarrollo de éste. Si no somos capaces de plasmar en la calle lo que diseñamos milimétricamente en informes de gestión, no tenemos función alguna de transformación social. Para ello es necesaria la crítica y la autocrítica sobre estas y otras estructuras de Partido. La necesidad de ampliar la senda de la economía social, el desarrollo de proyectos multipolares como el de la Red de Solidaridad Popular entre otras iniciativas es prueba de que es posible.

De cine: Megalexandros

El Nadal és el moment de l’any en que puc accedir a pel·lícules que estan tan allunyades del circuit comercial que, irònicament, no es poden aconseguir per gaires més víes que comprar-les. Una de les adquisicions estrella d’aquest Nadal ha estat un pack de Theo Angelopoulos, un director que es va centrar en les seves 15 pel·lícules en temes polítics i revolucionaris, i el seu arrelament històric a Grècia.

Megalexandros (Alexandre el Gran), data de l’any 1980 i proposa un microcosmos que podria representar molts fenòmens revolucionaris històrics. La figura d’un líder carismàtic que guia al poble en la confrontació contra els poders fàctics i, un cop aconseguida la victòria, es manté en el poder per tal de mantenir les victòries revolucionaries. El seu lideratge revolucionari s’acaba convertint en una mà de ferro que veu contrarrevolucions arreu; el poble no triga a qüestionar-lo, i, després d’un període repressiu, el lider carismàtic abandona el poder, deixant les coses poc més o menys com al principi.

Instintivament, com a espectadors tendim a buscar de seguida una interpretació concreta de la pel·lícula. És una crítica a Stalin? A Alexandre el Gran? No. Molt intel·ligentment (trobo jo), la pel·lícula desactiva les interpretacions concretes mitjançant una confluència de línies històriques totalment conscient que ens fa pensar en una voluntat “historicista” genèrica més que en una crítica concreta. El líder carismàtic és Alexandre el Gran, no un símbol, sinó una encarnació perfectament natural, que apareix, això si, a mitjans del segle XIX, i no en el període que històricament li pertoca. La pel·lícula s’inicia explícitament en el primer dia del segle XX, però hi situa uns esdeveniments (el segrest d’uns lords anglesos) que van tenir lloc realment l’any 1840. D’altra banda, els propis seguidors d’Alexandre són referència iconogràfica clara als kleftes (bandolers) del s. XIX, i amb demandes pròpies de les guerrilles comunistes de la post-guerra grega.

Trobo admirable la voluntat del director d’abordar qüestions tan susceptibles de ser subjectivables, de la manera més humanista possible. És possible entendre tots els personatges, les seves motivacions i les contradiccions que pateixen. A més a més, aconsegueix traslladar aquesta voluntat de filmar la totalitat de les situacions al pla visual, amb llargs travellings circulars que deixen temps a la reflexió, deixen lloc a l’anticipació tensa de l’espectador, i transmeten la voluntat de retratar tot un entorn (més moral que físic, potser, però la moralitat no es fotografiable) més que de jutjar les actituds dels personatges.

En un final molt significatiu, Alexandre desapareix, després de ser deposat (devorat sería gairebé més apropiat) pel poble, i reapareix sorpresivament a l’Atenes contemporani. Al criteri de l’espectador queda si això simbolitza un desig revolucionari que es transmet de generació en generació, aprenent dels seus errors, o bé (interpretació més pessimista), una certa manera de fer les coses que, immune als fracassos, segueix reapareixent en la Història de forma periòdica.

A.

La pestanya cultural

La “taquilla inversa” de la Sala Beckett: Què val una obra de teatre? Qui ha de marcar-ne el preu? Fa un any i escaig la Sala Beckett va començar a apostar per un sistema de pagament que xoca amb el tradicional criteri mercantil i demana al públic que decideixi la quantitat a aportar un cop finalitzada la funció. Així, l’espectador es fa responsable dels costos i paga segons el grau de satisfacció. En aquesta línia, del 9 de gener al 9 de febrer podreu gaudir de “Pulmons”, un diàleg sobri en decorats i profund en contingut que entrellaça diverses crisis humanes.

