70 anys després de Stalingrad

El 2 de febrer de 1943, després de més de 2 mesos de setge, el VI Exèrcit alemany es rendeix a Stalingrad. Aproximadament 92.000 militars alemanys restaven a la ciutat quan el Mariscal de camp Von Paulus va decidir finalment rendir-se a les tropes soviètiques.

Els primers cops de les tropes nazis a la ciutat van tenir lloc el 23 d’agost de 1942. La Lutwaffe va bombardejar amb molta intensitat. Més de 40.000 soviètics van morir en aquesta primera escomesa de l’aviació alemanya.Al setembre, les primeres unitats d’assalt de la Wehrmacht van ocupar diverses posicions a la ciutat. Davant d’ells estava el 62 Exèrcit dirigit per Chuikov i la milícia voluntària formada essencialment per obrers i estudiants comunistes. Ni per la banda de la URSS ni del III Reich hi havia cap voluntat d’abandonar la ciutat i malgrat que el seu valor estratègic no era clau per al desenvolupament del conflicte, els posteriors fets de la batalla la van convertir en el principal punt d’inflexió de la Segona Guerra Mundial a l’escenari europeu.

A finals de setembre i a principis d’octubre, semblava que l’exèrcit alemany tenia la victòria al seu abast. Von Paulus controlava més del 80% de la ciutat i diverses unitats ja havien arribat a la riba del Volga. Però la tenaç resistència dels soviètics va permetre als mariscals Zukov i Vasilevsky -sota la supervisió de Stalin- preparar l’Operació Uranus, basada en una contraofensiva que encerclaria al VI Exèrcit alemany, atacant els flancs protegits pels aliats dels alemanys, principalment tropes romaneses. El 19 de novembre va començar l’atac soviètic. Tres grups de l’Exèrcit Roig van llançar-se contra el front enemic i el 23 de novembre el setge es va tancar a prop de Kalach. Aproximadament 250.000 homes de les tropes de l’Eix (20 divisions alemanyes i 2 romaneses) van quedar rodejades.

La lluita no va parar durant les setmanes següents. El Mariscal Hermann Göring va prometre que la Lutwaffe podria subministrar a l’exèrcit assetjat fins que els alemanys trenquessin les línies soviètiques. Va ser un fracàs rotund. El 8 de gener de 1943, dos oficials soviètics van marxar cap a les línies alemanyes per entregar un ultimàtum al general Paulus, firmat pel tinent general Rokossovsky.

L’exèrcit roig va assegurar que si els alemanys es rendien, es respectaria la vida de totes les tropes de l’Eix i la seva tornada als països de procedència. Hitler es va negar a acceptar la capitulació i va insistir en que el VI Exèrcit havia de lluitar fins al darrer home. Finalment, el 2 de febrer de 1943 la rendició incondicional de les tropes invasores es va fer efectiva.Militarment, l’exèrcit alemany va perdre la guerra a la batalla de Kursk (uns mesos després), però la victòria de Stalingrad va tenir una influència molt important en la victòria de l’antifeixisme. Gran part d’Europa es trobava encara sota la bota militar alemanya, i encara quedaven molts mesos per endavant de patiment i mort, però l’estrella roja de la victòria soviètica va il·luminar i enfortir el camí de la resistència de tots els antifeixistes del món. Encara avui dia, el mot Stalingrad està lligat a la causa de la llibertat, la justícia social i l’antifeixisme.

David M.

Revolució: editorial (octubre de 2010)

El Revolució que teniu a les mans es deu –doblement, si es vol– al seu lloc d’origen, sosteniment i expansió: primerament, perquè la idea última del Sopar Revolució –més enllà d’aplegar en un ambient distès i festiu la militància i amics i amigues del projecte de la mateixa– és finançar la publicació de l’òrgan d’expressió; segonament, perquè es tracta d’una edició especial per aquesta trobada: el número zero d’una nova etapa, la millor manera d’alimentar un sopar massa mancat, en les darreres edicions, del seu plat principal.

Així doncs, una data indicada per un retorn indicat. Un retorn indicat no sols per qüestions organitzatives, sinó també pel context socioeconòmic on ens trobem immersos: una profunda crisi econòmica que la dreta ha generat i que, després, ha sabut vendre com un argument inapel·lable on recolzar l’allau de polítiques regressives i d’atac frontal al sempre incipient sistema de benestar social: una tendència internacional que el govern socialista ha seguit amb un seguit de reformes que atempten greument contra els interessos de la classe treballadora: una reforma laboral que estabilitza la precarietat amb la rebaixa de les indemnitzacions a percebre i un estudi de revisió del sistema de pensions que podria endarrerir l’edat de jubilació i endurir sensiblement el règim de cotitzacions per a la percepció ulterior de les pertinents pensions.