“Nous usos de l’art i l’espai públic”: Amb l’objectiu de generar nous valors sobre aquells espais urbans que han perdut la seva significació social s’ha organitzat el Festival d’Ús de Barcelona (Plataforma d’Art Rebobinart). El dia 1 de febrer, els Antics Encants Vells de les Glòries acolliran la intervenció creativa i la participació transformadora de totes aquelles persones que sentin la necessitat d’experimentar amb les múltiples possibilitats que ens ofereixen els nostres barris. Accés lliure.

http://usbarcelona.com/ 

 “Jo faig el carrer”: El Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta una gran antològica dedicada al fotògraf Joan Colom (Barcelona, 1921), concebut com un dels renovadors de la fotografia de la postguerra i considerat un dels fotògrafs més rellevants del nostre país de la segona meitat del segle XX. La mostra, que es nodreix de més de 500 instantànies de l’autor (la majoria d’elles preses en la clandestinitat), ens il·lustra nítidament l’essència del Barri Xino de Barcelona de la dècada dels anys 1960. Exposició oberta fins el 25 de maig. Entrada gratuïta pels docents, majors de 65 anys i estudiants. Amb el carnet de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona s’aplica un 30% de descompte al preu general de l’entrada general (6€).

Tribut a Kiss: Els amants del hard rock es donen cita el proper dimecres dia 29 de gener a la sala principal del Hard Rock Cafè de Barcelona. La trobada serà apte per a tots els públics ja que inclou un taller de maquillatge pels més petits (18.30-19.30h) i un concert del grup tribut “Kiss of Death” (21.00-22.30h). Una sòlida formació que, com afirma el membre i baixista Marc Burnat, és “el grup més culte de tribut a Kiss”. Accés gratuït.

 

Joan Muñoz González

Marc Salcedo Pérez

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (I)

Fue la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatuto de Autonomía de Cataluña el año 2010 un punto de inflexión para las relaciones de Cataluña con el resto del Estado. La construcción de un nuevo modelo de autogobierno para Cataluña junto al reconocimiento de la nación catalana quedó recortada y marginada por las instituciones del Estado.

 

De esa fecha para aquí el conflicto nacional en Cataluña ha ido aumentando su intensidad de forma extraordinaria. Se ha pasado apenas en tres años del “Som una nació. Nosaltres decidim” (<<Somos una nación. Nosotros decidimos>>), multitudinaria manifestación del 2010, a la “Via Catalana” de la Diada Nacional del 2013. No cabe duda que ha habido, y probablemente hay, un proceso de radicalización de la cuestión nacional en Cataluña, prueba de ello también son las encuestas. Esto no es un hecho aislado, la crisis económica del capitalismo iniciada en 2008 y la imposición de las políticas neoliberales por parte de la troika han sido y son los hechos fundamentales que marcan la agenda política no solo de Cataluña sino que de toda Europa.

 

Es de recibo preguntarse de dónde viene y a dónde va la izquierda catalana y española ante tales acontecimientos.

La Transición

La Transición (1975-1982) se saldó con una gran derrota de la izquierda. No solo a nivel electoral, sino en su aspecto más importante, la renuncia a la movilización y a la construcción del poder popular en la perspectiva de crear un bloque social y político capaz de transformar la realidad. La reconversión del PCE-PSUC en poco más de una maquina electoral de la mano del eurocomunismo, fue un aspecto clave de esta derrota. La renuncia a realizar la ruptura con el régimen franquista y la aceptación de la reforma, trajo como resultado la pérdida de la tradición unitaria del pueblo de Cataluña.

 

Consideramos que el proceso de construcción nacional en Cataluña ataca directamente la línea de flotación del régimen del 1978 o como también lo llamamos, la 2ª Restauración borbónica. Ya sea una República catalana federada dentro de un hipotético marco ibérico o una Cataluña independiente no caben dentro del diseño político post-franquista. Este diseño, plasmado en la Constitución de 1978,  no ofrece posibilidades para un verdadero desarrollo federal -tampoco la constitución de la II República- ni contempla un derecho democrático tan básico como el derecho a la autodeterminación de las naciones.