Contra tota aquesta onada de grans dimensions, sumant-hi, a més, les gens menyspreables campanyes de desprestigi orquestrades pels grans mitjans de comunicació, les centrals sindicals van aconseguir, el passat 29 de setembre, un èxit més que notable de seguiment en la seva convocatòria de vaga general motivada per tots els afers esmentats: per molt que els grans altaveus pensament hegemònic provessin de minimitzar-ho, l’aturada dels sectors econòmics estratègics del país fou quasi total, un fet que, enmig d’aquest context, és més que remarcable.

Ara, però, cal continuar aquesta tendència per evitar que la jornada del 29 de setembre acabi essent recordada com una singularitat atomitzada: cal continuar treballant i lluitant per encarar amb èxit una altra data propera de gran importància: els comicis autonòmics convocats pel proper 28 de novembre, data clau per evitar que la dreta nacionalista trenqui aquesta època de progrés social iniciada l’any 2003.

Convé vertebrar fermesa, lluita i organització. I és en aquest àmbit on cal que el Revolució, l’òrgan d’expressió dels CJC – Joventut Comunista, torni a prendre regularitat en la seva publicació i pugui consolidar-se com un espai de debat, formació i comunicació entre la militància i d’aquesta amb el seu entorn.

És el nostre propòsit i esperem estar a l’alçada de les circumstàncies.

La joventut mundial en lluita contra l’imperialisme



Per primera vegada un país de l’Àfrica subsahariana acollirà, el proper desembre, el 17è Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants (FMJE). A Sudàfrica, la potència africana, setze anys després de la supressió de l’Apartheid es trobaran més de 25.000 joves de tot el món per debatre sobre la situació actual del món, compartir experiències de lluita i coordinar alternatives.

cartell fmje 12nov copiaEl FMJE, que es realitzara a Soweto un antic gueto de negres creat per l’Apartheid, comptarà durant la setmana de durada amb debats sobre infinitat de temàtiques (joves treballadors, estudiants, discapacitats; ecologia; gènere; educació; salut), amb dies específics per les lluites de cada continent i regions com el Mitjà Orient; amb activitats culturals com espectacles teatrals i musicals d’arreu del món i amb activitats esportives com una Marató o un torneig mundial de futbol.

A Catalunya des del passat mes d’abril està en marxa el Comitè Nacional Preparatori Català (CNP) integrat per més d’una dotzena d’organitzacions polítiques i socials progressistes amb la tasca de difondre el FMJE i els seus objectius de lluita per la Pau i contra l’imperialisme; a més d’organitzar la delegació catalana que viatjarà al FMJE.

Englobada dins de la tasca de difusió s’ha treballat amb la idea de dur el FMJE a Catalunya i és per això que, entre d’altres activitats, el proper 12 de Novembre es celebra a Barcelona el Festival Català de la Joventut i els Estudiants que inclourà diversos debats i un concert final.

En un moment de crisi sistèmica a nivell mundial el FMJE ens ofereix també una oportunitat única pel jovent de coordinar les alternatives a l’imperialisme causant d’aquesta crisi. Així doncs el FMJE és un espai que el jovent català no podem desaprofitar pel nostre futur, i el nostre present, pel futur del nostre planeta la joventut catalana lluita per un Món en Pau, Solidaritat i de Transformacions Socials, ENDERROQUEM l’imperialisme!

Més info: www.festivalmundial.cat


El biaix de gènere de la crisi

Una de les conseqüències més clares i dramàtiques de la crisi és el gran augment de l’atur, especialment a Espanya. Per les característiques d’aquesta crisis econòmica que va iniciar-se en elsector financer, la construcció i el sector del automóvil, on és patent la diferència de rols en els sectors productius, l’atur afectà en un primer moment a una major proporció d’homes. Malauradament, la taxa d’atur femení va augmentar bruscament a partir del tercer trimestre de 2008 (i) pel trasllat de la crisis al sectorserveis per una banda i a les empreses depenents de la industria del automòbil(ambdós sectors altament feminitzats);(ii) l’augment del nombre de dones que ara busquen feina quan abans no ho feien (és a dir, per l’augment de la taxa d’activitat).

revolucio201005De tota manera i malgrat que les taxes d’atur entre homes i dones siguin per desgràcia força similars, cal destacar que algunes carecterístiques de la vida laboral de les dones retallen especialment la seva autonomia, el seu benestari els seus drets de ciutadania ja que en gran mesura els drets econòmics i socials continuen derivant d’una vida laboral amb contractació formal. Així, els principals efectes de la crisi econòmica actual en les dones pel que fa el mercatde treball són:

  1. Menys subsidi d’atur i menors prestacions de jubilació. Aquest fet és degut adiversos factors a continuació detallats:
    1. La segmentació per gènere del mercat de treball. Actualment, i malgrat alguns avenços, encara es pot diferenciar entre treballs típicament masculinsi típicament femenins. Els “femenins” tenen menys salari, menys reconeixement social i més precarietat.
    2. El major nombre de dones amb contractes a temps parcial (un 78 %dels locs de treball a temps parcial están ocupats per dones segons dades del’últim trimestre del 2009). La separació històrica dels rols masculins i femenins,ha fet que les dones hagin de realitzarles labors domèstiques fonamentals pera la vida i el benestar. Aquesta situació fa que les dones que han entrat al mercat de treball hagin de fer una doble jornada i en moltes ocasions hagin de reduir la seva jornada de treball per poder comptabilitzar la vida laboral i familiar.
    3. Més presència de dones en l’economia sumergida. Degut a la segmentació de gènere que tenen els treballs, aquesta està altament feminitzada. Amb la crisi la capacitat negociadora de tota la classe treballadora disminueix (la necessitat de fer augmentar els ingressos és molt gran i s’està disposat a acceptar condicions més precàries de treball, especialment quan els subsidis d’atur s’acaben) i augmenten el nombre de dones empleades en l’economia sumergida, amb sous més baixos, condicions més precaries i sense cotització a la seguretat social.
  2. Augment de la dificultat per trencar el “sostre de vidre”. El “sostre de vidre”de les dones treballadores es defineix com la discriminació històrica pel que respecta el nivell salarial i de capacitat de decisió dins del lloc de treball (ambel consegüent peatge professional i fins i tot personal en termes de qualitat de vida i salut que representa). Amb la crisis actual les dones poden tenir fins i tot més problemes per trencar aquest sostre (segons l’estudi de Eagly i Carli 2007), ja que són menys valorades les qualitats altruistes i cooperadores que els són própies i que les fan sobresortir en el lideratge de les modernes organitzacions en abséncia de crisis.
  3. Augment del nombre d’hores dedicades als treballs de cura i reproducció. En segon lloc, el fet de que les dones s’ocupin de la immensa majoria de les feines no remunerades també fa que la crisis les afecti especialment. Com en la gran majoria de casos són les encarregades de les tàsques de la llar, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.És a dir, a menors ingressos més hores de feina. Les successives crisis econòmiques han demostrat que actuen com grans mecanismes redistributius en sentit regressiu (dels pobres cap als rics) . Caltenir en compte que els efectes lesiusque tinguin la crisi i la seva sortida dependran en gran mesura de quin sigui elpoder de negociació que tingui la classe obrera, en sentit ampli (que representenla gran majoria de la població mundial)i del paper que juguin les dones i la joventut dins aquesta lluita col·lectiva.

* Aquest article ha estat redactat en base a un estudi publicat a la revista Economía crítica (La crisis en femenino plural; Àngels Martínez Castells, Annalí Casanueva Artís; 2010).

Annalí Casanueva

Ara més que mai, Al carrer!

La crisi que patim actualment, provocada per l’especulació i l’afany de lucre de bancs i oligarques financeres, volen que la paguem els i les que vivim del nostre treball -asalariats, autònoms, petita empresa- que al cap i a la fi som els que generem riquesa en aquest país, i això no és admisible de cap manera.

revolucio201000La vaga general del 29 de setembre, igual que totes les vagues generals que s’han realitzat a l’Estat Espanyol va ser un èxit. Malgrat els seus resultats no han estat inmediats, igual que amb moltes de les passades vagues, els resultats arribaran. Però perquè això succeeixi hem de fer feina, hem d’aconseguir més afiliacions als sindicats per tenir més força, ens cal més unitat sindical i sobretot més mobilització de les bases socials que composen la nostra classe, la treballadora.

Igualment cal impulsar alternatives concretes i fer propostes, nosaltres critiquem i diem que el que s’està fent no ens agrada però ho diem sabent el que volem. Volem que s’apliqui una política fiscal progresiva, que es lluiti contra el frau fiscal, que es redueixi la despesa militar, una inversió publica raonada i amb vistes a canviar el sistema productiu del país, etc.

Però per aconseguir tot això ens calen sobertot dues coses, més força als centres de poder, és a dir, més diputats d’EUiA-ICV al parlament, i sobretot tenir més força al carrer, hem de repolititzar l’activitat dels i les treballadores, el sindicat ha de pendre partit en els conflictes socials i defensar als i les treballadores no només en el centre de treball si no també fora d’ell, hem de portar les associacions de veins i de barri cap a l’esquerra i apropar-les als sindicats i a les organitzacions de masses perquè així es dotin de discurs, hem de crear assemblees d’aturats perquè s’organitzin als barris… En definitiva hem de repolitizar la societat i fer-la pendre consciència, aquesta consciència que els comunistes coneixem bé, la consciència de classe.

Celestino Sánchez
Membre de l’Excutiu del PCC