 

Dentro de la ofensiva de la oligarquía española, no solo encontramos la privatización de los servicios públicos, la laminación de los derechos civiles etc. Existe, y es paralela,  una ofensiva neo centralista -PP-UPyD principalmente- que concuerda con su visión profundamente españolista y que responde a una concepción de reorganización del poder por parte de los sectores más poderosos.

 

Catalanismo y lucha de clases

En Cataluña hay distintos catalanismos, producto de la lucha de clases [1]. Existe ese catalanismo excluyente, que basa la nacionalidad a la identidad, a unos rasgos, a unas tradiciones; propio de la derecha conservadora del país (agrupada mayoritariamente en CiU). Algunas fracciones –importantes- de los sectores poderosos catalanes –claramente alineados con la derecha- plantean el soberanismo para proteger y aumentar sus intereses, evidentemente. La gran burguesía catalana se ha destacado históricamente por escoger siempre la defensa de sus privilegios de clase en lugar de los nacionales.

 

Las tesis del catalanismo popular han sido y son lo suficientemente inclusivas para acoger en un mismo proyecto nacional elementos sociales de relieve sucedidos en Cataluña. Prueba de ello fueron las migraciones producidas dentro del Estado a mediados del siglo XX por parte de comunidades rurales (por ejemplo, Andalucía) a territorios industrializados como Cataluña. La capacidad política del PSUC –también de CC.OO- de soñar un país que viera la pluralidad cultural como un factor social positivo escribió buena parte de la lucha nacional y social de todas las izquierdas. Es de obligado mencionar –la actualidad apremia- que la unidad histórica de parte de la izquierda entorno al catalanismo progresista hoy se encuentra fracturada. [3]

 

Esto pone de relieve que la situación política de hoy no es comparable a la de ayer y que es necesaria una nueva política de alianzas –dentro y fuera de Cataluña- que afiance un proyecto nacional y social próspero y atractivo para Cataluña.

La consulta

El pasado 13 de diciembre hubo un acuerdo entre buena parte de las fuerzas políticas de Cataluña –CDC,UDC,ERC,ICV,EUiA y CUP- para realizar una consulta en Cataluña a finales de 2014. Los partidos mayoritarios en el Congreso no han tardado en expresar que harán todo lo posible para pararlo.

 

Hay que aprovechar la contradicción que genera la Constitución con el principio democrático básico del voto. La consulta pone en cuestión el núcleo duro del consenso del 78 y hay movimiento suficiente para hacer un pulso al régimen. Este proceso tiene que ser aprovechado –tanto por la izquierda española como por la catalana- para agudizar la crisis del Estado.

 

Los comunistas de Cataluña debemos ser capaces de ayudar a articular un proyecto nacional junto al resto de la izquierda, desde los partidos hasta los movimientos sociales pasando por los sindicatos, bajo un programa común de ruptura democrática. El movimiento democrático catalán, llevado hasta sus últimas consecuencias puede y debe desbordar al partido de la estabilidad –del régimenque es CiU. La movilización debe jugar un papel preponderante que abra un proceso constituyente –tanto en Cataluña como en España-  que nos dé la oportunidad de construir otro país.

 

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (I)

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=179188

 

Cataluña, ¿hacia un proceso constituyente? (II)

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=179840

 

[1] Conferència sobre el Fet Nacional del PCC (1999) (Català) (Revista Realitat núm 2-3)

[2] El Catalanismo Popular  y el derecho a decidir en la lucha por la liberación nacional – Joan Josep Nuet i Pujals (Sin Permiso) (Castellano)

[3] Canvis en el catalanisme polític i els seus efectes en les esquerres – Toni Salado (Bloc Politikon) (Català)

 

David Moreno es miembro del Comité Nacional de la CJC-Joventut Comunista y militante de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

 

Albert Medina es miembro del Comité Nacional de la CJC-Joventut Comunista y militante de Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)

La pestanya cultural

Dimecres al cinema: Si arran de l’increment de l’IVA cultural aneu menys al cinema, des del 15 de gener al 15 d’abril podeu revertir aquesta dinàmica. Les principals associacions de la indústria del cinema faciliten als espectadors la possibilitat de poder gaudir dels films en cartellera per 3,90€ els dimecres no festius. Consulteu els cinemes adherits a la promoció en aquest llistat.

Born Centre Cultural: Una bona oportunitat per aquells inquiets que optin per aproximar-se al recentment inaugurat Born Centre Cultural és la jornada de portes obertes que el centre ofereix el proper 24 de gener. Si bé l’accés al jaciment s’ha de pagar (entrada individual: 5,50€), en aquesta data les exposicions que s’ofereixen són totalment gratuïtes. L’accés al centre és lliure (de dimarts a diumenge, de 10.00h a 22.00h) i el límit d’entrada als espais expositius és a les 19.30h.

VII cicle de filosofia: Des del passat 9 de gener i fins el proper 25 de febrer la xarxa de biblioteques de la diputació de Barcelona ofereix un nou cicle de debats filosòfics sota el títol: “Els paranys de la raó a la societat contemporània”. Les onze sessions previstes conviden a reflexionar de manera totalment gratuïta sobre les conseqüències socioculturals d’una racionalització vigent. “El sueño de la razón produce monstruos”; la crisi generalitzada de la nostra societat també.

Swing Balkan: “El Arco de la Virgen” obra les seves portes a la Jam Session de Gipsy Jazz. Es tracta d’un espai de trobada i experimentació per a músics i amants de les diverses tradicions musicals gitanes. Cada dijous de 21.00h a 23.55h. C/ Verge, 10 (Raval). Entrada 3€ (socis).

 

Muñoz González, Joan

Salcedo Pérez, Marc

 

L’interès de l’informe PISA

En les darreres setmanes, els mitjans de comunicació han bombardejat la opinió pública amb tones de dades, números, indicadors i valoracions polítiques sobre l’informe PISA 2012. Malauradament, han estat poc nombroses -gairebé inexistents- les lectures crítiques de l’informe i, sobre tot, de les declaracions dels nostres responsables polítics en matèria d’educació.

Anem a pams…. Què és PISA1? El Program for Internacional Student Assesment és un programa de la OCDE que, per encàrrec dels estats, avalua cada 3 anys les competències de l’alumnat de 15 anys en lectura, matemàtica i ciències experimentals. Es tracta de realitzar proves escrites a centenars de milers d’estudiants arreu del món per establir un rànking i donar dades “objectives” perquè els estats puguin millorar els seus sistemes educatius. I aquí comença la trampa: tot i que les proves PISA estan molt ben fonamentades i adaptades als consensos científics sobre educació, les dades que aporten són només quantitatives i generals, informant de manera parcial. En educació, la recerca més potent i productiva és sempre qualitativa i considerablement local donat que els fenòmens educatius són molt complexos i difícilment extrapolables.

Si ens centrem en la competència científica, PISA ens diu que una persona és competent quan és capaç d’identificar problemes científics, d’explicar-los i de fer ús de proves en les seves argumentacions. En definitiva, quan és capaç de llegir críticament una notícia científica, fer-se una opinió sobre un tema socialment rellevant i prendre decisions que marquin la seva actuació. Per posar un exemple, un persona científicament competent és, en cas de malaltia, capaç d’entendre i valorar críticament el diagnòstic del metge, fer-li preguntes rellevants sobre els aspectes que no entén i decidir quin tractament seguirà per millorar el seu estat de salut, a partir d’aquestes indicacions. Per avaluar aquesta competència, PISA proposa proves contextualitzades en l’entorn socio-cultural de l’alumne, en què cal llegir, reflexionar, argumetar i tenir una visió cultural de la naturalesa de la ciència. Aquest tipus de proves són radicalment diferents de les experiències d’aula a les que està acostumat l’alumnat català: una educació científica tradicional en què ser “competent” vol dir prendre bon apunts d’una teoria descontextualitzada i resoldre exercicis en cadena, més matemàtics que no pas científics i que no acostumen a portar a l’acció. I aquí està la segona trampa: no és just ni es poden esperar bons resultats si avaluem una cosa diferent del que fem a l’aula. Així, és “normal” que els alumnes catalans obtinguin mals resultats en ciències a PISA? Malauradament, sí, perquè la nostra societat és científicament analfabeta. Ara bé, el més important no és que Catalunya se situi per sota de la mitjana de la OCDE i de la mitjana espanyola2. El més important és veure perquè i com progressar en l’alfabetització científica.

En declaracions a la premsa, la consellera Irene Rigau ha dit que els mals resultats en ciències a PISA són causats per la “forta presència d’immigrants”3. Clara i contundent. Però no només està fent declaracions perillosíssimes sinó que les fa sense basar-se en proves, sense demostrar la seva pròpia competència científica. Com pot ser que els “immigrants” siguin un problema per les ciències però no per la llengua -els resultats en llengua a PISA milloren al 2012-? Segurament el que la consellera no s’atreveix a dir és que no obtenim bons resultats perquè no estem educant els nostres infants de manera que desenvolupin la seva competència científica. I no ho estem fent perquè les seves polítiques -i les de l’Estat- no ho permeten.

Per canviar els resultats a PISA, hem de canviar la manera d’entendre l’educació. No podem seguir parlant de la cultura de l’esforç i de l’individu perquè hem de desenvolupar una cultura educativa cooperativa i comunitària, en què les famílies i l’entorn de l’alumne siguin partícips i corresponsables. Nombroses recerques han mostrat en els darrers anys que aquestes estratègies potencien notablement les competències dels alumnes. De tots els alumnes.

A més, una visió cultural de la naturalesa de la ciència ens porta a un model IBSE4Indagation Based Science Education– en què l’alumne no estudia ciència sinó que fa ciència escolar, implicant-se en els processos propis del coneixement científic i entenent-los. Per això necessitem professorat que interioritzi aquesta nova visió i això passa per millorar la formació inicial i per consolidar la formació al llarg de la vida d’aquest professionals: cal donar-los eines per a la reflexió sobre l’acció per a l’innovació educativa amb polítiques de formació que reconeguin els mèrits del personal més actius i que potenciïn el treball cooperatiu entre els centres educatius i les universitats. Només així podem assegurar la transferència i la millora educativa.

D’altra banda, és evident que un model IBSE requereix de més personal als centres per reduir les ràtios alumnat/professorat. És absolutament impossible abandonar una educació de llibre i exposició magistral amb més de 30 alumnes a l’aula. Calen grups petits, amb més d’un professor en determinats moments, en què el diàleg i la reflexió siguin constants. No necessitem pissarres digitals a cada racó de l’escola, ni un ordinador a cada taula, ni iPads ni grans laboratoris. Necessitem més professors i professores, que se sentin valorades i reconegudes, segures en els seus llocs de treballs i que puguin, així, donar el millor en una formació de per vida.

Però això ja ho sap Sra.Rigau, oi? No calia que li digués PISA. El que passa és que no vol millorar el nostre sistema educatiu perquè la gent competent pregunta, raona…i passa a l’acció!

Nora Sánchez Oussedik

Professora Associada del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i la Matemàtica de la Universitat de Barccelona

@oussedik

La pestanya cultural

Des de la Revista Revolució ens fa molta il·lusió presentar-vos la pestanya cultural, la nova columna d’oci que podreu llegir a partir d’ara cada setmana. Esperem que en gaudiu tant com nosaltres!

El cinema de propaganda nazi: Cicle de cinema de la Filmoteca de Catalunya en el que es presenten sis títols històrics, quatre documentals actuals i una sessió de debat. Es tracta d’una bona oportunitat per aquells que vulguin aproximar-se al relat del nazisme mitjançant documents fílmics procedents d’arxius alemanys. Del 8 al 19 de gener. Preu: 4€ (3€ amb carnet jove, d’estudiant o de la xarxa de biblioteques de Barcelona).

 

Slham Poetry L’Hospitalet: El Servei de Joventut de l’Ajuntament de L’Hospitalet, el Col·lectiu Slham i el bar l’Oncle Jack organitzen el Torneig de Poesia en directe de L’Hospitalet. Els amants de la poesia podran tornar a gaudir d’una nova vetllada dedicada a les interpretacions dels versos més personals. Sessions gratuïtes en les que el públic tindrà un paper destacat. Propera edició: 19 de desembre, 20.30h. Carrer de les Roselles, 32, L’Hospitalet.

 

Ciutat Oberta: El CCCB ofereix un total de nou conferències centrades en la reflexió de l’espai urbà per tots aquells que conceben la ciutat com una manifestació de tensió, heterogeneïtat i utopia. Del 27 de gener al 24 de març. Preu: 3€/conferència.

 

WTF Jam Session: Tots els dilluns podeu viure, sentir i ser partícips de les melodies i els ritmes més propers que ofereixen les nits de jazz del Jamboree. De 20.00h a 01.00h. Preu: 5€ taquilla (4€ web).

 

 

 

Muñoz González, Joan

Salcedo Pérez, Marc

De cinema

M’agradaria estrenar aquesta columna, enlloc d’abocar-me directament a la crítica d’una pel·lícula, a compartir una breu reflexió sobre el que és, o com veig personalment, el que és o hauria de ser la crítica cinematogràfica.

La funció de la crítica dins el cinema, entenent el cinema com un fenomen massiu, tant pel que fa al volum d’oferta com al volum de demanda -i és terrible haver-ho de plantejar en termes mercantils, però no parlo d’un cinema ideal, sinó del que existeix-, hauria de ser proporcionar alguna mena de guía a l’espectador potencial, assumint que es difícil accedir a tot el ventall d’oferta cinematogràfica. Aquesta guia mai pot deixar de ser subjectiva, ja que qui la duu a terme és una persona amb les seves preferències, els seus gustos particulars, i el seu recorregut personal. Però dins d’aquesta subjectivitat hi hauria d’haver algun tipus de criteri objectiu, o altrament el crític no deixa de ser un opinador gratuït a la recerca del seu propi públic: aquells que comparteixin les seves preferències i gustos. Aquest tipus de crítica, que és per cert la més abundant, resulta inútil, ja que ofereix al lector una visió que podria ser la seva pròpia; amb l’excusa de les raons pràctiques (el crític va sistemàticament al cinema perquè és la seva feina), priva al potencial espectador d’exercir el seu propi pensament crític, i no li ofereix res que no pogués aconseguir per ell mateix donades les circumstàncies: n’alimenta la mandra.

Existeixen els criteris objectius per elaborar una crítica? Assumint per endavant que hi haurà qui defensi que no existeixen, jo sóc partidari que si que existeixen. El cinema és una forma de comunicació, i com a tal empra un llenguatge, format per elements que mediatitzen la recepció de la informació i condicionen l’espectador tant a nivell conscient com inconscient. Un llenguatge visual format per plans, enquadraments, moviments de càmera, llum, color, muntatge, etc. I com que enquadrar, il·luminar una escena, muntar una seqüència, etc, d’una manera i no d’una altra, parteix sempre o gairebé sempre d’una tria conscient, és possible analitzar aquest conjunt de decisions i extreure’n conclusions que resultin útils al lector-espectador. El crític és aquella persona amb coneixements sobre aquest llenguatge disposat a dur a terme aquesta extracció de conclusions, intentar separar -que no silenciar- la seva visió subjectiva de l’intent d’anàlisi objectiva basada en una observació purament lingüística.

Desaprender a consumir; aprender a comer. Los motivos de la revolución de la cuchara

1441355_322058077933542_331345592_nCasi todas las referencias que tenemos del sistema agroalimentario actual están sustentadas en una serie de mitos que inocentemente hemos ido asimilando para acabar creyendo que es el mejor de los posibles. Sin embargo, no tiene en cuenta los intereses comunes ni la salud o el bienestar de los consumidores, y mantiene prácticas abusivas que nos han llevado al actual contexto de desigualdad alimentaria, de trabajo precario y a una progresiva destrucción de la agrodiversidad y la salud.

Desde los años 60 la producción alimentaria se ha multiplicado por tres teniendo la capacidad de abastecer sobradamente la población mundial, que solo se ha duplicado desde esa fecha. Sin embargo, uno de cada siete habitantes del planeta pasa hambre. El problema no reside en la producción de alimentos tanto como en el acceso  a ellos. Las empresas multinacionales han monopolizado los recursos agrícolas gestionando el acceso a la tierra, al agua y a las semillas en función de sus propios intereses y especulando con el precio de los alimentos en base a una distribución desigual entre el norte y el sur. Comemos alimentos que proceden de otros países cuando estos mismos alimentos podrían ser producidos localmente. ¿Por qué es así? Por que las empresas están interesadas en producir allí donde el coste de los trabajadores es menor, favoreciendo así su explotación.

En Europa, los grandes terratenientes son subvencionados por la PAC (Política Agrícola Común) para que produzcan determinados alimentos sin tener en cuenta las necesidades locales de consumo, produciendo excedentes de productos que se venderán a los países del sur por debajo de su precio de coste haciendo la competencia desleal a los productores de esos países explotando a los trabajadores y dejando sin trabajo al pequeño campesinado. En España, solo el 5% de la población activa es campesina, y cada día desaparecen decenas de fincas porque no pueden competir con la agroindustria. ¿Qué pasa si el campesinado desaparece? Que quien determinará aquello que comemos serán las empresas que tienen más en cuenta el capital que aquello que realmente nos importa. No quieren darnos de comer, sino enriquecerse.

Tal como indica la FAO (Food and Agriculture Organization de la Organización de las Naciones Unidas) en los últimos cien años ha desaparecido el 75% de la biodiversidad, ya que se antepone los intereses de las empresas a las necesidades alimentarias colectivas. De esta manera, se priorizan los cultivos o variedades que más se adaptan al mercado, fáciles de cultivar, de trasladar, que soportan las duras condiciones de producción y que tienen un aspecto más atractivo al consumidor dejando de lado criterios de diversidad, salud y nutrición.  Además, aumentan las enfermedades vinculadas con los alimentos: alergias, obesidad, etc. Cada vez se utilizan más fitosanitarios, transgénicos, pesticidas, potenciadores del sabor, etc. en los cultivos y esto afecta negativamente a nuestra salud.

Por lo tanto, la especulación que llevan a cabo empresas como Monsanto, Nestlé, Mercadona, Carrefour o El Corte Inglés, entre otras, deriva en un sistema que nos define como un tipo de sociedad insolidaria y agresiva. Tenemos más recursos que nunca en la historia para crear alimentos y sin embargo estamos permitiendo que casi un tercio de la población mundial viva bajo el signo de la hambruna y la necesidad. ¿Cómo paliar estos afectos? Tomando conciencia de esta problemática y actuando sobre ella, apoyando las producciones de KM0, ecológicas y las cooperativas de consumo que, afortunadamente, ya empiezan a ser numerosas en nuestras ciudades.

Por todo esto, el consumo y la alimentación se proyectan en el horizonte de nuestra sociedad como la auténtica revolución. Una revolución que se hace tres veces al día a través de la conciencia individual que nos determina y que se traducirá, en última instancia, en un cambio colectivo y de la instituciones, que se adaptarán a esta nueva forma de pensamiento que tiene en cuenta las necesidades comunes. En ese sentido, todos nosotros tenemos un papel importante y complejo en esta lucha por la igualdad y la solidaridad, porque en nombre de los intereses comunes debemos desaprender a consumir y aprender a comer.

 

Vegaterráneo

Nos puedes encontrar en:

www.vegaterraneo.com

www.facebook.com/vegaterraneo

www.instagram.com/vegaterraneo